Estades per a joves alpinistes als Alps 2008

I un any més tornem amb tota la colla cap als Alps amb les estades que organitza la FEEC a l'estiu. Per explicar-ho de forma ràpida, es tracta de passar una setmaneta en un massís alpí realitzant activitats amb gent jove d'arreu de Catalunya, seguir aprenent a moure's per aquests llocs, rebre una subvenció parcial (que sempre va bé...), i sobretot passar-s'ho bé. A mi m'ha permès descobrir nous racons dels Alps, agafar experiència i conèixer molta gent amb qui sortir després a escalar per casa nostra, fer trobades de tant en tant, i respirant molt bon rotllo.

Enguany ha tocat el massís del Valais, als Alps suïssos, a la vall de Zermatt, amb el camp base a un camping de Randa. Aquesta zona no destaca per les grans parets ni escalades en roca, però ofereix molt joc per ascensions glacials, cares nord, arestes i quatremils per un tub.
Com que ha estat un any bastant generós de neu, vaja, que en alçada hi ha un bon paquet, anem amb la idea d'escalar algunes de les clàssiques cares nord del massís, esperant que estiguin ben formades. Però com cada any, fins que no ets allà i veus com està el panorama no pots planificar res amb seguretat.
Per començar directament amb les nor feises fixem dos objectius per fer en tres dies, la cara nord del Petit Mont Collon (ai que se m'escapa el riure...), 380 m. AD+, un cim de 3.538 m., i la nord del Pigne d'Arolla, 400 m. AD, de 3.796 m. Aquestes vies són ideals per començar a aclimatar, ja que són curtes, parlant dels Alps esclar, i els cims no són massa alts, comparat amb els seus veïns. Al refugi de Vignettes (3.158 m.), que és comú per fer les dues ascensions i hi farem dues nits, ens confirmen que estan en bones condicions i que s'han escalat recentment.

L'aproximació es realitza per la vall d'Arolla, sortint de gairebé 2.000 m. i fent un desnivell de 1.200 m. fins el refu, que no està malament per començar.

Primer per bosc, després per restes de morrena i finalment per glacera, arribem tot motivats el Rafa, Pep, Canito, Guillem, Jordi, Albert i servidor fins al refugi, que es troba a un collet i d'on s'observa la cara nord del Petit Mont Collon. La mare que els va parir! Però si això està més sec que el Montsec!! Els del refu ens han fotut el pèl, i no és la primera vegada. M'ho han fet al Valais, als Ecrins i al Vignemale, i ja começa a tocar els collons. Quina ràbiaaa!!! N'estic tip que per uns euros els guardes puguin mentir interessadament i animar que la gent foti hores de cotxe (aquesta vegada gairebé 2h des del camping) i hores d'aproximació per res. Pèrdua de temps i calers. Llavors discutim vàries opcions, calar foc al refu, trencar les cames al guarda, o tornar a baixar cap al cotxe. Al final guanya la tercera i més sensata. Marxem amb mig somriure, pensant que avui els sobrarà una muntanya de menjar del sopar, i que es fotran la mitja pensió per on els hi càpiga...

Resum i conclusions: hem descobert un racó molt guapo i gens massificat però no hem fet cap ascensió; ja no et pots refiar ni dels guardes, sobretot suïssos; esbrina les condicions pel teu propi peu, ja sigui observant directament les parets o preguntant a altres alpinistes, i en general no a guardes ni a guies; si pots ignorar els refugis millor, sempre serà més autèntic un bon bivac. A més, aquí Suïssa, els refugis s'han convertit en un aparador on lluir la última novetat en jaquetes super tècniques i botes mega alpines, i on et miren malament si no vas amb guia, o et foten al puto carrer si vols cuinar el teu propi sopar. I com deia el Bonatti, les grans ascensions no neixen entre els llençols d'un refugi.

Ufff, que bé, ja m'he desfogat...

La cara nord del Petit Mont Collon, no tant blanca com ens pensavem...

I la nord del Pigne d'Arolla, que tampoc estava per tirar coets.

Montserrat. Roca del Corb

Feia uns quants anys que no escalava amb el Dani i per fi ens hem tornat a trobar per fer una trepadeta per Montserrat. Després de deliverar una estona, guanya la opció de no complicar-nos la vida i passar un bon dia disfrutant sense estrès. Decidim anar cap a la zona de Mullapans per fer dos vies que es van obrir no fa masses anys però que pel grau i l'equipament pot ser que acabin essent les més clàssiques i repetides del sector.

Per arribar-hi cal baixar des del Monestir pel camí de les Aigües, vorejar unes parets a l'esquerra i després baixar cap a la dreta donant mitja volta a la Roca del Corb. Un cop tenim les parets al davant, s'ha de buscar el millor camí per arribar als peus de via, a estones fent una mica el senglar...

Primer triem la Serrat-Torras, 110 m V+/Ae, amb orientació est. Comença amb tendència a la dreta, amb algun pas finet no obligat, per agafar un diedre força guapo fins a un flanqueig a la dreta abans de la reunió. El segon llarg remonta una placa mantinguda i maca, potser el que més em va agradar. Després hi ha un tram fàcil que porta a un sostre bastant aeri que se supera còmodament amb Ae. L'últim llarg és de tràmit. La baixada la fem amb un parell de ràpels per la mateixa via. Hem trobat vàries xapes que ballaven, algun espàrrec bastant sortit i una reunió muntada al revés, amb l'argolla a l'anclatge de dalt...

Acabant la primera tirada.

La placa del segon llarg.


Tram de pedals al sostre.

La segona via del dia és la Puigarnau-Espunyes, 110 m V+/Ae, d'orientació sud però més encaixonada i situada uns 100 m. a l'esquerra de l'anterior. Aquesta ens va molar més per què, menys el primer, tots els llargs són molt macos. El segon és un llarg i mantingut diedre, mentre que els dos últims són en xemeneia perfecta, en general bastant agraïda. Des de dalt ja només queda remuntar el camí fins al Monestir.

El diedre del segon llarg.

Començant la xemeneia.

Un descans còmode sempre va bé.

I més xemeneia...

Vietes disfrutones, ràpides i full equiped, on només fan falta cintes i estreps. Més info al Vèrtex 181 i al llibre El plaer de l'escalada.

Posets. Corredor "Jean Arlaud"

Continuant amb la vena alpina, pel pont de Sant Joan sortim amb el Joaquin a veure què es pot fer encara. Dissabte marxem cap al piri amb ganes de fer el corredor Jean Arlaud al Posets, 250 m AD. Comencem l'aproximació des de les bordes de Biadós, un racó realment guapo.

Creuem el bosc i passem descalços el torrent, que baixa bastant fort pel desgel i la calorada que fot.

L'aigua està gelada!

Anem pujant fins trobar unes llengües de neu que ens porten al plató de la gelera de Llardana, a uns 2.800 m, on trobem una tenda i contemplem la paret nord-oest del Posets i l'entrada del corredor, amb les restes d'una allau considerable.

La nostra idea és fer un bivaquillo, i quin millor lloc que sota el gran bloc que hi ha al mig de la glacera. Un cop instal·lats, contemplem una posta de sol privilegiada. És com si fos la recompensa per haver arribat aquí dalt.

L'endemà ens llevem amb horari gairebé alpí i a poc més de les 6 ja estem a peu de corredor. Les condicions estan força bé per ser finals de juny i no treiem ni la corda. Trobem el primer ressalt a 65º amb gel tou, el segon no tant dret i la resta neu a uns 45º màxim. Total, que en 50 minuts ens plantem al coll.

El primer ressalt.

Últims metres del corredor.

Arribem al cim a quarts de 8 i disfrutem una bona estona de les vistes amb bastanta calma. Després baixem per un tram d'aresta cornissada amb ambientillo i més avall per pales de neu encara dura fins el bivac.

Abans d'arribar al bivac veiem una altra cordada encara a uns metres del coll, unes 3 hores més tard que nosaltres. És que no es pot anar pel món a aquestes hores...

El corredor.

Recollim trastos i tirem avall aprofitant les últimes neus per practicar la tècnica de l'esquí només amb botes. Quin fart de riure!

Una vegada a Biadós ens remullem al riuet i prenem el sol amb unes birres que són l'enveja de tot l'aparcament.

Ara si que dono per tancada la temporada "hivernal" al Pirineu ;)

Espatlla de l'Aneto "Corredor NE"

Doncs després de l'escaladeta al Pic de Sant Cugat, continuem cap a Benasque per trobar-nos amb el Jordi i la Cris, que també han pujat els esquís. Casualitats de la vida, també trobem el Josep i la Marta, o sigui, que toca fer una birreta tots plegats.

Diumenge sortim de la Besurta amb el Nacho a les 4 de la matinada i ben carregats, amb la intenció de fer l'Espatlla de l'Aneto pel corredor NE, 350 m D+. Ens calcem els esquís un troç més amunt d'Aigualluts, a 1h i mitja llarga.

Aproximant amb el Margalida i el Tempestats al fons. Quina muralla!

Voler fer l'activitat en el dia passa factura i l'aproximació es torna força dura, gairebé 5h! És més llarga fins i tot que la del Margalida. Per cert, que el mític corredor nord el veiem en condicions i amb una cordada, que més tard a Besurta ens diu que està en molt bones condicions!!

Una cordada al L2 del Corredor N del Margalida, en perfectes condicions a meitats de juny.

El vessant E de l'Espatlla amb els seus corredors. D'esq. a drt.: Corredor N de la bretxa de Tempestats, Gran Blau, Corredor NE, Petit hipercouloir.

El corredor de l'Espatlla té un primer llarg tieso, que es veu justet ja que és força assolellat, però ens hi fotem. El Nacho comprova que el sol ha fet de les seves i retirem, el gel sembla granizat. El dia no pintava molt bé però ara s'ha emmarronat de veritat i ja no és tant d'hora, o el que és el mateix, tirem avall amb la cua entre cames. Ei, però què és allò?! Veiem traça que esquiva el primer ressalt per la dreta i ens tornem a motivar. Pujem una rampa de neu i fem un tram de III de roca puzzle i bastant expo, d'aquesta que t'espavila de cop.

Croquis aproximat, tal com ens hem trobat el corredor.


Poc abans de comprovar la precarietat d'algun tram de l'entrada directa.

Aguantant la respiració (i les pedres...) al llarg crocanti de III .

Un cop superat, ens encordem i fem una petit flanqueig a l'esquerra. Ara sí, veiem el segon llarg, que a la ressenya marca 60º/IV, que resulta estar tot en gel, i del bo!! Goulottilla per disfrutar, amb 55º mantinguts, alguna cosa més dreta i sortida a 75º mossegant un gel que ni al febrer. Quin llarg més guapo! Després, fins pràcticament el cim, canal a 45º amb neu molt bona, punta de bota. De material per al tram de goulotte fem servir algun alien, tascó i pitó finet, dos cargols i una àncora.

El Nacho després de sortir de la zona més encaixonada de la goulotte.

Bones condicions de neu a la canal de sortida.

Superant una mena de "hongos patagónicos" ja en ple palomo.

Baixem per la glacera de barrancs, per no ajuntar-nos amb la romeria de l'Aneto i gaudir encara més de la solitud d'aquest racó, però no es veu tres en un burro i té molta pendent. Tirem una estona a pota i més avall ens fotem els esquís, quan ja fa estona que neva. Quin paquet que hi ha i quina neu! Disfrutada màxima!! La nevadeta deixa alguns centímetres de neu pols que ens permeten fer la millar esquiada de la temporada. A baix, lògicament la neu és més sopa i més tard tornem a carregar els esquís sota una pluja intermitent fins la Besurta, on arribem després de més de 12 hores de tute però més contents que un gínjol.

Quin juny més atípic!

Pic de Sant Cugat "La cosa"

Quants dies sense dir res... Se m'acumula la feina! Doncs a meitats de juny, amb el Nacho i el Jordi, se'ns torna a encendre la vena alpina i decidim combinar altre cop roca calenta i neu. Així que tirem cap al piri amb peus de gat, piolets i esquís. La intenció és fer alguna cosa pel massís de la Maladeta el diumenge, però amb una paradeta roquera de camí el dissabte.

Així que, passat Sopeira, baixem al peu del pantà d'Escales per fer una via al Pic de Sant Cugat. Al final ens decidim per La cosa, 295m 6a. L'itinerari segueix la tònica general de la paret, algun llarg rostollós i algun de molt guapo.

Al peu de via s'hi accedeix des de la central hidroelèctrica per una canal cap a la dreta. El primer llarg comença amb una placa d'adherència bastant fineta protegida amb dos espits, i després una zona més trencada. Els dos llargs següents són més de tràmit, amb bastant matoll i poc interès, tret d'unes amigues de quatre potes que es passegen per la paret deixant-nos "conguitos" de regal. La penúltima tirada ja comença a redreçar-se, amb algun altre passet fi abans d'arribar a la reunió. I finalment la cirereta del pastís, l'últim llarg. Res a veure amb la resta, quin ambient! 50 metres de disfrutada, amb roca boníssima i adherent i força mantingut en el 6a. Que no s'acabi mai! Després només queda continuar l'aresta cap a la dreta per un tram bastant aeri i acrobàtic fins un collet. Des d'aquí, el més fàcil és baixar a mà esquerra, nord, amb un ràpel de 50m o desgrimpar i evitar que es puguin enredar les cordes amb tant matoll, fins una tartera que ens porta a la carretera. Via recomanable, ràpida i gairebé equipada, per fer de pas si es va o es ve del Pirineu.

Acabem remullant els peus a les "fresquetes" aigues del Ribagorçana abans de continuar el nostre viatge cap a les muntanyes.

El Nacho a la placa del primer llarg.

El Jordi arribant a la penúltima reunió

Vista des de l'aresta de l'última i guapíssima tirada.

Els últims equilibris.

Ensurt a Montrebei

Després d'estar amargat com tothom uns quants dies per la pluja, l'altra setmana surto desesperat per fer alguna cosa. Doncs cap a Montrebei. Abans no arriba la Laia, el Lluc i el Jose faig una passejadeta per respirar l'aire pur que feia tants dies que trobava a faltar...

Moments únics quan marxa el sol.

Dissabte ens llevem i amb la Laia ens posem a la tope clàssica Paül-Lalueza, 450 m V+/A1. Som uns quants a la via, sense fer-nos nosa, i fa fresqueta a l'ombra. Un V+ d'apretar per escalfar al primer llarg i després una tirada fàcil amb tendència a la dreta fins a un arbre. Ara ve un diedret curt i un flanqueig amb ambientillo. Anem progressant tranquilament fins al cinquè llarg, abans de la feixa. Aquí tinc dubtes, a la fissura de l'esquerra es veu un pitó més amunt, però és força dret i amb roca discreta, en canvi per la placa de la dreta es veu més assequible a priori i hi ha dos forats de pitons. No porto claus però se'm gira i pujo per la placa, que em fa suar per sortir en lliure amb un tascó petit i precari al forat del pitó. Potser sí que era més fàcil per l'esquerra... Arribo a la sabina i monto reunió, vigilant el munt de pedres que hi ha al voltant. Tot just comença a pujar la Laia i de sobte, no se com, deixo anar un roc avall. Pedra! Laia, pedraaa! Merda, l'ha tocat... Estàs bé? No sento resposta... buff, mala senyal. Després d'uns moments de neguit, sento el de la cordada de sota, que ha arribat a la R i em crida, noi em sembla que hauràs de baixar! Merda, quina mala sort! Quan arribo a baix, veig que la Laia es queixa del braç. Diu que no es res greu ni trencat, però se li ha inflat força. Fem un ràpel volat per sobre el sostre taronja i arribem a la feixa d'accés al centímetre de corda. Després tirem cap a Tremp, on el metge flipa una mica al veure que a la radiografia està tot bé. O sigui que no ha passat d'això, un ensurt, però podia haver estat pitjor... A la via sempre s'hi pot tornar, que no es mourà pas. El més important és sortir sencers. Maleïdes pedres!

El Lluc i el Jose, al centre-esquerra de la foto, a la via dels Incrèduls.

Diedre del 3r llarg.

Flanqueig amb ambient a la quarta tirada.

Roca Gris "Esparraguera"

I tornem cap a la muntanya serrada. Aquest diumenge ens escapem amb el Ferran i l'Oriol per anar a la zona de pollegons, a la Vinya Nova. L'Esparraguera, 170 m V+, és de les grans clàssiques de la zona, de nivell assequible i equipament generós. Té un traçat molt elegant que es veu des de l'aparcament i el camí d'accés, per on s'hi arriba en uns 20 minuts.

Comencem la via des del camí mateix, encara que es pot grimpar uns metres per la dreta fins una repisa còmoda amb un arbret. És cert que hi ha ressenyes on els graus són una mica confusos. Nosaltres al segon llarg li posem V i al tercer V+, que és bastant verticalot.

Encara que el temps està una mica amenaçador, anem fent tots els llargs amb la calma, encara que algun segur que es pot empalmar (el tercer és curtet, uns 20 m).

Després del flanqueig del cinquè llarg, arriba l'última tirada on no hi ha cap xapa i seran necessaris els friends mitjans i tascons.

Via disfrutona i recomanable! I amb la cirereta de l'últim llarg, amb ambient i net, que et deixa un molt bon gust de boca.

Començant la via.

Passet de V+ al tercer llarg.

La còmoda R3.

En Ferran a la quarta tirada.

Ara ve el flanqueig.

Doncs aquí estic en ple flanqueig.

I l'últim llarg, en fissura neta.