I un any més tornem amb tota la colla cap als Alps amb les estades que organitza la FEEC a l'estiu. Per explicar-ho de forma ràpida, es tracta de passar una setmaneta en un massís alpí realitzant activitats amb gent jove d'arreu de Catalunya, seguir aprenent a moure's per aquests llocs, rebre una subvenció parcial (que sempre va bé...), i sobretot passar-s'ho bé. A mi m'ha permès descobrir nous racons dels Alps, agafar experiència i conèixer molta gent amb qui sortir després a escalar per casa nostra, fer trobades de tant en tant, i respirant molt bon rotllo.
Enguany ha tocat el massís del Valais, als Alps suïssos, a la vall de Zermatt, amb el camp base a un camping de Randa. Aquesta zona no destaca per les grans parets ni escalades en roca, però ofereix molt joc per ascensions glacials, cares nord, arestes i quatremils per un tub.
Com que ha estat un any bastant generós de neu, vaja, que en alçada hi ha un bon paquet, anem amb la idea d'escalar algunes de les clàssiques cares nord del massís, esperant que estiguin ben formades. Però com cada any, fins que no ets allà i veus com està el panorama no pots planificar res amb seguretat.
Per començar directament amb les nor feises fixem dos objectius per fer en tres dies, la cara nord del Petit Mont Collon (ai que se m'escapa el riure...), 380 m. AD+, un cim de 3.538 m., i la nord del Pigne d'Arolla, 400 m. AD, de 3.796 m. Aquestes vies són ideals per començar a aclimatar, ja que són curtes, parlant dels Alps esclar, i els cims no són massa alts, comparat amb els seus veïns. Al refugi de Vignettes (3.158 m.), que és comú per fer les dues ascensions i hi farem dues nits, ens confirmen que estan en bones condicions i que s'han escalat recentment.
L'aproximació es realitza per la vall d'Arolla, sortint de gairebé 2.000 m. i fent un desnivell de 1.200 m. fins el refu, que no està malament per començar.
Primer per bosc, després per restes de morrena i finalment per glacera, arribem tot motivats el Rafa, Pep, Canito, Guillem, Jordi, Albert i servidor fins al refugi, que es troba a un collet i d'on s'observa la cara nord del Petit Mont Collon. La mare que els va parir! Però si això està més sec que el Montsec!! Els del refu ens han fotut el pèl, i no és la primera vegada. M'ho han fet al Valais, als Ecrins i al Vignemale, i ja começa a tocar els collons. Quina ràbiaaa!!! N'estic tip que per uns euros els guardes puguin mentir interessadament i animar que la gent foti hores de cotxe (aquesta vegada gairebé 2h des del camping) i hores d'aproximació per res. Pèrdua de temps i calers. Llavors discutim vàries opcions, calar foc al refu, trencar les cames al guarda, o tornar a baixar cap al cotxe. Al final guanya la tercera i més sensata. Marxem amb mig somriure, pensant que avui els sobrarà una muntanya de menjar del sopar, i que es fotran la mitja pensió per on els hi càpiga...
Resum i conclusions: hem descobert un racó molt guapo i gens massificat però no hem fet cap ascensió; ja no et pots refiar ni dels guardes, sobretot suïssos; esbrina les condicions pel teu propi peu, ja sigui observant directament les parets o preguntant a altres alpinistes, i en general no a guardes ni a guies; si pots ignorar els refugis millor, sempre serà més autèntic un bon bivac. A més, aquí Suïssa, els refugis s'han convertit en un aparador on lluir la última novetat en jaquetes super tècniques i botes mega alpines, i on et miren malament si no vas amb guia, o et foten al puto carrer si vols cuinar el teu propi sopar. I com deia el Bonatti, les grans ascensions no neixen entre els llençols d'un refugi.
Ufff, que bé, ja m'he desfogat...
La cara nord del Petit Mont Collon, no tant blanca com ens pensavem...
I la nord del Pigne d'Arolla, que tampoc estava per tirar coets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada