28 d’abril 2009

Travessa amb esquís per l'Aran.

Com que la majoria de vegades que sortim a la muntanya hi anem a penjar-nos, amb cordes, ferralla i demés andròmines, de tant en tant ve de gust canviar el xip i fer activitats amb menys compromís, tocant sempre de peus a terra. I en aquesta temporada tant "blanca" què millor que fer una sortideta amb esquís de dos dies per una de les zones que normalment s'acumula més quantitat de neu, la Val d'Aran, bé de fet a cavall entre l'Aran i el Pallars.
Així doncs a principis de mes, amb el Mimo i dos companys seus, iniciem la foquejada des del Pla de Beret, enmig del bullici de l'estació i ens dirigim a l'est cap al Portilhon de Marimanha (2.398 m.). Quan arribem al coll ens adonem que aquest és el punt on acaba l'espectacle lucratiu i on comença l'aventura solitària. Al darrere, soroll i aglomeració d'esquiadors; al davant, pau, tranquilitat i ni una ànima, tot per a nosaltres!!
Baixem del coll cap al sud-est sense perdre molta alçada, i remuntem al sud la llarga vall cap al coll d'Airoto (2.509 m.), des d'on observem el llac i intuim el refugi on passarem la nit. Per arribar-hi passem flanquejant per l'esquerra de l'estany. El refugi d'Airoto (2.197 m.) es troba just passat el llac i consta d'estufa de llenya, matalassos per a unes 8 persones, i a més dels estris típics d'aquests llocs també té llum elèctrica per a 2 hores aproximadament.


Portilhon de Marimanha, la frontera.



Remuntant la vall cap al coll d'Airoto.



El coll d'Airoto amb el llac del mateix nom al fons a la dreta.


Després d'una dormida increïble i d'un esmorzar encara més increïble, sortim del refu direcció oest i remuntem unes pales fins un coll. D'allà baixem cap al sud-oest amb una neu molt bona fins els Plans d'Isavarre i comencem a pujar direcció nord-oest, primer per pales i després per un llom fins el Tuc del Rosari (2.594 m.), on fem un mos i gaudim d'unes vistes brutals.
Com que hem anat improvitzant una mica la ruta, decidim canviar de plans i baixar per la vall de Bacivèr. Primer per la pala força dreta que hi ha sota el cim i després anar fent per la vall, amb la neu una mica pesada, fins el sector de l'Orri de l'estació i finalment fondejant fins el Pla de Beret.
Una travessa realment molt maca que, tot i sortir d'un lloc tant massificat com unes pistes d'esquí, ràpidament passes a l'altre cantó de la muntanya, com si fos un altre món, i gaudeixes de la solitud d'unes valls poc conegudes i a sobre amb l'encant de dormir en un refugi lliure.

L'acollidor refugi d'Airoto.


La paradeta obligatòria.


El Pirineu enguany està impressionant.


Tuc del Rosari.

17 d’abril 2009

Gourette. Pène Médaa. "Goulotte Oest"



Continuant el tour amb el Josep i la Laura, marxem del Cadí ben contents i anem fent camí cap a Gourette, al pirineu francès.
Aquí el tema funciona diferent del Cadí, hi ha una estació d'esquí. Com que fora de casa nostra sempre ens porten un temps d'avantatge, en aquesta estació, com en moltes altres de França, tenen un forfait de randonée que vol dir que pots fer servir els telecadires només un sol cop però pagant bastant menys. En aquest cas 7€, que tampoc és molt barat, però crec que compensa per estalviar-te uns 700m. de desnivell, o 1.000 si arribes a dalt de tot. A veure quan espavilen aquí!
A les 9 en punt pujem al primer "huevo" (llàstima que no surtin abans) i empalmem amb un cadira fins abans de l'últim, per sobre dels 2.000m, on mirem les condicions dels corredors als pics del voltant. El Pic i el Rognon du Ger tenen molta neu però ni de bon tros el gel de l'any passat, segons el Josep, i fa massa estona que hi toca el sol. L'altra opció és fer alguna goulotte al Pic d'Amoulat, però les veiem seques!

El Pic d'Amoulat i el Rognon de Ger.
Finalment ens decidim per la Goulotte Oest del Pène Médaa, 400m MD-. L'aproximació des del final del segon remuntador és d'uns 20 minuts i molt evident.
Bàsicament, la via són 3 llargs de gel i la resta canal de neu fins l'aresta. El primer llarg l'agafem per la dreta de l'esperó rocós, que es veu més continu. Trobem un ressaltet vertical i després una zona més tombada però amb el gel molt vidriós i trencadís.


Primer ressaltet de la via.


La Laura arribant a la R1.

Ara sí que ve la part divertida! El següent llarg és el més mantingut i arriba als 80º, també amb un gel molt treballós que ens fa suar una estona. El Josep monta reunió passada la secció més dreta i continuem després per la llengua de gel, mig fracturada en algun punt, mentre la Laura i jo seguim rebent les òsties dels aeròlits que ens envia.
Una vegada som tots a dalt, ja no té cap secret, amunt per la canal de neu fins que sortim a l'afilada aresta. Des d'aquí s'ha d'anar cap a la dreta, fent un flanqueig amb ambient pel costat esquerra de l'aresta, fins que arribem a una petita bretxa on hi ha un ràpel d'uns 40m una mica amagat al cantó oest, que ens deixa a unes pendents de neu fàcils que ens porten de nou al remuntador.

El Josep al mantingut segon llarg.


La última llengua de gel.


Les pendents de neu de la part superior, amb un bon solet.

L'endemà també tenim vàries opcions. Una és el Corredor Nord-Oest (o Le Trois Cirques) del mateix Pène Médaa, però ens trobem el mestre Joan Carles Grisú i ens comenta que fa dos dies que hi van treure una cordada que es va salvar de miracle d'un despreniment de blocs al mateix corredor. Millor no probar sort! L'altra opció és intentar alguna de les goulottes del Pène Blanque, encara que també ens diuen que enguany pràcticament no s'han fet. I així és, després de veure que hi ha una crosta fina de gel amb neu sucre a sota i més amunt plaques de roca bastant despullades, toca canviar de plan i pujar per la normal, a gaudir de les vistes i el solet. Un altre any serà millor!
+ info de la zona a la bíblia del Mousel.

Vessant nord-oest del Pène Médaa.

07 d’abril 2009

Cadí. Roca Punxeguda. "Teixonera"



Com que aquest hivern el Cadí està com mai, tornem cap a la serra per intentar alguna cosa més ambiciosa que les típiques canals. Així el 18 de març sortim amunt ben d'hora amb el Josep i la Laura, que feia molt de temps que no ens veiem, en direcció a una de les vies de "moda" aquesta temporada al Cadí, la Teixonera, 350m IV/4 M5. Podeu veure algunes ressenyes aquí i aquí.
Pujant cap a la paret, contemplem per on s'esmunyeix aquesta via i ens preguntem si encara aguantarà en condicions. Només hi ha una manera de saber-ho...
El primer llarg s'amaga darrera d'un esperó rocós i el trobem amb una fina línia de gel força vertical però picada per les anteriors cordades d'aquesta via i de la Sànchez-Sicart, que comparteix les dues primeres tirades.
Seguim amunt per una línia de gel encara més esquifida que fa progressar el Josep encara amb més delicadesa, fins que tomba i s'aixampla una mica. De tant en tant hi ha algun tram amb gel i la neu està molt transformada, de manera que pujem còmodament. Aquí si que disfrutem com nens!



Primers metres de la via.



Aquí no brillen les xapes...


Finura a l'inici del 2n llarg.


Gaudint de la neu dura.


Estreta goulotte arribant a la 2a reunió.

Arribats aquí ja no riem tant. Estem a punt d'entrar a la gran escletxa que forma la paret i just a sobre nostre tenim un bloc empotrat que ens comença a posar les coses no tant fàcils. La ressenya marca passar-lo per l'esquerra, però ja no està format i el superem per la dreta amb un pas explosiu i mig mixte però curt. Jo un tros abans de fer el pas, em foto un bloc per barret, i no serà el primer... Sort que la corda la tinc per dalt!
Després d'un breu tram de neu estem tots a la reunió i observem el que ens queda. A primer cop d'ull sembla que això no tingui sortida... Va no perdem temps! Ressaltet, goulotte disfrutona amb trams mixtes i final del llarg per roca crocanti total. Alerta, que arriba la brigada de neteja!

El Josep abans de superar el bloc.


A partir d'aquí, la via canvia d'aires...


Estudiant la roca sota la R4.


La cosa es posa cada vegada més interessant i a partir d'aquí em toca agafar el relleu del Josep. Començo fent una travessa cap a la dreta fins on hauria de tirar amunt, però està tot sec i continuo flanquejant fins un corredor on hi ha una R de pitons més amunt. Ara bé a tonyina de la via. Se segueix un tros pel corredor i després amb tendència a l'esquerra per superar un esperó i anar a parar a la goulotte, primer per mixte amb eines i després per roca bastant compacta sense guants. Uuoo, un pitó salvador em calma la tensió, ja que no es pot col·locar res. Més amunt un altre i per fi puc punxar gel. Només resta un corredor estret i molt guapo fins un desplom on hi ha la reunió.

La travessa és ben aèria.


Reunió abans del llarg clau.


I ara "pa donde"?


Vista cap a baix des de la meitat del llarg.


El Josep acabant l'estètica goulotte.

Ja hem fet uns quants passets de mixte i el Josep em diu que a partir d'ara el tema ja es calma. Surto de la R i veig una xemeneia gairebé seca... Fuaa calma total! Amb uns passets delicats sobre roca i verglaç punxem el gel de la sortida i amb una empenta som fora.
Però des de la reunió el panorama tampoc em fa relaxar. Tenim al davant una fina línia de gel amb la part inferior seca i vertical. Hi ha un pitó just a sota el pas i n'aconsegueixo posar un altre a prop. Potser és el pas que passo amb el cul més apretat de tota la via... Després un trosset de neu i una altra goulotte fina fina amb un primer pas de roca i més mixte fins l'aresta del final de via.




La Laura en plena xemeneia.


Això pinta delicat...




Gel finet i cop de gas!

Baixem contents per la canal d'Estana amb un curt ràpel al final i cap a Cal Basté a fer la cerveseta per celebrar-ho!
Sincerament feia temps que no disfrutava tant en una via. Per mi, i suposo que pel Josep i la Laura també, és la millor via del Cadí i una de les més bones que he fet. Ambient assegurat, goulottes a tope, mantinguda en tots els llargs i força tècnica. Nosaltres potser hem trobat més mixte que altres repeticions aquest hivern i ens ha semblat que cada llarg era més difícil que l'anterior... Roca a trams bastants cutre, és el que hi ha, però no desmereix de cap manera l'escalada. A veure si no tarda deu anys més a formar-se!
De material, vam fer servir 4 cargols (millor curts), joc de friends des d'aliens fins camalot del 2, joc de tascons i uns 5 pitons (sobretot plans). A la ressenya original del bar posa una cosa així: "juego de friends i dos pitones planos (és lo que llevábamos, molan más)". Quins jefes!! xD

03 d’abril 2009

Cadí. Un altre retorn a les canals.

Ja va ser a principis d'hivern que vaig retornar a Ulldeter, després de bastants anys, i ara li tocava el torn al Cadí. Veient les bones condicions que presentava la serra no hi podiem faltar. Així ens reunim una colla i pujem un cap de setmana a meitats de març per tatxar algunes clàssiques.
Josep, Marsi, Mimo, Nacho i jo sortim d'Estana cap a Prat de Cadí, amb la idea de fer la clàssica d'enguany, la Canal de l'Àliga, 350m MD (aquesta temporada D. com a màxim).
Resumint, podriem dir que el que podem llegir a les ressenyes i la realitat (d'aquest hivern en concret), no s'assembla en res. Els tres ressalts en mixte o roca es fan en piolet tracció i baixa significativament la dificultat, sense passar dels 75º. Assegurem només el segon ressalt amb unes 4 cintes (hi ha algun pitó i cordino), un alien i una àncora per muntar reunió a la sortida.
Acabada la canal, ens motivem per seguir amunt i acabem al cim de la Costa Cabirolera, per flanquejar cap a l'oest i baixar tranquilament per la canal del Cristall.
Via super recomanable per fer en aquestes condicions!!


Primer ressaltet.



Continuant per la canal. Al fons a l'esquerra s'intueix l'inici de la canal Geno.



El Nacho superant el segon ressalt.


El Mimo disfrutant en el tercer.


La colla!
L'endemà no en tenim prou i sortim cap a una altra clàssica, la Canal dels Troncs, 350m MD. L'inici és en un evident tall a la roca a la dreta de la canal Sàbat. Aquest any la quantitat de neu ha escurçat els llargs amb dificultat, concentrats a la part inferior del corredor, i amb una tirada d'uns 50m fins a un pitó i spit, ja superem les complicacions de la via. Aquesta vegada però, em de fotre-li un cop de gas per sortir en lliure del bloc empotrat, que el superem per la dreta amb un pas d'M5 per alegrar el dia. Després guardem cordes i a córrer fins sortir de la canal i baixar cap a la dreta per la canal oriental del Llitze. Material: 3 cintes i 2 friend petits.
Corredor molt recomanable també, amb la part inferior molt estètica i encaixonada i amb un passet d'apretar-li. Tope clàssica!!


La bretxa de l'inici de la canal.


Servidor al pas del bloc empotrat.


El Mimo sortint del passet.


Quines vistes tu!!


Amb la mirada perduda.