12 de maig 2009

Pedraforca. "Canal del Riambau"

És evident que a aquestes alçades tothom sap que internet juga un paper important (no imprescindible...) en el món de la muntanya i sobretot en la informació immediata de les condicions dels corredors i cascades. Però potser massa i tot. Ara fa més de dues setmanes un company ens comenta tot eufòric que ha fet la Canal del Riambau en unes condicions úniques en els últims anys. Ieep, això no ho podem deixar escapar! Després ho penja en un dels forums de gel més coneguts i això ens fa avançar els plans, preveient l'allau de gent que hi haurà pel pont de l'1 de maig. Així doncs, després d'una còmoda nit, dijous ens apleguem al mirador del Pedra La Laia, el Rafa i un servidor per anar a tastar aquesta via que tant bé ens n'han parlat.
Aquests últims dies han començat a aparèixer ressenyes de la via per tot arreu, i jo per no ser menys també m'animo a fer-ne una i m'afegeixo al club... Aviso, la llargada de les tirades és variable, pot haver alguna sortideta en ensamble (què seria l'alpinisme sense això...).





L'aproximació es fa en 1h30 com a mínim, passant pel refugi i agafant el camí que surt amunt cap a la cara nord. Entre la segona i la tercera torrentera ens desviem cap a dalt, rodejem un mur per l'esquerra i anem flanquejant cap a la dreta. Un cop veiem el Dit del Riambau, ens hi apropem i el passem per l'esquerra, per una canal fins el collet que hi ha. Només queda el flanqueig famós per arribar a la vertical del corredor. Ull aquí!



El flanqueig amb ambient per arribar a peu de via.



Neu perfecta al primer tram del corredor.
Un cop encarats a la canal comencem a flipar amb la qualitat de la neu que fa que pujem gairebé corrent i cridant d'emoció. Puntes frontals a tope!
Quan portem una estona pujant ens topem amb el primer llarg, a partir d'on treurem ja la corda fins dalt. Aquí veiem a l'esquerra un mur tapissat de gel i neu, però de poca consistència (sense neu se sol pujar per aquí), i a la dreta un diedre gelat per on comença a pujar el Rafa amb suavitat, ja que hi ha llocs on no hi ha molt gruix de gel. Un llarg maquíssim!

El Rafa remuntant el diedre.


La Laia al primer llarg.


Superat el diedre, tenim al davant un circ amb tres opcions de sortida. A l'esquerra es veu una goulotte amb molt bona pinta, a la dreta una canal de neu i al mig la goulotte que hem de seguir. Continua el Rafa per un tramet delicat que encara admet algun cargol curt, seguit d'una goulotte perfecta fins a una xemeneia glaçada i vertical de pel·lícula. Si el llarg de sota era bo, aquest encara el supera!!

Iniciant de la segona tirada.


Des d'un angle diferent.


Un llarg d'escàndol!!


En plena xemeneia gelada.


Com ha disfrutat el Rafa! De moment ha pillat dos llargs boníssims. Ara agafo jo el relleu a veure si tinc tanta sort com ell, tot i que em penso que no...
El següent llarg trobem un ressaltet de gel seguit d'un altre una mica més dret però curt, i sortida a la campa de neu. En aquest punt ens trobem un mur que sembla un cul de sac, però que té sortida per un diedre a l'esquerra. El costat esquerra del diedre és de roca sòlida i compacta, mentre que el dret és de roca descomposta que fa descomfiar bastant i em fa treure un guà per superar aquests metres verticals. És l'únic tram de roca de tota la via. Passat això uns metres de mixte, neu fins a una bifurcació i a l'esquerra per un corredor fàcil fins el collet.

Ressalts de gel curts.


Tram de roca i últims passos difícils de la via.

Després de picar alguna cosa i fer les fotos de rigor baixem amb tendència a la dreta per unes pendents de neu sense complicacions fins l'enforcadura, i d'aquí pel camí normal fins el cotxe.
Quina via més disfrutona que hem tatxat! I en unes condicions boníssimes segons els habituals de la zona. L'horari que hem fet és de poc més de 4 hores i el material 3 cargols curts, joc des d'aliens fins camalot del 2, tascons i pitons i àncora de neu opcionals.
Veient la quantitat de cordades del cap de setmana i que nosaltres en duiem dues al darrere, crec que em fet bé en avançar els plans... I és que internet té coses molt bones però també de dolentes, començant per aquest bloc!!

06 de maig 2009

Peña Telera. Corredor "María José Aller"

Després de la foquejada per la Val d'Aran encara tenim "mono" de neu i marxem ràpidament amb el Mimo cap a la Vall de Tena, en ple pirineu aragonès. Jo encara no havia fet res per Peña Telera, així que escalar un corredor allà ho trobo una molt bona idea. Veient les condicions regulars que hi ha a principis d'abril, ens decantem per un corredor sense moltes complicacions, el María José Aller, 550m D+.

Sortim del pàrquing encara a negra nit i anem pujant per la pista fins desviar-nos directament cap a les parets. La neu està bastant fonda per la hora que és i busquem les zones pelades i rocoses per anar més ràpid. Aquí veiem un grupet que pujen amb esquís i que es dirigeixen a la Gran Diagonal. Mentre ens equipem a les últimes pales ens atrapen dos nois i dos Guàrdies Civils que van al Maribel. Déu ni dó per ser un dilluns, encara que abans de setmana santa.



Primeres llums sobre el massís del Telera.


A punt d'entrar al corredor.

Un cop a dins de la canal comprovem que hi ha bastanta neu però no gaire transformada. Arribem al primer ressalt d'uns 4 metres i amb gel suficient, i després continuem per neu fins al segon. Aquest és una mica més llarg i també es troba amb prou gel. Seguint amunt ja veiem la sortida a l'aresta però l'últim llarg no sembla que hi hagi massa neu. I així és, el trobem gairebé sec! Aquí sí que toca treure la corda a passejar... Amb aquest llarguet d'uns 30m i IV+ sortim fàcilment a una curta canal que ens deixa dalt. Per a aquesta tirada fem servir només 4 cintes per què sense neu hi ha pitons al descobert.

El Mimo superant el primer ressalt.


El segon ressalt és una mica més mantingut.


El llarg de sortida amb poquíssima neu.


Abans del pas clau.


Ara només queda baixar. Amb el ventet que córrer passem de pujar al cim i tirem a l'oest fins trobar la branca dreta del corredor de la Y, amb la primera instal·lació visible uns metres per sota el llom a la roca de la dreta (mirant avall). Amb un ràpel de 60m s'arriba a les campes de neu, però portant una sola corda, com nosaltres, es pot fer en dos ràpels encara que el primer no acaba d'arribar bé.
Bonica activitat amb aproximació raonable i via força llarga però assequible, en un lloc que val la pena visitar en més d'una ocasió.

Baixant pel corredor de la Y.


Aquí queda molt per fer!