28 de febrer 2008

Cascada de Joclar



Després de decidir-ho a última hora, divendres al vespre, la comitiva formada per Ángel, Jose, Paco i servidor, pujem amb la fragoneta cap al pla de Laspeyre, a l'Arièja. Com ja ens pensavem, hi ha poquíssima neu, i podem arribar motoritzats fins la porta del refugi lliure que hi ha al pla. Té menjador amb llar de foc i llenya, a baix, i altell per dormir amb alguns matalassos, a dalt. Si la pista està tallada per la neu, depenent d'on es deixi el vehicle, s'haurà de caminar molt fins al refu. Llavors, potser el més aconsellable és fer-ho en dos jornades o deixar-ho per un altre dia...
L'endemà, després d'esmorzar, comencem a pujar en direcció a l'objectiu del dia. Hi ha bastants trams sense neu, i quan en trepitjem, la trobem dura. Perfecte, anirem més ràpid. Alguns teniem dubtes sobre com trobariem la cascada, ja que aquests dies no és que hagi fet molt fred precisament. Però de sobte, després d'un turonet, veiem la cascadota. Buahh, subidón! Quina quantitat de gel i, a més a més, amb aquell to blavós que encara li dóna més bon aspecte.


Creuant l'estany amb la cascada al fons.

Ràpidament, passem per sobre l'estany gelat i ens dirigim al peu de la paret. Hem trigat només una hora i mitja per fer l'aproximació, algun avantatge ha de tenir que hi hagi poca neu...
Per començar, ens decidim per la goulotte de l'esquerra. Aquesta línia té tres llargs (els dos últims es poden empalmar, ensamblant pocs metres), el més complicat dels quals és sobradament el primer, que consta d'un mur d'uns 20 metres amb seccions a 80º, i uns quant metres més, amb menys pendent, fins a un arbre a la dreta on es monta reunió. Aquí el Jose arriba amb les mans una mica "endolorides" i caient-li la llagrimeta, ja que el pobre s'ha deixat els guants gordos i ha pujat amb uns de finets. És el que té l'hivern...

Mur del primer llarg.
Després de fer tres ressaltets més, ens trobem a dalt i baixem caminant per la dreta. I sant tornem-hi! Ara toca el sector central, quina passada de cascada. Fa uns 50 metres d'amplada i més de 100 d'alçada. Aquí podriem escalar moltes cordades alhora! En funció del nivell i les ganes també es pot buscar el recorregut amb més o menys inclinació.Hi ha trams on el gel és força tou, degut a que les temperatures no són molt baixes, però en general es deixa fer prou bé. Després d'escalar poc més de 50 metres, muntem reunió de cargols al mig de la immensa planxa.

Reunió!!


El Jose a punt d'arribar a la R.
A sobre nostre, més metres de gel per seguir disfrutant. La dificultat és semblant a la primera tirada de la goulotte, però bastant més llarg.

Segona tirada del sector central de la cascada.


Casum, on dec tenir la dissipadora...!?


Vista cap a la reunió intermèdia.


Sortint de la cascada.


I per fi el soleteee.

Un cop tots a dalt, tornem a baixar. Estic al·lucinant. Estem a finals de febrer, hi ha un munt de gel, fa un dia perfecte... i estem sols! No hem vist ningú en tot el dia i no ens ho acabem de creure. S'ha d'aprofitar al màxim. Per acabar de rematar la jornada, l'Ángel i jo ens posem a la línia que hi ha més a la dreta, d'uns 50 m. i amb una mica més de pendent que la resta, és a dir, amb algun tram verticalot.

Un servidor iniciant la línia més dreta.


L'Ángel acabant la tirada.

Arribats per tercera vegada a dalt, ja ens donem per satisfets, recollim motxilles i tirem avall. La veritat és que hem disfrutat moltíssim, i persolament, feia temps que no m'ho passava tant bé, picant gel sense parar, sense presses, sense cues, sense estrès... i sobretot, amb molt bon humor!
Veient això, un es pregunta com pot ser que la gent digui que no val la pena buscar el gel, que tiri la tovallola i se'n vagi a fer roca com si res. On està la motivació!? Potser tira més l'escalfor del sol a la cara en una paret calcària qualsevol, que les punxades i el dolor a les mans quan ens torna la circulació després de tenir-les congelades. Potser tira més fer una aproximació de 20 minuts sabent que la roca no s'haurà mogut, que un"pateo" de varies hores amb la possibilitat no trobar res format i tornar a casa amb les mans buides. Potser brillen més els parabolts que els cargols... Per part meva, mentre l'hivern em segueixi oferint sensacions úniques, valdrà la pena continuar fent petits sacrificis.

24 de febrer 2008

Tuc de Contesa. Corredor "Ciàtica"


Després de l'"Inserso" i la festeta nocturna a Boí, em prenc un dia de relax, ja que dilluns torna a tocar aventurilla. Quedo amb en Josep i en Xavi per provar sort al corredor "Ciàtica", d'uns 325 m., a la cara NE del Tuc de Contesa, doncs la setmana anterior el vam observar des del Tuc de Conangles i li vam veure color.
Aquest cop però, suem més la cansalada per arribar a peu de via, sobretot a les pales finals. No hi ha traça i la neu de la vessant nord és pols i bastant fonda, la qual cosa ens fa invertir prop de 3 hores per fer l'aproximació des de la boca sud del túnel. Per les fotos que haviem fet intuim un primer llarg difícil i després corredor de neu amb tres ressalts més. Un cop allà comprovem que la primera tirada serà la que haurem de treballar més.


Tram inferior del primer llarg.

Com a mínim aquesta tirada té continuitat en gel, encara que hi ha seccions estretes i amb molt poc gruix. Després d'un ressalt curt a uns 75º i uns metres amb menys pendent, arribo a un tram més dret i a un ressalt vertical i amb gel finet, que només puc protegir amb un cargol curt i sense entrar del tot. A la sortida aflora una mica de roca i allà on pico se'm desmonta tot el gel. Ai ai ai... Moment de tensió, cop de fe i amunt! Continuo per un altre tram estret amb neu dura i un ressalt en gel (pitó a l'esquerra) i acabo sortint a la campa de neu després de 60 m., on monto reunió de friends a l'esquerra.


Abans de suar al pas clau del 1r llarg.

En Xavi sota el tram més dret.

Hem sortit amb un dia gris. Ara se'ns enganxa el "marron" a sobre, i per acabar-ho d'adobar, comença a nevar i no pararà fins a dalt.
Seguim pel corredor de neu fins al primer ressalt, un curiós pas interior per sota un bloc, on maleïm les nostres motxilles...

Sortint de l'estret forat del primer ressalt.


Amb uns metres més de neu, arribem al segon ressalt, el qual també té una precària capa de gel.

Superant el 2n ressalt.


El cop de gràcia.

L'últim ressalt no és tant difícil, encara que el gel hi és justet.


Tercer i últim ressalt.

Ara ja només queda continuar pel corredor fins a l'aresta, a pocs metres del cim. La última part la trobem bastant fonda, amb neu sense transformar i obrint traça fins el genoll.

Tram superior del corredor.

El descens, que ja ens el coneixiem de l'hivern passat, es realitza direcció sud, per un llom que ve del cim, i després flanquejant en baixada cap a l'esquerra, fins trobar una canal que remuntem i baixem per la vessant nord cap a la vall de Conangles, per una altra canal més ampla.

De material caldria dur uns 4 cargols, friends i algun tascó i pitó extraplà.

Encara que no hem vist tres en un burro, marxem amb un bon gust de boca. La via ha valgut la pena i la vall és molt maca i sense massificar com la de Mulleres aquests dies.

En general, a les vessants sud hem trobat poca neu però força transformada, en canvi, a les nord hi ha acumulacions importants de neu pols. No es pot demanar tot...


21 de febrer 2008

Tuc del Mig de la Tallada. Corredor "Inserso"



Per fi m'he tret l'espineta que duia clavada feia temps i he pogut fer aquest bonic corredor (550 m, D+). Dissabte em torno a trobar amb en Carlos i tirem vall de Mulleres amunt, seguint en tot moment una còmoda traça. Des de baix ja veiem alguna llum de frontal, però un cop a peu de paret comprovem que l'efecte internet té algunes conseqüències, caldrà tenir paciència...
La via en si consta de tres llargs tècnics a la part inferior, seguits de corredor de neu, sense més dificultats.


Part inferior del corredor, on es concentren les majors dificultats.

El primer ressalt és d'uns 65º i pocs metres, després trobem un altre una mica més dret, també en gel, i que gira cap a la dreta, i finalment un tram estret a 80º amb neu dura i difícil de protegir. Reunió equipada a l'esquerra amb una baga cutre, que es pot reforçar.

Al segon llarg hi ha dos opcions, continuar recte pel corredor de neu amb un últim ressalt en mixte, o agafar la variant de la dreta, uns 15 metres a 80º amb gel prou bo, que és la que triem.

Cascada del segon llarg.

En Carlos sortint de la cascada.

Monto reunió d'un pitó que hi ha més amunt, l'ancla a mig entrar i els piolos.
La següent tirada és a 60-65º amb neu dura, i l'allarguem tant com podem, amb un trosset d'ensamble, fins arribar al les pendents uniformes de 45º, on torno a fer reunió de l'ancla i guardem les cordes fins a dalt.

Vista des de la meitat del tercer llarg.



Últimes pendents del corredor des del collet de final de via.



Descens cap al sud, amb la vall de Barrabés al fons.


La baixada des del collet, es realitza per la banda oposada, desfent uns 100m, i flanquejant cap a la dreta, per a buscar el coll de la Tallada i passar altre cop al vessant nord.
De material vam fer servir 4 cargols i una ancla.
Per tenir aquest hivern tant estrany, hi ha bones condicions en aquesta via i a l'"Esquerra". La resta de vies de la cara NO sense rastre.

El Tuc del Mig de la Tallada i el Tuc del Feixant ens acomiaden amb una bonica il·luminació.

11 de febrer 2008

Tuc de Conangles

Amb l'excusa de la Trobada Hivernal a Boí, pujo cap a aquesta zona que tant m'agrada per intentar fer alguna coseta, això si, sense buscar el gel que no hi ha i fugint del bullici de gent. I així, dissabte quedo amb el Xavi i el Carlos, dos companys de la comarca, per anar cap a la propera vall de Conangles i fer el cim del mateix nom, de 2.783 m. Ens ho prenem com una sortida tranquileta, en una vall on a l'hivern no hi veus ni una ànima i disfrutant d'un dia esplèndit. En total surten uns 1.200 metres de desnivell positiu i no té cap dificultat remarcable, tret del final, on nosaltres decidim, en comptes de pujar per l'aresta, tirar recte pel corredor nord, que sense passar dels 45º, ofereix una mica més d'al·licient a l'ascensió.

Durant pràcticament tota la pujada anem divisant a les nostres esquenes el Tuc del Mig de la Tallada i el Feixant.

Al fons, el Tuc de Conangles, amb el seu facilet corredor.


El veí Tuc de Contesa, que vam ascendir l'hivern passat, també té un recorregut i unes vistes molt interessants.

Remuntant les últimes pendents del corredor.

The summit!

Vista privilegiada cap a la vall de Mulleres, amb la Tallada a l'esquerra i el massís de l'Aneto al fons.