Quants dies sense dir res... Se m'acumula la feina! Doncs a meitats de juny, amb el Nacho i el Jordi, se'ns torna a encendre la vena alpina i decidim combinar altre cop roca calenta i neu. Així que tirem cap al piri amb peus de gat, piolets i esquís. La intenció és fer alguna cosa pel massís de la Maladeta el diumenge, però amb una paradeta roquera de camí el dissabte.
Així que, passat Sopeira, baixem al peu del pantà d'Escales per fer una via al Pic de Sant Cugat. Al final ens decidim per La cosa, 295m 6a. L'itinerari segueix la tònica general de la paret, algun llarg rostollós i algun de molt guapo.
Al peu de via s'hi accedeix des de la central hidroelèctrica per una canal cap a la dreta. El primer llarg comença amb una placa d'adherència bastant fineta protegida amb dos espits, i després una zona més trencada. Els dos llargs següents són més de tràmit, amb bastant matoll i poc interès, tret d'unes amigues de quatre potes que es passegen per la paret deixant-nos "conguitos" de regal. La penúltima tirada ja comença a redreçar-se, amb algun altre passet fi abans d'arribar a la reunió. I finalment la cirereta del pastís, l'últim llarg. Res a veure amb la resta, quin ambient! 50 metres de disfrutada, amb roca boníssima i adherent i força mantingut en el 6a. Que no s'acabi mai! Després només queda continuar l'aresta cap a la dreta per un tram bastant aeri i acrobàtic fins un collet. Des d'aquí, el més fàcil és baixar a mà esquerra, nord, amb un ràpel de 50m o desgrimpar i evitar que es puguin enredar les cordes amb tant matoll, fins una tartera que ens porta a la carretera. Via recomanable, ràpida i gairebé equipada, per fer de pas si es va o es ve del Pirineu.
Acabem remullant els peus a les "fresquetes" aigues del Ribagorçana abans de continuar el nostre viatge cap a les muntanyes.
El Nacho a la placa del primer llarg.
El Jordi arribant a la penúltima reunió
Vista des de l'aresta de l'última i guapíssima tirada.
Els últims equilibris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada