31 de gener 2008

Mont Perdut. Cara nord


I ves per on, me’n torno a les altures, malgrat que les temperatures no acompanyen i sense saber del cert com estarien les condicions. Però això és l’aventura! I ja que ens hi posem, doncs cap a la nord del Perdut falta gent.
Dissabte, l'Ángel, el Josep, el Jose i un servidor sortim amb els pianos a l’esquena amb la intenció d’acampar al balcó de Pineta. Només sortir del pàrking i veure on has d’arribar ja tira enrera.
Per ser només l’aproximació arribem baldats, després de 1.300 m de desnivell i gairebé 5 hores carregats a tope. Plantem les tendes ja de nit i comencem amb el ritual de fondre neu, menjar, beure, fondre més neu, menjar...
Diumenge ens llevem amb el cel ben ras i tirem cap a la paret, que no es troba massa lluny, a una mitja hora aproximandament.

La primera part és un corredor rectilini amb tendència a l’esquerra, que es troba ben protegit de la barrera inferior de seracs. Més tard, comparant fotografies, hem pogut constatar la brutal regressió d’aquestes formacions amb el pas dels anys. A sota, entrant al corredor amb la bèstia amenaçant a sobre.


Progressem sense massa dificultat per una pendent constant d’uns 50º i sense trobar cap traça, fins a sortir a la gelera intermèdia, que es creua amb tendència a la dreta, per a buscar el punt feble de la segona barrera de seracs.


Aquí hi ha la possibilitat de donar la volta al serac per la dreta, intuint algun tram amb força gel a sota, però decidim tirar recte per l’esquerra, encara que es veu un passet de mixte. I quin ambientillo amb el passet! Gairebé sense preses, fissures obertes improtegibles i després neu inconsistent sobre placa de roca. Ancla de neu útil per a muntar reunió. Per sort és curt i podem continuar còmodament per les pales de neu superiors.


A continuació, ens trobem amb el corredor de sortida, que presenta un primer llarg de mixte, on es concentren les majors dificultats de la via. Aquí vam utilitzar alguns friends. Aquesta tirada pot variar molt, des de trobar-la amb neu, amb un fil de gel o com la vam trobar, sense gaire res, i està ressenyada com a III+, encara que, al nostre parer, aquest grau quedava una mica curt...



La ruta continua pel corredor, amb algun altre mixtillo però més fàcil, fins a desenvocar a l’aresta, a pocs metres del cim (3.355 m).


A dalt, per fi podem observar el sol i tot el paisatge, vall d’Ordesa i Añisclo, Astazous, Taillón i massissos del Vignemale i Neouville.



Baixant cap al llag gelat, les últimes llums ens regalen colors i matisos fantàstics. És tard, però, mirant el costat positiu, si anéssim més d’hora no gaudiriem d’aquest espectacle.




Creuant el coll del Cilindre ja entrem a les tenebres. Baixem el vessant nord seguint unes traces fins trobar-nos un tallat que superem amb un ràpel, i que ens deixa al planell del balcó. Només queda trobar les tendes en aquesta immensa vall! Semblavem boletaires, a la caça de les nostres traces, que identifiquem pel dibuix dels diferents models de grampons, en plan CSI. Ara si, desfent el camí d’aproximació ens topem amb les tendes. Però no acaba tot aquí, ja que veient l’estat d’algun company, la hora que és i el tute que queda fins la vall, decidim fer una altra nit.

L’endemà, després d’un sopar i un esmorzar ridículs, podem disfrutar, per primer cop amb llum, de la cara nord. Uauu, aquests primers moments del dia són màgics...




Només queda desfer el campament i baixar cap a la vall amb la calma, i la calda..., però satisfets per l’activitat, la curtida, l’ambientàs i la solitud d’aquest paratge únic.


25 de gener 2008

Àger. Tornem a la roca

"No em tornaré a posar els gats fins a la temporada que ve!", vaig dir a principis de desembre. I és que amb aquestes calors qualsevol agafa els piolos... Doncs res, a fer roca s'ha dit.
Però aquesta vegada ha estat diferent. Hem quedat un grup de bloggeros, dels quals només coneixia el kletterer, per anar a les parets d'Àger.
Després del soparet de dissabte, sorpresa! Ah, que hi ha festa major aquí al poble? Doncs som-hi! Que divertit és quan et trobes festes inesperades...
Al final hem estat nou els llunàtics, i ens hem dividit en tres cordades. Els kutrescaladors i en Blai, Gatsaule, Kletterer i Pescador d'estels, i Raquel, Lu i un servidor. La nostra i la del Kletterer triem la Redrum, mentre que l'altra es va enfilar per El tercer hombre.
Què dir de la Redrum, és una gran clàssica de la zona, reequipada amb spits, i on només seran necessàries les cintes, i els pedals si no anem molt sobrats de grau. Algun friend pot ser útil.
Al peu de via ja hi havia ambientillo amb tota la gent.



El primer llarg si t'agafa en fred ja apreta una mica, però és força guapo. El segon, més sinuós, també té passatges bonics. Ara, el que s'emporta el premi és el mític tercer llarg, famós per sortir en més d'una portada de llibre.



Seguim per una placa fina per anar a buscar una bavaresa. Abans d'arribar a la reunió s'haurà de vigilar, ja que la roca té algun tram una mica dubtós. A baix, la Raquel resolent la bavaresa.



Després ve una tirada amb una altra fissura molt disfrutona, que ens porta a la feixa intermitja. El següent llarg compta amb un tram força vertical seguit d'una placa, on les xapes ja no estan a tocar...
El penúltim llarg comença amb un desplom i un elegant pas d'Ae, seguit d'una plaqueta fina. Aquí trobem una xapa amb un cordino penjant mig podrit que serà útil si no volem suar de valent. A sota, la Raquel sortint en lliure.



Finalment, l'última tirada comença amb un desplomet fàcil i segueix amb una placa i una llastra d'escàndol, per acabar amb més placa. A sota, la Lu al final de la via.


Des de dalt, hem pogut gaudir de vistes esplèndides amb la plana coberta de boira a un costat, i el pirineu nevat a l'altre. Un fi de festa perfecte per a aquesta trobada espontània que esperem que es torni a repetir.
Visca la festa major!!

15 de gener 2008

La primera foquejada. Cap al Capcir

Per fi ha arribat la primera foquejada de la temporada. Aquesta vegada hem anat una colla cap a la zona del Capcir, a la Cerdanya francesa, impacients per tastar la neu nova que prometien pel divendres i dissabte.
I aquest cop els de la tele la van encertar. Dissabte arribem a la Cerdanya i ens trobem un paisatge nou. Ha quedat tot emblanquinat i les carreteres franceses no estan en les millors condicions, tot i que la nevada no ha estat molt gran i feia dies que es preveia. Anem fent camí per la carretera, a estones tota blanca, esquivant els cotxes que posen cadenes on i quan no toca. Finalment arribem a la vall de Galba, on farem el primer contacte, per un recorregut circular molt bonic senyalitzat per a esquí de fons i raquetes.
El camí va pujant suaument entremig del bosc amb els arbres carregats de la neu que va caient sense treva.
Al capdamunt de la carena saltem a l'altre cantó i arribem a l'estació de Formigueres, on diviso una pista tancada que fa una pinta boníssima. A sota no hi ha gaire base però ens permet fer una baixada increible.

L'endemà toca fer cim. Per sobre del poble de Formigueres i abans d'arribar a l'estació, aparquem on surt un altre recorregut de randonnée (realment aquesta zona és perfecta si es vol fer esquí de fons sense pagar ni un duro). L'objectiu del dia és el Pic de Pam (2.470 m.) que, tot i la seva modesta alçada, esperem que estigui en condicions amb la recent nevada. Després de passar un planell per sobre dels 1.700 m., seguim amunt fins arribar a un altre pla, des d'on divisem el cim.
Aquí trobem una cabana lliure al costat d'una de tancada de pastors. Una estona més de bosc i arribem a les pales superiors.
Deixem els esquís per fer els últims metres a peu, ja que el vent que ha bufat ha deixat aquesta zona pelada. Fanàstiques vistes del pic Peric i el Carlit, inclús el circ de Cambra d'Ase.

El moment esperat ha arribat. Trobarem un camp de mines o la baixada es deixarà fer? Finalment, buscant sempre el millor trajecte, fem una esquiada molt divertida amb una neu bona a les pales superiors i neu perfecta dins del bosc (sense massa base, s'ha de reconèixer), on s'ha conservat més per estar arraserada del vent i del sol.
A pesar d'anar-hi dubtant sobre si es podria esquiar decentment o no, al final hem disfrutat com nens!

14 de gener 2008

Gel pel Pirineu

I què millor per començar la temporada hivernal que picar una mica de gel. Amb més o menys sort hem anat trobant alguna coseta.
A mitjans desembre a Bielsa. No trobem gairebé res a Barrosa i una vieta justa a la boca sud del túnel, El sueño del agua. El suficient per disfrutar i satisfer la nostra set de gel en aquestes dates.


Més tard al Pedraforca, un cap de setmana que havia de caure més de mig metre de neu i, per la nostra sorpresa, ens acaba fent un dia radiant. Il·lusions d'hivern i Columna del Verdet. No hi havia molt més a triar.

Per acabar l'any a Cavallers. Ens hi posem tard i escollim la facilonga Purgandus Populus, que la trobem tota en gel i sense gota de neu, la qual cosa la fa una mica més interessant.

I per començar-lo a Benasque. Després del festival que s'hi cou en aquest poble per cap d'any, pujem cap a la zona de Batisielles per fer la cascada de Perramó. Bonic paratge solitari i bonica via, amb un primer mur fantàstic.

05 de gener 2008

Bon any a tothom!

Arriba l'hivern, arriba el nou any i comencem etapa en aquesta gran família.
Muntanya, pensaments, activitats, coses que et fan ballar el cap...
Aquest serà un espai que..., suposo que el temps dirà.