22 de desembre 2009

Bolivia 2009

Des de petit que he sentit que en això de la muntanya, com en gairebé tot, s'ha d'anar pas a pas. Que l’evolució "lògica" seria començar als nostres Pirineus, seguir als Alps i més tard als Andes. Per casualitat o no, m'he trobat complint aquest ordre, ja que fins ara m'havia quedat als massissos alpins i enguany tocava fer el "pas" als sudamericans.

Panoràmica de La Paz.

En el meu cas, arribo a Bolivia ben cansat després de 24h de viatge, agafant 4 avions diferents i aterrant al famós altiplà andí a 4.000 m. d'alçada. Passats dos dies recorrent tot sol els costaruts carrers de la ciutat i esbufegant com una bèstia, arriba per fi el Pere i comencem a pensar què farem, com i quan.


Típiques paradetes a la ciutat.

Primer visitem el Valle de la Luna i no sortim gaire entusiasmats. Més tard pujem al pic de Chacaltaya, de 5.395 m., una ascensió molt curta, ràpida i a l'abast de gairebé tothom, ja que el transport et deixa a 5.200 m., però útil per a començar a acostumar el nostre cor i pulmons.

Les ganes de fer una cosa amb més cara i ulls ens porten a fixar com a objectiu el Mururata, de 5.869 m., proper a La Paz. Però la història no acaba bé, ja que l'agència on hem contractat el transport ens indica malament, agafem una ruta incorrecta i acabem en un cul de sac on no es pot continuar pels tallats i parets que trobem. La millor part és quan tornem a l'agència i després de comentar-li l'engany que hem patit i que ens sentim estafats, el paio s'aixeca i ens amenaça literalment en trencar-nos la cara i coses per l'estil. Hem topat amb el tipus més simpàtic de la ciutat... L'element en qüestió és l’Alfonso Andino, al carrer Sagárnaga, al que recomano que ningú s'hi acosti, més encara quan després t'assabentes que no som les primeres "víctimes"...

Mururata (esq.) i Illimani (dr.).

Posta de sol a 5.000 m.

Desfent l'equivocat camí de pujada.

Una cosa que ens havien comentat de visitar és el Salar de Uyuni i els deserts i reserves naturals del sud del país. Nosaltres vam escollir un "tour" de 3 dies i va ser una activitat molt interessant i del tot recomanable! Vam poder contemplar el cementiri de trens d'Uyuni (amb tempesta de sorra inclosa), el conegut Salar i la Isla Incahuasi plena de cactus, deserts amb roques curioses, llacunes de colors amb flamencs, guèisers, volcans, aigües termals..., i veure la fauna típica d'aquests indrets com llamas, alpacas, vicuñas i viscachas.

SalTar de Uyuni.

El Salar des de la illa Incahuasi.

Llacunes i deserts el segon dia de l'excursió.

Ya estan los catalanes colgados de las piedras...

Com que ja teniem clar que no ens passariem tots els dies a la muntanya com ermitants, hi havia una activitat que teniem moltes ganes de provar, per molt "guiri" i comercial que fos, el descens en bici de la Carretera de la muerte, famosa per la quantitat d'accidents mortals succeïts al llarg de la seva història. Afortunadament, avui en dia existeix una variant que evita als vehicles els trams més perillosos i dóna més tranquilitat a la ruta antiga. La sortida és al coll de La Cumbre, a 4.650 m., i després d'uns 65 km. i de 3.500 m. de desnivell de baixada, arriba a prop de Coroico, a la zona tropical. Increïble el canvi de paisatge i temperatura, des de l'altiplà andí fins l'amazònia!! Molt recomanable i divertit, això sí, millor llogar una bici en condicions i no la més senzilla, sortirà una mica més car però disfrutarem més i el nostre cos ho agrairà.

Al lloro amb la Carretera de la Muerte!

El regust amarg que ens va quedar al Mururata fa que ho tornem a intentar, ara que ja sabem per on s'hi va i que em trobat una agència prou competent, Elma Tours, amb qui contactarem la resta del viatge. En Lucio ens deixa al punt de partida i mentre anem pujant el Pere i jo cap al camp base es comença a tapar. En un tres i no res es posa a nevar i no pararà fins l'endemà. Ens llevem sense veure un borrall i amb la tenda esclafada per la neu. Aquesta muntanya ens la té jugada! Recollim trastos i tirem avall flipant com ha quedat el paisatge amb el paquet de neu, més encara sabent que en aquesta època no és gens habitual això.

A la segona va la vençuda?

Va a ser que no...

Després d'esperar uns dies que la neu s'assentés, tornem a sortir cap a muntanya, aquesta vegada a l'Illimani, de 6.438 m., autèntic símbol de La Paz, ja que es veu des de molts llocs i es troba a només 40 km. Estem a 30 de juliol i el 31 a la nit arriben la Laura i el Joan, amb qui passarem la resta de dies, o sigui que ens toca fer l'ascensió rapidets. Sortida de Pinaya (3.900 m.) amb l'Andrés i el seu ruc, passant de llarg pel camp base (4.500 m.), i arribant amb el portejador sol fins el segon camp o "nido de cóndores" (5.500 m.). Allà xerrem amb xilens, argentins i americans (amb carpa-menjador i cuiners i tot...) i ens diuen que fa dies que no ha pujat ningú per la quantitat de neu, el que no anima gaire.


A les 2:30h ja estem caminant amb un fred important, uns -20ºC a fora la tenda (més amunt i amb el vent no ho vull ni pensar...). L'alçada per sort no ens afecta al cap però si al rendiment. Cada vegada costa més pujar i el vent gelat em fa agafar rampes a les cames. No he passat mai tant fred... Finalment arriba el cim i l'alegria, els núbols se'n van i podem fer quatre fotos. Després cagant llets avall amb tota la roba posada que aquest fred i vent no hi ha qui els aguanti. Desgraciadament, a mi em queda un record en forma d'úngla negra, de tant picar la punta del peu per reactivar la circulació durant la pujada. Però qui havia de dir que el primer cim que fariem seria el més alt de la Cordillera Real!


Abans d'arribar al camp base, amb el pic al fons a la dreta.

Bon temps però fred durant l'aproximació.

El pic principal (dr.) des del camp d'alçada a 5.500 m.

Rasca màxima al cim de l'Illimani.

I 2.600 m. de baixada.

Amb el "team" al complet fem primer una altra visita a La Paz, la Cumbre, El Alto, el Club Andino Boliviano, i a la nit de bars per celebrar la retrobada! Un altre dia anem tots quatre a fer una ruta a cavall per les rodalies de la ciutat, concretament cap a la Muela del Diablo, una agulla rocosa que es veu des de ben lluny. Una activitat diferent, divertida i amb algun punt adrenalínic, que aquestes bèsties no se sap mai com reaccionen... I a la nit concertillo de reggae a un antro de la ciutat!!


La següent activitat a la Cordillera la fem al massís del Condoriri, d'on ens han parlat molt bé. La veritat, és dels llocs més guapos i amb més possibilitats que hem estat. El camp base es troba al costat d'un llac i hi ha força gent i lavabos i tot. Aquí coincidim amb sevillans i bascos!

L'endemà, mentre la Laura i el Joan es queden al campament, el Pere i jo sortim cap al Condoriri o Cabeza de Cóndor, de 5.648 m., un dels cims més coneguts i visibles de la zona. La ruta es divideix en vàries parts, una canal que trobem gairebé seca, un parell de platós, un corredor ocult amb un tram final vertical i en gel, i l'aèria aresta cimera. A dalt disfrutem per primer cop de les vistes sense cap pressa i amb un dia perfecte. Sembla mentida que amb el fred que fotia a primera hora, a mig matí ja teniem una calor terrible!

El segon dia d'activitat el fem ja tots quatre, aquesta vegada cap al Tarija, de 5.250 m., i al Pequeño Alpamayo, de 5.350 m. que es troba just darrera. Pujem amb lluna plena i sense frontals per la suau glacera fins l'assequible Tarija i contemplem el següent objetiu. Desgrimpem una zona delicada i, mentre la Laura i el Joan prenen l'aresta normal, amb el Pere ens desviem cap a la dreta per fer la Directa sud, 200 m. D. Rimaia oberta i bones condicions de neu transformada i gel. Disfrutem força, tot i que a mitja pala comença a nevar i els bessons i el cansament es noten a aquesta altura.

La postal típica, una llama amb el Condoriri de fons i les "ales" als costats.

Tram vertical a la sortida del corredor.

La fina aresta que porta al cim.

Vista des del pic Cabeza de Cóndor. L'altiplà i el llac Titicaca en segon pla.

El Tarija i el Pequeño Alpamayo amb la ruta Directa Sud.

Escalant la cara sud.

Tot l'equip reunit al cim del Pequeño Alpamayo.

La dolça recompensa.

Ara toca relax, i què millor que anar cap al llac Titicaca a passar uns dies. Agafem el bus fins Copacabana i allà una barqueta fins la Isla del Sol, amb una posta de sol magnífica enmig del llac. L'endemà tornem a la "costa" i marxem cap a Perú, a la ciutat de Puno, on a última hora aconseguim agafar una barca plena de turistes fins a les "illes flotants" dels Uros. Molt interessant aquesta cultura, que ha sobreviscut sobre unes illes de terra i totora (planta autòctona) que suren a l'aigua. Decidim separar-nos de la resta i quedar-nos a dormir amb una família en una de les illes, xerrant amb ells i gaudint d'aquest lloc tant curiós. De bon matí ens aixequem amb fred al cos per dormir sobre la palla flotant, amb 17 m. de profuditat a sota, i marxem cap a la illa peruana de Taquile. De tornada a Bolívia, visitem les ruïnes de Tiwanaku, llarguíssima civilització precolombina que va viure a l'altiplà andí. Molt recomanable fer el recorregut amb un guia que ens ho explicarà tot amb pèls i senyals, i si no s'ho inventarà...


El sol marxa sobre el llac Titicaca.

La illa flotant on vam dormir.

Si la barqueeeta es tooombaaa...

Esmorzant i conversant amb els nadius.

Moments culturals a Tiwanaku.

Amb més ganes de muntanya marxem en direcció al famós Huayna Potosí, de 6.088 m., un dels cims més populars i transitats, per tenir una ruta normal fàcil, estar a prop de la ciutat i tenir un 6 al davant. Pujant, passem de llarg el conegut refugi del camp de roques (5.130 m.) i plantem les tendes al plató de neu del camp argentí (5.450 m.). Després d'unes hores de son, la Laura i el Joan surten cap a la via normal mentre que el Pere i jo ens desviem cap a la Ruta dels Francesos, 350 m. AD+, a la cara sud del Pic Sud (5.950 m.). La fatiga de l'alçada, la calor que agafem després d'estar gelats i que no trobem la neu en gaire bones condicions, fa que arribem al cim força cansats, però encara ens animem per arribar al Pic Nord, el principal, aquesta vegada ja bastant cuits. La via de la cara sud és molt recomanable i té força ambient i vistes (es veu des de l’altiplà), però s'ha de vigilar no seguir traces que vagin molt a prop dels seracs de l'esquerra. Nosaltres ho vam fer i després de passar se'n van desplomar alguns...

El pic nord i principal del Huayna Potosí (dr.) i el pic sud (esq.) amb la Ruta dels Francesos.

Començant la via, amb els seracs massa a prop.

Ambient increïble des de mitja paret.

Aresta final del pic sud.

Recuperant les forces.

No ens queden gaires dies ja i hem de planificar la darrera activitat a la Cordillera, l'Illampu, de 6.368 m., la muntanya més septentrional de la serralada i un dels 6 mils menys escalats, ja que la seva ruta normal no és del tot fàcil. De totes les ascensions aquesta és la que ens presenta més problemes a nivell organitzatiu i logístic i poques agències ofereixen transport fins allà. Ens desplacem fins Sorata i d’allà amb tot terreny fins el llogaret de Lachathiya, d’on sortim caminant, ben aclimatats, amb el Francisco i la seva mula fins al camp base, a uns 4.600 m. L’endemà enfilem cap al segon camp, a poc més de 5.000 m., acompanyats del Manuel i la seva filla, una autèntica “cholita”, amb la seva faldilla i sabates de goma.

Per desgràcia, a mi se’m gira la mala sort i de passada el turmell, o sigui que se m’acaba l’aventura aquí. Al final pujen només el Joan i el Pere, i tornen desfets 15 hores després, quan els portejadors ja ens volien abandonar. Baixant me n’adono de com es pot complicar la tornada per un esquinç! El rescat en aquestes muntanyes és una utopia, i és força angoixant lesionar-te per sobre els 5 mil metres i a 2 dies de camí, però per sort el meu cas no és del tot greu.

Una de les imatges sorprenents de l’activitat és la d’un grup de 6 francesos que ens creuem pel camí. Van amb un equip de 15 portejadors i 12 mules! Això de l’andinisme és molt dur...

El cim de l'Illampu durant l'aproximació del 1r al 2n camp.

Segon campament, per sobre 5.000 m.

One step beyond!!

El grupet i la "pota tiesa".

Alegria a dalt de l'Illampu, amb l'Ancohuma i el Titicaca al darrera.

Bé, ara és quan s’hauria de resumir el viatge per anar acabant, però és tant difícil! Ha estat un mes i mig d’aprendre coses noves, de conèixer gent d’allà i de fora, de fer muntanya en un medi diferent, de conviure amb els companys... Cada país és un món i Bolivia, l’altiplà i la Paz tenen les seves particularitats.


Em queden moltes històries sense escriure, moltes anècdotes per explicar, coses que em quedaran grabades a la memòria per sempre, experiències i sensacions que només es poden viure en un lloc com aquest.


4 comentaris:

josep i laura ha dit...

Eii Marcel, que calladet t'ho tenies aixo!! enhorabona per la gran experiencia viscuda, ens has fet recordar les 5 setmanes que vam passar al altipla ja fa uns anys. No us heu deixat res... ni en el sentit alpinistic, ni turistic.
Esperem que aixo del esguinç no hagui estat res, a veure si ens retrobem ara que arriba el fred.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

ei marcelo:

molt bé l'historieta, ja era hora que l'actualitzesis una mica el blog, que ja estava impacient.
pues na havere si mus veiem un dia d'estos. a cuidar-se.

ioreta.

pd:( entre 2 putes)
-oye , que le vas a pedir tu a papa noël?
- pues 60 como a todos.

ja ja.

linus ha dit...

Merci Josep! Doncs la broma de l'esquinç em va deixar sense monte un parell de mesos. Ara per sort ja està. Què dius que arriba?! :P

Lloretaaa! Si que tenia això una mica abandonat...
I a vere si t'actives aquest hivern!

Dalton's ha dit...

Ole Marcel, quina super crònica! Fotos boníssimes!!
Una abraçada

Alejo