21 de juny 2009

Midi d'Ossau. Cara sud.


Després d'abandonar l'activitat hivernal, almenys de moment, toca canviar el xip. Lluny del Pirineu fins que la neu dongués treva, les últimes setmanes s'han pogut aprofitar per Oliana, Montserrat i la Dent d'Orlú, amb ganes però de tornar a les altures. Fins que el Canito em fot un truc i em diu d'anar al Midi quatre dies. Ja hi havia estat abans per fer la Surploms i en un intent fallit a l'hivern i la veritat és que em va encantar. Quin entorn, quines parets...


Dijous 11 sortim del parquing sota el Portalet flipant amb la quantitat de cotxes que hi ha. Deixem els trastos al refu de Pombie i passades les 16.00h tirem cap a la cara sud, amb "horario español" segons el guarda, per fer alguna vieta, encara que podem apurar la llum per la tarda en aquesta època. La Mailly, 180m 6a, és de les més clàssiques, curtes i assequibles de la paret. Deu ni dó per ser de 1935!!
Comença darrera un sortint de la paret, amb tendència a la dreta i facilet, que s'agraeix per anar recordant com es fa això d'escalar en fissura. Després agafa un diedre-xemeneia fins al pas difícil de la via. S'ha de superar un sostre mig en xemeneia però amb una posició molt estranya, o sigui "pas raro", a més amb les preses una mica humides i uns quants llimacs en solo integral. Una baga de l'època del Mailly pot ajudar a superar el pas i continuar per un diedre fissurat guapíssim. Aquí sentim xiular unes pedres que passen per sobre nostre i per uns moments se'ns foten els cabells blancs, només és un ensurt. Després hi ha una tram vertical però amb bona presa que ens fa disfrutar bastant. L'últim llarg comença per l'esquerra per una zona una mica expo, gira a la dreta i surt per una xemeneia blanca i amb roca delicada per un despreniment.
La baixada es fa per les Virettes amb un ràpel, desgrimpada i un altre ràpel fins la tartera.
En general una via de les ràpides d'aquí i molt recomanable, per catar les fissures d'aquesta muntanya en una primera visita. De material, joc de tascons i de camalots fins el 2.

Encara queda força neu a peu de via.


Primers metres de la Mailly.


Els diedres de la segona tirada.


Disfrutant al quart llarg.


Amb la tonteria, acabem fotent-nos al sobre bastant tard, però l'endemà s'ha de matinar que és hora de fer una via més llarga. Entre vàries opcions, ens decidim per fer-ne dues, la combinació Jolly, 275m 6a+, i Super Jolly, 240m V+, total més de 500m de paret. Ressenyes a onaclimb, i d'altres de la zona al mateix refu, al llibre Pirineos del Ravier i cia o aquí i aquí.
Tornem a fer el penós camí d'aproximació entre el caos de blocs, però aquesta vegada més curt. L'inici és comú amb la Surploms i comparteix també dos llargs amb la Sud-est Clàssica. Quan portem uns metres apareix algú a peu de via, és el Pau i un colega que van a fer aquesta última amb el coet al cul. Els llargs de travessa tenen algun pas curiós, com la mítica rampa de baixada (sobretot pel que va de segon!) i ràpidament ens desviem recte amunt per la Jolly amb un llarg facilet, que es pot fer per on et sembli millor, seguit d'un altre amb un passet per superar un desplom. Un cop aquí, ben acalorats, la via ja entra a la profunda xemeneia visible des del refu i es torna molt vertical. La 5a tirada a primer cop d'ull sembla que no pugui ser Vè, és molt dret això, però amb unes preses boníssimes. Un dels millors quintillos que he fet mai!! I l'últim llarg és brutal, bastant mantingut, amb fissura a dojo i molt atlètic.
Arribats al circ gris, el sol continua picant ben fort i ja m'ha deixat un record al clatell i als braços. Nosaltres continuem com teniem planejat per la Super Jolly amb un parell de llargs tranquilets fins el 10è, amb una fissura ampla i a trams desplomada, que amb la calorada que fot ens fa suar de valent. Un parell de llargs abans d'acabar, el sol s'amaga darrera la Punta d'Aragó i respirem una mica millor. Com hem pillat avui! L'última tirada surt a l'esquerra i s'ha d'anar al lloro pel líquen que hi ha per tot arreu.
Per baixar, passem de fer-ho per les vires i tirem avall pels ràpels que comencen 10 metres a l'esquerra de l'última reunió, en un bloc. És una opció força més còmoda, encara que hi ha alguna instal·lació que s'ha de controlar, pels cordinos i pitons "de antaño". No tenen desperdici els últims 3 o 4 ràpels a plom i algun de volat, ambientillo assegurat!
De material mola anar amb el joc de tascons i ben farcit de friends. Nosaltres duiem camalots fins el 3, repetint els mitjans. A l'últim llarg de la Jolly vaig "fer córrer" en algun punt l'únic del 3 que dúiem, o sigui que estaria bé repetir-lo. En aquesta via, com en la gran majoria, no hi ha pràcticament xapes (només 6 spits rovellats en 4 Rs a la Jolly), les reunions són de pitons i algunes s'han de muntar amb friends. Això sí, entren sols i queden a caldo, el que tranquilitza bastant.
Per variar, vies molt recomanables, per disfrutar de la roca i ambient del Midi.

Als flanquejos inicials comuns de la Jolly i la Sud-est Clàssica.


El Canito arribant a la R3.


Ambient vertical a la gran xemeneia central (5è llarg).


A punt de sortir de l'empotrament final de la Jolly.


Recorregut aproximat de les vies Mailly (esq.) i Jolly + Super Jolly (dr.).

El sol i el cansament ens han deixat deshidratats i cremats, especialment a mi, que a sobre de la torrada que portava al clatell, al recuperar la corda en un ràpel em cau just a la nuca deixant-me grabat un altre record mentre fotia un bon crit de guerra. Així doncs, fent la cerveseta al refu decidim que l'endemà no fotrem ni brot.
Per la nit arriben uns quants companys que també pujen per escalar el cap de setmana. Ja sabia que ens ajuntariem alguns però no em pensava que fòssim tants! Lloreta, Segarra, Naudi, Marta, Lluc, Laia, Roger, Mamen, Subi, Vicki, Vicenç, Miguelón, Canito i jo, una bona colla. Les seves cordades es reparteixen per la paret en les vies que hem fet nosaltres (sense calor, quina sort!) a més de la Thomas i la Comida para gatos (i puños), mentre els controlem amb prismàtics des del refu. Ep, n'he vist un fer A0, jajaja.
Una vegada tots retornats, ens dediquem com no a fer-la petar, riure, explicar batalletes i passar-ho bé, que és el que compta. Quin bon ambient.

El refugi de Pombie està en un lloc privilegiat.

L'últim dia es lleva gris i amb quatre gotes. La meva intenció, per variar una mica de la muralla de Pombie, és fer la clàssica aresta de Peyreget fins el Petit Pic i continuar fins el Gran, per baixar per la normal, però el guarda ens avisa que a partir de migdia s'espera tempesta i com que no mola fer de parallamps en aquests llocs, ho deixem córrer. Uns quants s'afanyen a fer alguna via ràpida, la Surploms i la Jolly, amb èxit, mentre que uns altres es foten a la Cara E del Dit de Pombie, més llarga i que no acaben per l'aigua. Abans però, amb el Lloreta i Segarra ens posem d'acord per anar a pasturar al Pic de Peyreget (2.487m) que el fem amb 3/4 d'hora a bon ritme. Molt recomanable per una tarda morta per admirar les vistes de Peña Telera al sud, el Balaitús a l'est, i al nord una perspectiva diferent del Midi, amb el Pilar Sud ben visible.
I esto es todo amigos. Aquests dies no hem pogut fer tot el que voliem però tenim al sac unes escaladetes del tot recomanables, amb una roca excel·lent i a un paratge únic.
El Midi té la peculiaritat d'estar força aïllat de la resta de muntanyes, fet que li dóna un caràcter especial. A part de fer roca, als períodes secs també es pot fer senderisme o crestes, i a l'hivern, travesses amb esquís de muntanya o corredors. Hi ha lloc per tothom!