Breithorn Oriental. "Couloir Vanís"

En una d'aquelles nits a la carpa regirant llibres i ressenyes sense saber què escollir i acabant amb el cap com un timbal, el Pau em fa una proposta arriscada però temptadora. Jo ja li tenia l'ull posat feia temps, encara que una via d'aquestes, a part del respecte que fan, és de les que descartes ràpid per què no hi ha bones condicions o no saps de ningú que l'hagi fet recentment. Aquesta vegada passem de preguntar res a ningú, que ja estem escarmentats de fa uns dies, i ens decidim. Al final que feu? pregunta algú. Anem al Vanís! responem tot motivats. Aquest corredor, situat a la vessant nord-est del Breithorn Oriental (4.141 m), no es repeteix massa però fa molt bona pinta (sobre la ressenya, esclar!). La via original (650 m. III/4, IV+) presenta trams de roca, mixte, neu i gel, vaja, de tot una mica, i es troba en una zona força aïllada.

Vista des del cim del Dufourspitze, fa uns anys, amb la situació del corredor i la via de roca escalada uns dies abans.

Croquis de la via amb les condicions que l'hem trobat (en groc l'entrada normal).

La primera ascensió d'aquest corredor la va encapçalar el senyor Erich Vanís (1928-2004) l'any 1954. Aquest austríac, amant de les cares nord alpines, també té la primera a la nord del Fletschhorn, i algunes repeticions destacades de l'època com les nord del Liskamm, Aiguille Verte, Aiguille de Triolet i Eiger (la novena repe), així com expedicions al Càucas, Andes, Alaska i Himàlaia.

Erich Vanis, autor de la ruta, a l'esquerra.

Així doncs, fem el ritual de preparar el material i la motxilla i agafem un taxi des del càmping de Randa fins a Zermatt, ja que fins aquest últim no s'hi pot accedir amb vehicle privat i al poble de sota, Tasch, et foten pagar per aparcar fins i tot en un camp llaurat. Creuant Zermatt ens trobem a la Laura i la Raquel que baixen de fer el Càstor i el Pollux, i ens avisen que el refu lliure on volem anar està bastant ple. Perfecte, amb les hores que són segur que arribem els últims... Després d'agafar uns 4 o 5 telefèrics diferents arribem al Klein Matterhorn, de 3.883 m., on hi fot bastanta rasca, no es veu una merda per la boira i comença a nevar i ventar. Allà ens trobem una família de turistes espanyols. Pero dónde vais con este tiempo? ens pregunten com si haguéssin vist una parella de sonats. A buscar un sitio cubierto, respon el Pau. Té el seu punt d'ironia veure'ns tot equipats amb aquell temporal a gairebé 4.000 m. al costat de gent només amb jersei, tremolant i corrent altre vegada cap al telefèric. Quan ja estem sols iniciem l'aproximació pel plató de la gelera cap a l'est, passant per sota del grup dels Breithorns. Normalment es tracta d'una còmoda caminada d'hora i mitja en pla i baixada fins el refu si no fos per la tempesta que comença a descarregar amb pedra, vent i llamps i trons que peten a sobre mateix dels cims. Quin cangueli...!

Quan arribem al refugi-bivac italià Rossi e Volante (3.750 m.) ens adonem que les prediccions de les companyes eren certes. Gairebé no s'hi pot entrar. Hi ha francesos, italians i un grup de txecs que porta varios dies okupant el refu. Un d'ells ens fa entendre que som masses i ens invita a anar a un refugi guardat que hi ha més avall. Però qui s'ha cregut que és aquest paio? Porten uns dies fent servir el refu de camp base amb menjar per passar totes les vacances, quan teòricament només és d'emergència, i a sobre ens volen fotre al carrer? Aquest tio està flipant. Abans dormim al terra... Merda, per què ho hauré dit. Passar la nit amb una manta com a matalàs no ajuda a descansar del tot, però al final t'acabes adormint. O no. Com a imatge per recordar, em quedo la del personal del refu menjant a les lliteres per què ningú els hi prengués el lloc...

Ens llevem a altes hores de la matinada, com és costum als Alps, i esmorzem sense gana i amb cara d'empanats, també com és costum. Desgrimpem fins la gelera i donem mitja volta a la Roccia Nera, tombant ara cap al nord-oest. L'aproximació és senzilla i en baixada (d'1 a 2h), però cal estar alerta per què hi ha forces esquerdes tapades per la neu. Per arribar a peu de corredor pujem bastant per l'esquerra, ja que entrant directament s'intueix una rimaia complicada, fins un esperó rocós.

Flanquejant per arribar a l'inici del corredor.


El peu de via, amb les primeres llums.

Allà veiem a la nostra dreta el corredor principal, però està bastant guarro i de tant en tant cau algun missil. Com que al llibre del Vaucher sembla que l'entrada original fos a l'esquerra, i on som hi ha un clau doncs li tirem recte amunt per roca i mixte. Amb orientació nord-est ens desperta el sol més aviat del que esperàvem, tot i que així podrem escalar sense guants els trams de roca. Aquest corredor secundari (que més tard sabrem que és una variant italiana) el trobem principalment en roca i comença amb un tram tombat fins a una fissura molt vertical, on ens desviem a la dreta per una vira ascendent que va a parar a un esperonet (R1-45m, IV).

Remuntant la primera tirada.

Una vista diferent del grup del Mont Rosa i el Liskamm.

Fins aquí prou bé. Ara trobem un tros més dret però amb bona presa fins la segona reunió a muntar del dia (R2-50m, IV+). Mirem el següent llarg i veiem una zona de plaques bastant compactes i de difícil protecció a priori, i intuim una goulotte més amunt. Això és posa interessant... Fins ara hem anat treient espurnes amb els grampons i ja és hora que descansin pobrets. Buff, molt millor sense. Aniria més còmode amb gats en comptes de plàstiques però què hi farem.

El Pau al mig del "fregao".

Ara dreta ara esquerra, superem aquesta zona amb la protecció justa d'alguns friends petits i tascons i fent moviments i tibades més pròpies del plafó gairebé que d'aquestes altures amb bota dura i motxilla. Després de trobar alguns romos i regletes mullats, ens topem amb un diedre on hi hauria d'haver una cascada. Bé, de fet n'hi ha una però en comptes de gel és d'aigua. Per la dreta una placa llisa impossible de remuntar. M'estic mullant. Per l'esquerra un tram més vertical, també inviable. Merda, m'estic mullant més. Ni caputxa, ni gore, ni res. Noto els gallumbos massa molls per quedar-me quiet i m'ha entrat aigua pels traus del pantaló que m'ha deixat xops els peus. Què collons faig aquí... En una mena de tècnica de barranco-alpinisme, vaig pujant obert en diedre procurant que l'aigua passi per davant meu.

Oh, un pitó! Crec que és el segon que trobem. Passat l'aquapark trobem la goulotte que es fot a uns 75º durant uns quants metres, òbviament amb gel tou. Ara toca treure's els piolos i penjar-se d'ells per posar-se altre cop els grampons. I així, amb les mans gelades per no mullar els guants, i tot el cos arrugat, arribem a un nínxol on muntem la reunió (R3-50m, V+, 75º). Quina llarg que s'acaba de currar el Pau.

Escalant el tram de goulotte.

Per variar, del sostre que tenim a sobre regalima aigua que ens va a parar a sobre. Tornem a guardar piolets i grampons i fem un flanqueig a l'esquerra per superar el desplom i amb una tibada sortim a una zona més agraïda fins on comencen les campes de neu (R4-60m, V).

Flanqueig des de la 3a reunió.

S'ha acabat la roca.

Ens posem per últim cop les eines i anem progressant a l'ensamble, fent reunions de tant en tant. La pendent de 55/60º és molt mantinguda per ser un corredor més o menys ample (es nota la diferència amb els 45º que solem trobar...) i els bessons ja es queixen. Això sí, l'ambient és acollonant. Sanejant la neu superficial anem trobant gel on posar cargols i calmar la tensió.

Ambiente massssimo!

Progressant pel corredor. Això és llarg de collons...

A uns 100 metres del final s'enmarrona de veritat i comença el festival de llamps i trons altre cop. Només faltava això... I a sobre tot molls i caient neu granulada, que no es manté quieta amb aquesta pendent. Em vé a la ment una dita que vaig aprendre d'un amic ribagorçà, neu redona, més ne dóna. Sort que en aquestes terres no passa el mateix i en una estona la tempesta es calma i torna a escampar. L'alçada i els metres acumulats es fan notar, però queda poc per sortir a l'aresta. Finalment guaito el que sembla el final, però encara queda fer un petit flanqueig i petar la cornissa desplomada que ens deixa a la còmoda aresta. Quin final. Lluint un sol perfecte, amb unes vistes increïbles que el dia anterior no teniem per la boira, i tot el dia sols completament. Després d'unes 10 hores de via, el patiment es va esvaïnt i respirem una mica més tranquils.

I per fi sortim per dalt.

Però espera, quina hora és? Casum, d'aquí mitja hora baixa l'últim telefèric. Pfff, no arribem ni de conya. Baixem de l'aresta fins la glacera i anem desfent el camí de l'aproximació pensant en la rasca que passarem fent bivac en aquella gruta oberta i encara mullats. Per sort quan arribem, després d'unes 2 hores, encara hi ha currantes d'una obra que estan fent i ens diuen que ens poden baixar en acabar el torn. Salvats. Quan arriba l'hora, només pensem en una dutxa d'aigua calenta i un bon plat de macarrons, mentre anem baixar amb aquella cabina plena de fum de tabac dels treballadors que fan unes cares de curtits com les dels guies alpins més veterans. Déu n'hi do currar a l'obra a quasi 4.000 m. amb mal temps...

Estem bastant cuits i les celebracions les deixem per l'endemà, amb la resta de companys que han estat pel Weissmies, Allalinhorn, etc. i que també han triomfat. Al càmping comprovem en un llibre suís que hem fet la variant italiana, en comptes de l'entrada normal, però sortint recte de l'última reunió de la variant.

En resum, ha estat una bona via bastant variada de roca, mixto i hielo, on per una banda ens hem mullat, hem patit tempestes i hem saborejat la roca crocanti amb denominació d'origen, però per altra hem gaudit d'un alpinisme més autèntic, exigent i allunyat de les masses. Ens despedim dels Alps amb un bon gust de boca. Ja tocava una ascensió amb cara i ulls aquest estiu!

+ info: Escaladas en hielo i nieve en los Alpes (Joan Quintana); Vèrtex nº170 (FEEC), Los Alpes Suizos (Michel Vaucher), Guide des Alpes Valaisannes, vol. 4 (Club Alpin Suisse).

Riffelhorn. Escalada amb vistes

Després del fracàs de les cares nord i tornar dos dies abans del previst, volem fer alguna cosa ràpida, d'un dia, ja que tampoc hi ha molt bona previsió de temps, bé, el que seria la tònica general de la setmana, aigua gairebé cada tarda.

Consultem la bíblia dels alps suïssos del senyor Vaucher i veiem una escola d'escalada amb forces vies i amb una aproximació molt curta si agafes el cremallera. El pic en qüestió és el Riffelhorn, de 2.928 m., que es troba a la mateixa vall de Zermatt, al costat de la glacera que baixa del Mont Rosa, la Gornergletscher.

Per accedir-hi agafem el cremallera que surt de Zermatt, ple a vessar de turistes, fins la penúltima parada, Roten Boden. El trajecte ja val la pena, amb vistes de la vall i del totpoderós Cerví, mig tapat pels núbols gairebé tots els dies.

El Rei de les muntanyes.

Un cop arribats a l'estació ja flipem amb les vistes. Cap al sud tenim visió del grup del Mont Rosa, Liskamm, Breithorns, Cerví, etc. Millor una panoràmica que mil paraules.

L'aproximació és super llarga, 20 minuts!! S'ha de donar mitja volta al cim per l'est i anar a parar a la cara sud, que és on es troben les vies. Grimpem algun passet, sense ser difícil, però amb compte, ja que ens trobem una mica penjats a la meitat de la vessant. Quin ambientàs que dóna la glacera a sota i tots els quatre mils al davant!

Arribant a peu de via, amb el Mont Rosa al fons.

Croquis de les vies.

Hem pujat una bona colla. El Guillem, Pep, Canito i jo escollim la via Thermometercouloir (corredor del termòmetre?), d'uns 250 m. i V+, pràcticament tota equipada amb bolts, mentre que la cordada federasta Rafa, Anton i Toni pujarà per una via més a l'esquerra.

Primer llarg de la via.

Com que el primer llarg només té un pas de IV i després és més fàcil, empalmem amb un troç en ensamble les quatre primeres tirades, que tampoc és que siguin molt llargues. Tot seguit arriba el pas de V+, que és desplomat però amb bona presa i amb una apretada ràpida ja passem a un tram més tombat fins al peu del diedre característic.

Roca calenta amb ambient alpí total.

El diedre de la part final.


Ese Canitoooo!!

El diedre se supera amb tres llargs o amb un, amb una mica més d'ensamble, com fem nosaltres. Aquesta última part potser és la que té els passos més guapos i verticals. Doncs al final amb tres llargs ens plantem en aquest cim, un mirador realment espectacular. Cap al sud veiem els cims ja comentats i cap al nord el Weishorn, Zinalrothorn, Obergabelhorn, Dent d'Herens, alguns de la vall de Sass, en fi, una passada.

Jo crec que l'activitat la disfrutes més per les vistes que hi ha, que per l'escalada en si, que també està bé. Però si aquesta paret estés a qualsevol altre lloc menys atractiu, seria una via més "del montón", en canvi aquí resulta ser molt més espectacular. És que en comptes de ternir a sota una carretera, tenim una glacera!

El Rafa i cia acabant l'altra via.

Un cop les tres cordades juntes, baixem en direcció est per la via normal. El descens es fa desgrimpant algun tram i amb dos ràpels pel mig. Anem tirant avall per fer temps abans no arriba el penúltim cremallera i estirar les cames, fins la següent estació.

No ha estat una mega activitat alpina però ens ho hem passat de conya. Ara però ja tocaria fer alguna tonyinada de les de veritat...

Estades per a joves alpinistes als Alps 2008

I un any més tornem amb tota la colla cap als Alps amb les estades que organitza la FEEC a l'estiu. Per explicar-ho de forma ràpida, es tracta de passar una setmaneta en un massís alpí realitzant activitats amb gent jove d'arreu de Catalunya, seguir aprenent a moure's per aquests llocs, rebre una subvenció parcial (que sempre va bé...), i sobretot passar-s'ho bé. A mi m'ha permès descobrir nous racons dels Alps, agafar experiència i conèixer molta gent amb qui sortir després a escalar per casa nostra, fer trobades de tant en tant, i respirant molt bon rotllo.

Enguany ha tocat el massís del Valais, als Alps suïssos, a la vall de Zermatt, amb el camp base a un camping de Randa. Aquesta zona no destaca per les grans parets ni escalades en roca, però ofereix molt joc per ascensions glacials, cares nord, arestes i quatremils per un tub.
Com que ha estat un any bastant generós de neu, vaja, que en alçada hi ha un bon paquet, anem amb la idea d'escalar algunes de les clàssiques cares nord del massís, esperant que estiguin ben formades. Però com cada any, fins que no ets allà i veus com està el panorama no pots planificar res amb seguretat.
Per començar directament amb les nor feises fixem dos objectius per fer en tres dies, la cara nord del Petit Mont Collon (ai que se m'escapa el riure...), 380 m. AD+, un cim de 3.538 m., i la nord del Pigne d'Arolla, 400 m. AD, de 3.796 m. Aquestes vies són ideals per començar a aclimatar, ja que són curtes, parlant dels Alps esclar, i els cims no són massa alts, comparat amb els seus veïns. Al refugi de Vignettes (3.158 m.), que és comú per fer les dues ascensions i hi farem dues nits, ens confirmen que estan en bones condicions i que s'han escalat recentment.

L'aproximació es realitza per la vall d'Arolla, sortint de gairebé 2.000 m. i fent un desnivell de 1.200 m. fins el refu, que no està malament per començar.

Primer per bosc, després per restes de morrena i finalment per glacera, arribem tot motivats el Rafa, Pep, Canito, Guillem, Jordi, Albert i servidor fins al refugi, que es troba a un collet i d'on s'observa la cara nord del Petit Mont Collon. La mare que els va parir! Però si això està més sec que el Montsec!! Els del refu ens han fotut el pèl, i no és la primera vegada. M'ho han fet al Valais, als Ecrins i al Vignemale, i ja começa a tocar els collons. Quina ràbiaaa!!! N'estic tip que per uns euros els guardes puguin mentir interessadament i animar que la gent foti hores de cotxe (aquesta vegada gairebé 2h des del camping) i hores d'aproximació per res. Pèrdua de temps i calers. Llavors discutim vàries opcions, calar foc al refu, trencar les cames al guarda, o tornar a baixar cap al cotxe. Al final guanya la tercera i més sensata. Marxem amb mig somriure, pensant que avui els sobrarà una muntanya de menjar del sopar, i que es fotran la mitja pensió per on els hi càpiga...

Resum i conclusions: hem descobert un racó molt guapo i gens massificat però no hem fet cap ascensió; ja no et pots refiar ni dels guardes, sobretot suïssos; esbrina les condicions pel teu propi peu, ja sigui observant directament les parets o preguntant a altres alpinistes, i en general no a guardes ni a guies; si pots ignorar els refugis millor, sempre serà més autèntic un bon bivac. A més, aquí Suïssa, els refugis s'han convertit en un aparador on lluir la última novetat en jaquetes super tècniques i botes mega alpines, i on et miren malament si no vas amb guia, o et foten al puto carrer si vols cuinar el teu propi sopar. I com deia el Bonatti, les grans ascensions no neixen entre els llençols d'un refugi.

Ufff, que bé, ja m'he desfogat...

La cara nord del Petit Mont Collon, no tant blanca com ens pensavem...

I la nord del Pigne d'Arolla, que tampoc estava per tirar coets.

Montserrat. Roca del Corb

Feia uns quants anys que no escalava amb el Dani i per fi ens hem tornat a trobar per fer una trepadeta per Montserrat. Després de deliverar una estona, guanya la opció de no complicar-nos la vida i passar un bon dia disfrutant sense estrès. Decidim anar cap a la zona de Mullapans per fer dos vies que es van obrir no fa masses anys però que pel grau i l'equipament pot ser que acabin essent les més clàssiques i repetides del sector.

Per arribar-hi cal baixar des del Monestir pel camí de les Aigües, vorejar unes parets a l'esquerra i després baixar cap a la dreta donant mitja volta a la Roca del Corb. Un cop tenim les parets al davant, s'ha de buscar el millor camí per arribar als peus de via, a estones fent una mica el senglar...

Primer triem la Serrat-Torras, 110 m V+/Ae, amb orientació est. Comença amb tendència a la dreta, amb algun pas finet no obligat, per agafar un diedre força guapo fins a un flanqueig a la dreta abans de la reunió. El segon llarg remonta una placa mantinguda i maca, potser el que més em va agradar. Després hi ha un tram fàcil que porta a un sostre bastant aeri que se supera còmodament amb Ae. L'últim llarg és de tràmit. La baixada la fem amb un parell de ràpels per la mateixa via. Hem trobat vàries xapes que ballaven, algun espàrrec bastant sortit i una reunió muntada al revés, amb l'argolla a l'anclatge de dalt...

Acabant la primera tirada.

La placa del segon llarg.


Tram de pedals al sostre.

La segona via del dia és la Puigarnau-Espunyes, 110 m V+/Ae, d'orientació sud però més encaixonada i situada uns 100 m. a l'esquerra de l'anterior. Aquesta ens va molar més per què, menys el primer, tots els llargs són molt macos. El segon és un llarg i mantingut diedre, mentre que els dos últims són en xemeneia perfecta, en general bastant agraïda. Des de dalt ja només queda remuntar el camí fins al Monestir.

El diedre del segon llarg.

Començant la xemeneia.

Un descans còmode sempre va bé.

I més xemeneia...

Vietes disfrutones, ràpides i full equiped, on només fan falta cintes i estreps. Més info al Vèrtex 181 i al llibre El plaer de l'escalada.

Posets. Corredor "Jean Arlaud"

Continuant amb la vena alpina, pel pont de Sant Joan sortim amb el Joaquin a veure què es pot fer encara. Dissabte marxem cap al piri amb ganes de fer el corredor Jean Arlaud al Posets, 250 m AD. Comencem l'aproximació des de les bordes de Biadós, un racó realment guapo.

Creuem el bosc i passem descalços el torrent, que baixa bastant fort pel desgel i la calorada que fot.

L'aigua està gelada!

Anem pujant fins trobar unes llengües de neu que ens porten al plató de la gelera de Llardana, a uns 2.800 m, on trobem una tenda i contemplem la paret nord-oest del Posets i l'entrada del corredor, amb les restes d'una allau considerable.

La nostra idea és fer un bivaquillo, i quin millor lloc que sota el gran bloc que hi ha al mig de la glacera. Un cop instal·lats, contemplem una posta de sol privilegiada. És com si fos la recompensa per haver arribat aquí dalt.

L'endemà ens llevem amb horari gairebé alpí i a poc més de les 6 ja estem a peu de corredor. Les condicions estan força bé per ser finals de juny i no treiem ni la corda. Trobem el primer ressalt a 65º amb gel tou, el segon no tant dret i la resta neu a uns 45º màxim. Total, que en 50 minuts ens plantem al coll.

El primer ressalt.

Últims metres del corredor.

Arribem al cim a quarts de 8 i disfrutem una bona estona de les vistes amb bastanta calma. Després baixem per un tram d'aresta cornissada amb ambientillo i més avall per pales de neu encara dura fins el bivac.

Abans d'arribar al bivac veiem una altra cordada encara a uns metres del coll, unes 3 hores més tard que nosaltres. És que no es pot anar pel món a aquestes hores...

El corredor.

Recollim trastos i tirem avall aprofitant les últimes neus per practicar la tècnica de l'esquí només amb botes. Quin fart de riure!

Una vegada a Biadós ens remullem al riuet i prenem el sol amb unes birres que són l'enveja de tot l'aparcament.

Ara si que dono per tancada la temporada "hivernal" al Pirineu ;)