Cambresdase. Corredor "Eclair"

Fa cosa d'un mes vam anar cap a la Cerdanya francesa amb el Bruno i un col·lega seu, a visitar aquest bonic circ ple de corredors. Les informacions sobre l'estat de la neu no feien pressagiar una gran jornada triomfant de puntes frontals i bessons destrossats, però les ganes eren més importants. Ens decidim pel corredor Eclair, 250 m, 60º IV (bé, a la pràctica ja se sap que això dels números sempre varia...).

L'aproximació des de les pistes d'Eina, és força evident i hi ha cartells. El primer tram és suau i va per pistes direcció est, i després entra al bosc i es redreça.

Una vegada al circ tenim la perspectiva de totes les vies, amb les seves cornises i tot! Força gent al Vermicelle amb esquís, una cordada al Bougnagas i nosaltres.

A les últimes pendents deixo els esquís i segueixo a peu (la resta va un a pota i l'altre amb raquetes). Per fer-ho més interessant li fotem pel recte en comptes de donar la volta per l'itinerari original (punts grocs a la foto). El resultat és un llarg de roca de Vè amb sortideta mixta.

Després de la reunió fem una tirada fàcil de neu fins el següent ressalt de mixte, que passem per l'esquerra. Per sobre d'aquest, més neu fonda sense transformar gairebé, fins arribar a l'últim ressalt, que es veu una mica més complicat. Després d'un intent infructuós amb tècniques d'artifo decidim sortir per la pala de la dreta. I déu ni dó amb la pala, això sí que és expo! Pugem amb tendència a la dreta per neu pols que ens aguanta de miracle, fins una aresta i d'aquí a l'esquerra creuant fàcilment la cornisa per veure el sol d'una vegada. O millor dit, els últims rajos.

Passat aquest llarg taquicàrdic, tenim vistes molt maques sobre la plana ceretana i el Cadí i sense perdre massa temps seguim carenant cap a l'est fins trobar l'ampla canal de baixada que ens porta de nou al peu del circ. I ara si que comença el circ de veritat... Esquiant de nit només amb la llum del frontal i pel mig del bosc, esquivant o no pedres, arrels i blocs. Arribats a baix, no vull ni veure com han quedat les soles...

Material emprat: alguns friends i tascons, àncora i algun pitó extraplà.

Aquesta és una zona sense grans pretencions però que val la pena conèixer, ideal si es vol iniciar-se en el mundillo dels corredors. El que queda clar és que la neu de moment no està massa en condicions per fer-los. Paciència...

+ Info: Pirineus, neu, mixt i gel (Pako Sànchez), Vèrtex nº 198.

Apretant a l'entrada directa.


Ara toca obrir trinxera.


El ressalt de mixte a mig corredor.

Uii quines cornises...

Les últimes pendents.

Sota del ressalt del final del corredor.

La sortida "vibrante" però amb vistes.

I les vistes.

El retorn a Ulldeter

Dels llocs més estimats on molts hem començat a practicar l'alpinisme hivernal, Ulldeter potser és l'escola més tradicional. Quins records de quan era un marrec... Canals d'iniciació com l'Amagada o la dels Avets al Gra de Fajol Petit, algun corredor al Pic de l'Infern, esquí de muntanya al Bastiments o cap a Coma de Vaca, etc. Era una zona propera i amb grans posibilitats, on podiem fer un "sube-baja" ràpid d'un dia si feia falta.

Amb els anys se'ns ha anat fent cada cop més petit i hem volgut descobrir llocs nous amb cims més alts i parets de més envergadura, però Ulldeter sempre tindrà aquest component romàntic i fins i tot familiar.

Aquest més de novembre ha estat una mica atípic com sabem, per les baixes temperatures i les nevades que han arribat més aviat del que estavem acostumats. Així doncs, primer pel boca-orella i després per l'efecte internet, molts ens hem tornat a acostar a aquesta zona veient les bones condicions que hi havia.

A mitjans de novembre agafo els esquís (diria que és el cop que els he agafat més aviat) i pujo amb l'Ari, que és la primera vegada que se'n posa uns. Per fer algo sense complicacions ja que és el seu bateig en la matèria, pugem el Bastiments, acompanyats de "quatre gats" que hi ha per allà, tot repassant algunes tècniques de pujada amb el meu discutible estil.

Seguint a la romeria amb el Bastiments al fons.

Vistes cap al sud i Coma de Vaca des del cim.

Més tard, a finals de mes, torno a pujar cap a la zona, aquest cop amb el Lloreta, per fer alguna de les goulottes del Gran de Fajol Gran que estan en boca de tothom i fa molts anys que sembla que no es troben en tan bones condicions.

El pollastre a la carretera i el vent infernal fan que desestimem fer res el dissabte. Després d'una freda nit al refugi, encaminem cap al peu de l'últimament concorreguda Conrad-Altimira, però cagun déu de Murphy, l'única cordada de la zona està a la mateixa via. No passa res, provarem sort amb la veïna Phoenix, uns 50 m. a l'esquerra. Uns primers metres de mixte una mica precari i sense gaires possibilitats de protecció m'ho fan repensar i com que no em vull jugar el tipo en el primer corredor de la temporada (no ens ha de fer vergonya reconèixer les retirades), tornem cap a la Conrad que a aquelles hores ja estarà lliure. Però en Murphy ha tornat en forma d'una altra cordada que just arriba. Mala sort. Anem baixant i a la canal de més avall hi arriben uns altres. Al final tirem cap a l'Estreta del Fajol Petit en plan lleuger. Com a mínim algo farem!

Aproximant al Fajol Gran, amb una cordada començant la Conrad.


Primers metres de la Phoenix.


Superant el segon ressalt de l'Estreta.

Messner està viu!!

Últim ressalt.

Com era de suposar, mogollón de gent per aquest racons, a pesar del fort vent que hi feia. Això sí, la temporada sembla que promet!!

Montrebei "Paül-Lalueza" (a la segona va la vençuda)

A qui no li ha quedat alguna via a mitges? Ja sigui per mal temps, horari, cagalera, etc. hem hagut de baixar i dir, un dia hi tornaré! Aquesta vegada he tornat abans del que creia, ja que el primer cop va ser el juny passat, quan vam tenir un incident imprevist.

I sant tornem-hi! El passat cap de setmana enfilo cap a Montrebei amb el Kletterer i el Marsi i ens trobem amb l'aplec de bous montrebeians muntant festival. Quin ambientillo!

L'endemà de resakilla tirem cap a la paret amb la resta de la penya. Cadascú al seu nivell, nosaltres a una de les més assequibles del sector, la superclàssica Paül-Lalueza. Quina rasca tu! Aquest cop empalmo els dos primers llargs i els dos següents sense masses problemes de roçament. El següent llarg és d'on vaig baixar l'altre vegada. Els compis em diuen, ara no tiris cap pedra eehh!! Això espero... Des dels arbres del mig del llarg tiro més a l'esquerra que a la primera visita a la via. Molt més fàcil! I així, amb tres llargs ens plantem al flanqueig de II. Va tira Kletter, que aquests et molen!! Val a dir que es pot arribar a la reunió del final de la travessa sense passar per l'anterior (desviant-se per una canal a la dreta) i guanyar temps.

Ara el recorregut ja és recte amunt, per diedres i xemeneies fins dalt.

Vuitena tirada.

Al tram d'A1 desplomat hi ha bastants pitons, encara que posem un friend petit en un dels primers passos.

El Kletterer guanyant el desplom de l'inici del novè llarg.

Mr. Marsi al diedre del Ll 10.

Els últims llargs de la via van per xemeneia i són clarament els que tenen més ambient.

Comença el festival de xemeneies.

Zipi i Zape.

Al final empalmem els 4 últims llargs en 2 (o això crec...), així que ja no se quin número de llarg són les fotos. Xemeneia interminable!

De baixada, la canal final la trobem arrasada per un despreniment que déu ni do...

Material: un bon joc de friends (de micros a cam#3), tascons, bagues i un estrep.

Via totalment recomanable. La part inferior es fa molt bé, només hi ha passos aïllats. La superior guanya en ambient i verticalitat, i pot servir com a primer contacte amb xemeneies montrebeianes.

Que bé que ens ho hem passat, quins riures, quina tranquilitat, i a sobre, arribar a dalt i veure tot el pirineu nevat, no té preu!!

Trepant pel Montsec i Oliana

El passat pont de la Diada tenim planejat amb el Marsi fer algunes clàssiques pel Pirineu, però un cop més la meteo ens fa la guitza i ens hem de conformar no tant al nord. Així que enfilem cap al Montsec dijous i, com que el temps també està inestable, decidim fer algo ràpid, facil i sense complicacions. L'objectiu del dia és la popular Olga Frontera, 235 m. V+, a prop d'Alòs de Balaguer.

Per arribar-hi, cal creuar el poble i agafar una pista que surt al cantó d'una font. Després d'una estona passant pel costat del Segre deixem el cotxe abans d'una forta pujada, on la pista s'aixampla una mica. D'aquí ja es veu la paret i l'aproximació és evident (inscripció OF a peu de via).

La via pròpiament, es troba bastant equipadeta, encara que cal portar alguns friends. Després de dos llargs de IV+, creuem un jardí i ens plantem al peu de la placa de la tercera tirada, que crec que és la millor de la via. Festival del canto! La següent tampoc està malament, encara que primer hi ha algun tram amb roca dubtosa, però després es passa una agulleta i s'escala un ressalt de V+, molt equipat amb spits i pitons. Amb dos divertits llargs més ens plantem a dalt de tot, i gaudim de la tranquilitat d'aquest racó amagat, veient les aigües del Segre com baixen cap a l'engorjat que va a parar a Camarasa.

Per tornar, baixem uns metres per una canal i a la dreta rapelem d'un arbre equipat amb cordinos i mallon. La tartera ens porta al riu i per unes passarel·les fins al cotxe.

La via no és una passada, però està bé per fer-la de pas si estàs escalant per la zona i vols visitar una zona tranquila per fer una vieta divertida i sense compromís.

El Marsi disfrutant de la placa del L3.

Des de mig L3 cap a la reunió.

Cim!

L'endemà canviem de zona i fem cap a Camarasa. Al bar de Sant Llorenç de Montgai ve un altre amic del Marsi i tots tres repassem les ressenyes. Amb la calorada que hem passat el dia abans, volem fer algo amb orientació oest i més tard est. Per tant, pel matí escollim la Directa al Puro de Camarasa, 90 m. 6b+ (V+, A0).

L'agulla del Puro.

Aquesta via té tan sols tres llargs i és força ràpida, però té la particularitat de pujar a dalt d'aquesta agulleta per un recorregut, tal com diu el nom, bastant recte i elegant.

L'aproximació la fem passat el poble de Camarasa, per la pista asfaltada que neix abans de creuar el pont del riu. La seguim fins al final, on trobem la presa a l'esquerra i on s'uneixen el Noguera Pallaresa i el Segre. Des d'aquí es veu el Puro a la dreta i l'aproximació és d'1 o 2 minuts (no fos cas que ens canséssim...).

El primer llarg és un diedre de baix a dalt super guapo! Segurament la tirada més guapa de les tres. El següent continua per diedre fissurat fins que el sostre ens obliga a sortir per la placa de la dreta amb passos bastant finets però azerables. Després continua en diedre fins que tombem a l'esquerra abans d'acabar-lo, per fer la segona reunió en una repisa. L'últim llarg comença amb una panxa desplomada on s'ha de fer una apretada i sortir per terreny més agraït fins al cim.

De material, fan falta alguns friends i tascons (vam posar des d'aliens fins el Cam 3).

La via, per ser curta i estar al costat del cotxe, no està gens malament, és intensa i arriba a dalt d'una agulla, que sempre és un punt més.

El bonic diedre del primer llarg.


Vista de la R1 i la bavaresa de la segona tirada.

Apretant a la sortida de la segona reunió.

Aquí dalt no hi cap massa gent...

Com que sobren moltes hores encara, ja teniem pensat fer alguna altra cosa per aquí a prop. Tornem a Sant Llorenç i aparquem sota la pare de l'Ós. La nova víctima és la Jordi-Andreu, 180 m. V+. Aquesta té 5 tirades, de les quals les millors són, per a mi, la 2a, que ofereix passos bastant variats, i la 4a, que es tracta d'una fissura bastant vertical i tècnica. Els primers metres del 1r llarg no els vaig trobar gens fàcils, a més d'estar un pèl polits. De material, n'hi ha prou amb cintes i alguns friends. Via maca per completar la jornada.

Començant la via.

Últims metres del segon llarg, sobre les aigües tranquiles del pantà.

L'exigent fissura del penúltim llarg.

Després de dos dies pel Montsec ens motivem per tirar una mica més amunt, cap a Oliana, encara que no les tenim totes amb la meteo. Havent repassat les ressenyes del bar de Coll de Nargó, decidim ficar-nos a la Justel-Hita-Picazo, 620m. V+/Ae.

Per arribar a peu de via, deixem el cotxe al pàrquing de la ferrada i creuem el tunel direcció nord i abans d'entrar al segon pugem per una canal de recollida d'aigua a l'esquerra. A dalt es veuen unes cadenes i cables per superar un ressalt rocós i després es continua pujant fins a la paret (inscripció JHP i fletxa).

Metres, molts metres, equipament generós, roca en general bona i alguns llargs molt guapos, són els pros d'aquesta via. Només emprenyen els dos boscos que s'han de creuar i l'avantpenúltim llarg, que arribes a la reunió amb els gats plens de terra i practicant el matoll-tracció.

El tercer llarg és bastant xulo, una bavaresa d'uns quants metres amb roca molt bona. Ara, el que s'emporta el premi és el 7è, que és el gran diedre que es veu des de baix. Quin tiradón! Vertical, llarg, amb ambient, mantingut i amb poc equipament, ja que coincideix amb una via anterior i no s'ha volgut trepitjar les assegurances. Més amunt també hi ha alguns llargs que estan bé, combinant lliure amb artifo equipat.

Per baixar, seguim les marques blaves cap al sud fins que trobem el camí de descens de la ferrada i cap avall. Material: cintes, friends i estrep.

La placa del segon llarg.

Sortint de la magnífica setena tirada.

600 m. per sobre el peu de via.

Amb tres dies escalant, ara ve de gust una mica de canvi. Així que acabem a la Fira de Tàrrega. Quin festival!!

Pedraforca. "Anglada-Guillamón"

Després d'un intens recés de festes majors, a finals d'agost tornem al Pedra amb el Dani. Feia un munt de temps que tenia en ment l'Anglada-Guillamon (600m V+, A1) de la cara nord del Calderer i per fi em trec l'espineta. La via té dues parts bastants diferents; la primera meitat és clarament més vertical, guapa i amb força ambient, mentre que la segona és terreny de grimpada amb algun llarg d'escalada. A la part superior no hi ha gairebé res d'equipament, en canvi a la inferior trobarem les reunions amb espits i pitons i als llargs alguns claus mig rovellats.

Comencem a caminar de bon matí, amb una ventolera que ens fa dubtar, enfilant cap a la piràmide característica de la base de la paret (inici mig penjat amb pitó i espit). Els dos primers llargs són els més entretinguts, convinant lliure amb artificial. Algun pitó balla, tot i que ens ha aguantat, i encara queda algun tac de fusta dels autèntics. Al segon llarg, si no es va molt fort, hi ha uns quants passos seguits d'artifo de tascons i friends, però que a la fissura queden bastant a caldo.

La sortida de la segona reunió és desplomada i en lliure s'ha d'apretar una mica, amb l'afegit que t'assegures a pitonets de dubtosa qualitat, però la resta de llarg i el següent, en diedre, són molt macos.

Encara que a la ressenya del Luichi marqui que a la vira intermèdia s'hi arriba amb les dues últimes tirades de 40 i 45 m. (?), s'hi arriba perfectament amb una de 60. Aquí s'acaben les dificultats principals i molta gent s'escapa per la Pany, però ens motivem i seguim amunt per la via original fins al Calderer. Per aquest tram, la resse de caranorte és bastant útil per no liar-se. El llarg de placa-xemeneia és força curiós. Un tros més amunt, cordes a l'esquena i tira que es fa tard per terreny més fàcil de grimpada amb aresta final fins el cim. Si es té el temps suficient, és bastant recomanable pujar fins dalt de tot, val la pena, així farem una ascensió llarga, variada, guapa i trepitjant cim, que sempre és un al·licient més.

Del cim cal baixar per l'altra banda, per la canal de la dreta i una mica més avall anem trobant fites i marques grogues que amb alguna desgrimpada de tant en tant ens porten a la tartera. Allà sentim cops de martell al pollegó inferior d'algun llunàtic que no arribem a veure. Aquest va amb pitjor horari que nosaltres...

De material caldrà dur un joc de friends i de tascons, a més de les bagues i els estreps. Els pitons no són necessaris, però pot ser útil el martell per repicar els pitons que es mouen.

Via tope clàssica i molt recomanable!!

Passos d'artifo als primers metres de via.

El Dani acabant el segon llarg.

Sortint de la segona reunió. Desploma i no és broma!

El diedre disfruton de la quarta tirada.

La vira intermèdia i el final de les dificultats.

Una cordada sortint per la Pany.

Bones vistes a punt d'arribar al cim.

La nord del Pollegó inferior des del Calderer. Queda pendent...

El punky del refu en plan Bruce Lee.