28 de febrer 2008

Cascada de Joclar



Després de decidir-ho a última hora, divendres al vespre, la comitiva formada per Ángel, Jose, Paco i servidor, pujem amb la fragoneta cap al pla de Laspeyre, a l'Arièja. Com ja ens pensavem, hi ha poquíssima neu, i podem arribar motoritzats fins la porta del refugi lliure que hi ha al pla. Té menjador amb llar de foc i llenya, a baix, i altell per dormir amb alguns matalassos, a dalt. Si la pista està tallada per la neu, depenent d'on es deixi el vehicle, s'haurà de caminar molt fins al refu. Llavors, potser el més aconsellable és fer-ho en dos jornades o deixar-ho per un altre dia...
L'endemà, després d'esmorzar, comencem a pujar en direcció a l'objectiu del dia. Hi ha bastants trams sense neu, i quan en trepitjem, la trobem dura. Perfecte, anirem més ràpid. Alguns teniem dubtes sobre com trobariem la cascada, ja que aquests dies no és que hagi fet molt fred precisament. Però de sobte, després d'un turonet, veiem la cascadota. Buahh, subidón! Quina quantitat de gel i, a més a més, amb aquell to blavós que encara li dóna més bon aspecte.


Creuant l'estany amb la cascada al fons.

Ràpidament, passem per sobre l'estany gelat i ens dirigim al peu de la paret. Hem trigat només una hora i mitja per fer l'aproximació, algun avantatge ha de tenir que hi hagi poca neu...
Per començar, ens decidim per la goulotte de l'esquerra. Aquesta línia té tres llargs (els dos últims es poden empalmar, ensamblant pocs metres), el més complicat dels quals és sobradament el primer, que consta d'un mur d'uns 20 metres amb seccions a 80º, i uns quant metres més, amb menys pendent, fins a un arbre a la dreta on es monta reunió. Aquí el Jose arriba amb les mans una mica "endolorides" i caient-li la llagrimeta, ja que el pobre s'ha deixat els guants gordos i ha pujat amb uns de finets. És el que té l'hivern...

Mur del primer llarg.
Després de fer tres ressaltets més, ens trobem a dalt i baixem caminant per la dreta. I sant tornem-hi! Ara toca el sector central, quina passada de cascada. Fa uns 50 metres d'amplada i més de 100 d'alçada. Aquí podriem escalar moltes cordades alhora! En funció del nivell i les ganes també es pot buscar el recorregut amb més o menys inclinació.Hi ha trams on el gel és força tou, degut a que les temperatures no són molt baixes, però en general es deixa fer prou bé. Després d'escalar poc més de 50 metres, muntem reunió de cargols al mig de la immensa planxa.

Reunió!!


El Jose a punt d'arribar a la R.
A sobre nostre, més metres de gel per seguir disfrutant. La dificultat és semblant a la primera tirada de la goulotte, però bastant més llarg.

Segona tirada del sector central de la cascada.


Casum, on dec tenir la dissipadora...!?


Vista cap a la reunió intermèdia.


Sortint de la cascada.


I per fi el soleteee.

Un cop tots a dalt, tornem a baixar. Estic al·lucinant. Estem a finals de febrer, hi ha un munt de gel, fa un dia perfecte... i estem sols! No hem vist ningú en tot el dia i no ens ho acabem de creure. S'ha d'aprofitar al màxim. Per acabar de rematar la jornada, l'Ángel i jo ens posem a la línia que hi ha més a la dreta, d'uns 50 m. i amb una mica més de pendent que la resta, és a dir, amb algun tram verticalot.

Un servidor iniciant la línia més dreta.


L'Ángel acabant la tirada.

Arribats per tercera vegada a dalt, ja ens donem per satisfets, recollim motxilles i tirem avall. La veritat és que hem disfrutat moltíssim, i persolament, feia temps que no m'ho passava tant bé, picant gel sense parar, sense presses, sense cues, sense estrès... i sobretot, amb molt bon humor!
Veient això, un es pregunta com pot ser que la gent digui que no val la pena buscar el gel, que tiri la tovallola i se'n vagi a fer roca com si res. On està la motivació!? Potser tira més l'escalfor del sol a la cara en una paret calcària qualsevol, que les punxades i el dolor a les mans quan ens torna la circulació després de tenir-les congelades. Potser tira més fer una aproximació de 20 minuts sabent que la roca no s'haurà mogut, que un"pateo" de varies hores amb la possibilitat no trobar res format i tornar a casa amb les mans buides. Potser brillen més els parabolts que els cargols... Per part meva, mentre l'hivern em segueixi oferint sensacions úniques, valdrà la pena continuar fent petits sacrificis.

2 comentaris:

Dani ha dit...

Això dic jo!
El que es posi els peus de gat durant l'hivern li tallem els peus!!

Anònim ha dit...

i a més sembla que estàveu sols... quina passada!