Midi d'Ossau. Cara sud.

Després d'abandonar l'activitat hivernal, almenys de moment, toca canviar el xip. Lluny del Pirineu fins que la neu dongués treva, les últimes setmanes s'han pogut aprofitar per Oliana, Montserrat i la Dent d'Orlú, amb ganes però de tornar a les altures. Fins que el Canito em fot un truc i em diu d'anar al Midi quatre dies. Ja hi havia estat abans per fer la Surploms i en un intent fallit a l'hivern i la veritat és que em va encantar. Quin entorn, quines parets...

Dijous 11 sortim del parquing sota el Portalet flipant amb la quantitat de cotxes que hi ha. Deixem els trastos al refu de Pombie i passades les 16.00h tirem cap a la cara sud, amb "horario español" segons el guarda, per fer alguna vieta, encara que podem apurar la llum per la tarda en aquesta època. La Mailly, 180m 6a, és de les més clàssiques, curtes i assequibles de la paret. Deu ni dó per ser de 1935!!

Comença darrera un sortint de la paret, amb tendència a la dreta i facilet, que s'agraeix per anar recordant com es fa això d'escalar en fissura. Després agafa un diedre-xemeneia fins al pas difícil de la via. S'ha de superar un sostre mig en xemeneia però amb una posició molt estranya, o sigui "pas raro", a més amb les preses una mica humides i uns quants llimacs en solo integral. Una baga de l'època del Mailly pot ajudar a superar el pas i continuar per un diedre fissurat guapíssim. Aquí sentim xiular unes pedres que passen per sobre nostre i per uns moments se'ns foten els cabells blancs, només és un ensurt. Després hi ha una tram vertical però amb bona presa que ens fa disfrutar bastant. L'últim llarg comença per l'esquerra per una zona una mica expo, gira a la dreta i surt per una xemeneia blanca i amb roca delicada per un despreniment.

La baixada es fa per les Virettes amb un ràpel, desgrimpada i un altre ràpel fins la tartera.

En general una via de les ràpides d'aquí i molt recomanable, per catar les fissures d'aquesta muntanya en una primera visita. De material, joc de tascons i de camalots fins el 2.

Encara queda força neu a peu de via.


Primers metres de la Mailly.

Els diedres de la segona tirada.

Disfrutant al quart llarg.

Amb la tonteria, acabem fotent-nos al sobre bastant tard, però l'endemà s'ha de matinar que és hora de fer una via més llarga. Entre vàries opcions, ens decidim per fer-ne dues, la combinació Jolly, 275m 6a+, i Super Jolly, 240m V+, total més de 500m de paret. Ressenyes a onaclimb, i d'altres de la zona al mateix refu, al llibre Pirineos del Ravier i cia o aquí i aquí.

Tornem a fer el penós camí d'aproximació entre el caos de blocs, però aquesta vegada més curt. L'inici és comú amb la Surploms i comparteix també dos llargs amb la Sud-est Clàssica. Quan portem uns metres apareix algú a peu de via, és el Pau i un colega que van a fer aquesta última amb el coet al cul. Els llargs de travessa tenen algun pas curiós, com la mítica rampa de baixada (sobretot pel que va de segon!) i ràpidament ens desviem recte amunt per la Jolly amb un llarg facilet, que es pot fer per on et sembli millor, seguit d'un altre amb un passet per superar un desplom. Un cop aquí, ben acalorats, la via ja entra a la profunda xemeneia visible des del refu i es torna molt vertical. La 5a tirada a primer cop d'ull sembla que no pugui ser Vè, és molt dret això, però amb unes preses boníssimes. Un dels millors quintillos que he fet mai!! I l'últim llarg és brutal, bastant mantingut, amb fissura a dojo i molt atlètic.

Arribats al circ gris, el sol continua picant ben fort i ja m'ha deixat un record al clatell i als braços. Nosaltres continuem com teniem planejat per la Super Jolly amb un parell de llargs tranquilets fins el 10è, amb una fissura ampla i a trams desplomada, que amb la calorada que fot ens fa suar de valent. Un parell de llargs abans d'acabar, el sol s'amaga darrera la Punta d'Aragó i respirem una mica millor. Com hem pillat avui! L'última tirada surt a l'esquerra i s'ha d'anar al lloro pel líquen que hi ha per tot arreu.

Per baixar, passem de fer-ho per les vires i tirem avall pels ràpels que comencen 10 metres a l'esquerra de l'última reunió, en un bloc. És una opció força més còmoda, encara que hi ha alguna instal·lació que s'ha de controlar, pels cordinos i pitons "de antaño". No tenen desperdici els últims 3 o 4 ràpels a plom i algun de volat, ambientillo assegurat!

De material mola anar amb el joc de tascons i ben farcit de friends. Nosaltres duiem camalots fins el 3, repetint els mitjans. A l'últim llarg de la Jolly vaig "fer córrer" en algun punt l'únic del 3 que dúiem, o sigui que estaria bé repetir-lo. En aquesta via, com en la gran majoria, no hi ha pràcticament xapes (només 6 spits rovellats en 4 Rs a la Jolly), les reunions són de pitons i algunes s'han de muntar amb friends. Això sí, entren sols i queden a caldo, el que tranquilitza bastant.

Per variar, vies molt recomanables, per disfrutar de la roca i ambient del Midi.

Als flanquejos inicials comuns de la Jolly i la Sud-est Clàssica.

El Canito arribant a la R3.

Ambient vertical a la gran xemeneia central (5è llarg).

A punt de sortir de l'empotrament final de la Jolly.

Recorregut aproximat de les vies Mailly (esq.) i Jolly + Super Jolly (dr.).

El sol i el cansament ens han deixat deshidratats i cremats, especialment a mi, que a sobre de la torrada que portava al clatell, al recuperar la corda en un ràpel em cau just a la nuca deixant-me grabat un altre record mentre fotia un bon crit de guerra. Així doncs, fent la cerveseta al refu decidim que l'endemà no fotrem ni brot.

Per la nit arriben uns quants companys que també pujen per escalar el cap de setmana. Ja sabia que ens ajuntariem alguns però no em pensava que fòssim tants! Lloreta, Segarra, Naudi, Marta, Lluc, Laia, Roger, Mamen, Subi, Vicki, Vicenç, Miguelón, Canito i jo, una bona colla. Les seves cordades es reparteixen per la paret en les vies que hem fet nosaltres (sense calor, quina sort!) a més de la Thomas i la Comida para gatos (i puños), mentre els controlem amb prismàtics des del refu. Ep, n'he vist un fer A0, jajaja.

Una vegada tots retornats, ens dediquem com no a fer-la petar, riure, explicar batalletes i passar-ho bé, que és el que compta. Quin bon ambient.

El refugi de Pombie està en un lloc privilegiat.

L'últim dia es lleva gris i amb quatre gotes. La meva intenció, per variar una mica de la muralla de Pombie, és fer la clàssica aresta de Peyreget fins el Petit Pic i continuar fins el Gran, per baixar per la normal, però el guarda ens avisa que a partir de migdia s'espera tempesta i com que no mola fer de parallamps en aquests llocs, ho deixem córrer. Uns quants s'afanyen a fer alguna via ràpida, la Surploms i la Jolly, amb èxit, mentre que uns altres es foten a la Cara E del Dit de Pombie, més llarga i que no acaben per l'aigua. Abans però, amb el Lloreta i Segarra ens posem d'acord per anar a pasturar al Pic de Peyreget (2.487m) que el fem amb 3/4 d'hora a bon ritme. Molt recomanable per una tarda morta per admirar les vistes de Peña Telera al sud, el Balaitús a l'est, i al nord una perspectiva diferent del Midi, amb el Pilar Sud ben visible.

I esto es todo amigos. Aquests dies no hem pogut fer tot el que voliem però tenim al sac unes escaladetes del tot recomanables, amb una roca excel·lent i a un paratge únic.

El Midi té la peculiaritat d'estar força aïllat de la resta de muntanyes, fet que li dóna un caràcter especial. A part de fer roca, als períodes secs també es pot fer senderisme o crestes, i a l'hivern, travesses amb esquís de muntanya o corredors. Hi ha lloc per tothom!

Pedraforca. "Canal del Riambau"

És evident que a aquestes alçades tothom sap que internet juga un paper important (no imprescindible...) en el món de la muntanya i sobretot en la informació immediata de les condicions dels corredors i cascades. Però potser massa i tot. Ara fa més de dues setmanes un company ens comenta tot eufòric que ha fet la Canal del Riambau en unes condicions úniques en els últims anys. Ieep, això no ho podem deixar escapar! Després ho penja en un dels forums de gel més coneguts i això ens fa avançar els plans, preveient l'allau de gent que hi haurà pel pont de l'1 de maig. Així doncs, després d'una còmoda nit, dijous ens apleguem al mirador del Pedra La Laia, el Rafa i un servidor per anar a tastar aquesta via que tant bé ens n'han parlat.

Aquests últims dies han començat a aparèixer ressenyes de la via per tot arreu, i jo per no ser menys també m'animo a fer-ne una i m'afegeixo al club... Aviso, la llargada de les tirades és variable, pot haver alguna sortideta en ensamble (què seria l'alpinisme sense això...).

L'aproximació es fa en 1h30 com a mínim, passant pel refugi i agafant el camí que surt amunt cap a la cara nord. Entre la segona i la tercera torrentera ens desviem cap a dalt, rodejem un mur per l'esquerra i anem flanquejant cap a la dreta. Un cop veiem el Dit del Riambau, ens hi apropem i el passem per l'esquerra, per una canal fins el collet que hi ha. Només queda el flanqueig famós per arribar a la vertical del corredor. Ull aquí!

El flanqueig amb ambient per arribar a peu de via.

Neu perfecta al primer tram del corredor.

Un cop encarats a la canal comencem a flipar amb la qualitat de la neu que fa que pujem gairebé corrent i cridant d'emoció. Puntes frontals a tope!

Quan portem una estona pujant ens topem amb el primer llarg, a partir d'on treurem ja la corda fins dalt. Aquí veiem a l'esquerra un mur tapissat de gel i neu, però de poca consistència (sense neu se sol pujar per aquí), i a la dreta un diedre gelat per on comença a pujar el Rafa amb suavitat, ja que hi ha llocs on no hi ha molt gruix de gel. Un llarg maquíssim!

El Rafa remuntant el diedre.


La Laia al primer llarg.

Superat el diedre, tenim al davant un circ amb tres opcions de sortida. A l'esquerra es veu una goulotte amb molt bona pinta, a la dreta una canal de neu i al mig la goulotte que hem de seguir. Continua el Rafa per un tramet delicat que encara admet algun cargol curt, seguit d'una goulotte perfecta fins a una xemeneia glaçada i vertical de pel·lícula. Si el llarg de sota era bo, aquest encara el supera!!

Iniciant de la segona tirada.

Des d'un angle diferent.

Un llarg d'escàndol!!

En plena xemeneia gelada.

Com ha disfrutat el Rafa! De moment ha pillat dos llargs boníssims. Ara agafo jo el relleu a veure si tinc tanta sort com ell, tot i que em penso que no...

El següent llarg trobem un ressaltet de gel seguit d'un altre una mica més dret però curt, i sortida a la campa de neu. En aquest punt ens trobem un mur que sembla un cul de sac, però que té sortida per un diedre a l'esquerra. El costat esquerra del diedre és de roca sòlida i compacta, mentre que el dret és de roca descomposta que fa descomfiar bastant i em fa treure un guà per superar aquests metres verticals. És l'únic tram de roca de tota la via. Passat això uns metres de mixte, neu fins a una bifurcació i a l'esquerra per un corredor fàcil fins el collet.

Ressalts de gel curts.

Tram de roca i últims passos difícils de la via.

Després de picar alguna cosa i fer les fotos de rigor baixem amb tendència a la dreta per unes pendents de neu sense complicacions fins l'enforcadura, i d'aquí pel camí normal fins el cotxe.

Quina via més disfrutona que hem tatxat! I en unes condicions boníssimes segons els habituals de la zona. L'horari que hem fet és de poc més de 4 hores i el material 3 cargols curts, joc des d'aliens fins camalot del 2, tascons i pitons i àncora de neu opcionals.

Veient la quantitat de cordades del cap de setmana i que nosaltres en duiem dues al darrere, crec que em fet bé en avançar els plans... I és que internet té coses molt bones però també de dolentes, començant per aquest bloc!!

Peña Telera. Corredor "María José Aller"

Després de la foquejada per la Val d'Aran encara tenim "mono" de neu i marxem ràpidament amb el Mimo cap a la Vall de Tena, en ple pirineu aragonès. Jo encara no havia fet res per Peña Telera, així que escalar un corredor allà ho trobo una molt bona idea. Veient les condicions regulars que hi ha a principis d'abril, ens decantem per un corredor sense moltes complicacions, el María José Aller, 550m D+.

Sortim del pàrquing encara a negra nit i anem pujant per la pista fins desviar-nos directament cap a les parets. La neu està bastant fonda per la hora que és i busquem les zones pelades i rocoses per anar més ràpid. Aquí veiem un grupet que pujen amb esquís i que es dirigeixen a la Gran Diagonal. Mentre ens equipem a les últimes pales ens atrapen dos nois i dos Guàrdies Civils que van al Maribel. Déu ni dó per ser un dilluns, encara que abans de setmana santa.

Primeres llums sobre el massís del Telera.

A punt d'entrar al corredor.

Un cop a dins de la canal comprovem que hi ha bastanta neu però no gaire transformada. Arribem al primer ressalt d'uns 4 metres i amb gel suficient, i després continuem per neu fins al segon. Aquest és una mica més llarg i també es troba amb prou gel. Seguint amunt ja veiem la sortida a l'aresta però l'últim llarg no sembla que hi hagi massa neu. I així és, el trobem gairebé sec! Aquí sí que toca treure la corda a passejar... Amb aquest llarguet d'uns 30m i IV+ sortim fàcilment a una curta canal que ens deixa dalt. Per a aquesta tirada fem servir només 4 cintes per què sense neu hi ha pitons al descobert.

El Mimo superant el primer ressalt.


El segon ressalt és una mica més mantingut.


El llarg de sortida amb poquíssima neu.

Abans del pas clau.

Ara només queda baixar. Amb el ventet que córrer passem de pujar al cim i tirem a l'oest fins trobar la branca dreta del corredor de la Y, amb la primera instal·lació visible uns metres per sota el llom a la roca de la dreta (mirant avall). Amb un ràpel de 60m s'arriba a les campes de neu, però portant una sola corda, com nosaltres, es pot fer en dos ràpels encara que el primer no acaba d'arribar bé.

Bonica activitat amb aproximació raonable i via força llarga però assequible, en un lloc que val la pena visitar en més d'una ocasió.

Baixant pel corredor de la Y.

Aquí queda molt per fer!

Travessa amb esquís per l'Aran.

Com que la majoria de vegades que sortim a la muntanya hi anem a penjar-nos, amb cordes, ferralla i demés andròmines, de tant en tant ve de gust canviar el xip i fer activitats amb menys compromís, tocant sempre de peus a terra. I en aquesta temporada tant "blanca" què millor que fer una sortideta amb esquís de dos dies per una de les zones que normalment s'acumula més quantitat de neu, la Val d'Aran, bé de fet a cavall entre l'Aran i el Pallars.

Així doncs a principis de mes, amb el Mimo i dos companys seus, iniciem la foquejada des del Pla de Beret, enmig del bullici de l'estació i ens dirigim a l'est cap al Portilhon de Marimanha (2.398 m.). Quan arribem al coll ens adonem que aquest és el punt on acaba l'espectacle lucratiu i on comença l'aventura solitària. Al darrere, soroll i aglomeració d'esquiadors; al davant, pau, tranquilitat i ni una ànima, tot per a nosaltres!!

Baixem del coll cap al sud-est sense perdre molta alçada, i remuntem al sud la llarga vall cap al coll d'Airoto (2.509 m.), des d'on observem el llac i intuim el refugi on passarem la nit. Per arribar-hi passem flanquejant per l'esquerra de l'estany. El refugi d'Airoto (2.197 m.) es troba just passat el llac i consta d'estufa de llenya, matalassos per a unes 8 persones, i a més dels estris típics d'aquests llocs també té llum elèctrica per a 2 hores aproximadament.

Portilhon de Marimanha, la frontera.

Remuntant la vall cap al coll d'Airoto.

El coll d'Airoto amb el llac del mateix nom al fons a la dreta.

Després d'una dormida increïble i d'un esmorzar encara més increïble, sortim del refu direcció oest i remuntem unes pales fins un coll. D'allà baixem cap al sud-oest amb una neu molt bona fins els Plans d'Isavarre i comencem a pujar direcció nord-oest, primer per pales i després per un llom fins el Tuc del Rosari (2.594 m.), on fem un mos i gaudim d'unes vistes brutals.

Com que hem anat improvitzant una mica la ruta, decidim canviar de plans i baixar per la vall de Bacivèr. Primer per la pala força dreta que hi ha sota el cim i després anar fent per la vall, amb la neu una mica pesada, fins el sector de l'Orri de l'estació i finalment fondejant fins el Pla de Beret.

Una travessa realment molt maca que, tot i sortir d'un lloc tant massificat com unes pistes d'esquí, ràpidament passes a l'altre cantó de la muntanya, com si fos un altre món, i gaudeixes de la solitud d'unes valls poc conegudes i a sobre amb l'encant de dormir en un refugi lliure.

L'acollidor refugi d'Airoto.


La paradeta obligatòria.

El Pirineu enguany està impressionant.

Tuc del Rosari.

Gourette. Pène Médaa. "Goulotte Oest"

Continuant el tour amb el Josep i la Laura, marxem del Cadí ben contents i anem fent camí cap a Gourette, al pirineu francès.

Aquí el tema funciona diferent del Cadí, hi ha una estació d'esquí. Com que fora de casa nostra sempre ens porten un temps d'avantatge, en aquesta estació, com en moltes altres de França, tenen un forfait de randonée que vol dir que pots fer servir els telecadires només un sol cop però pagant bastant menys. En aquest cas 7€, que tampoc és molt barat, però crec que compensa per estalviar-te uns 700m. de desnivell, o 1.000 si arribes a dalt de tot. A veure quan espavilen aquí!

A les 9 en punt pujem al primer "huevo" (llàstima que no surtin abans) i empalmem amb un cadira fins abans de l'últim, per sobre dels 2.000m, on mirem les condicions dels corredors als pics del voltant. El Pic i el Rognon du Ger tenen molta neu però ni de bon tros el gel de l'any passat, segons el Josep, i fa massa estona que hi toca el sol. L'altra opció és fer alguna goulotte al Pic d'Amoulat, però les veiem seques!

El Pic d'Amoulat i el Rognon de Ger.

Finalment ens decidim per la Goulotte Oest del Pène Médaa, 400m MD-. L'aproximació des del final del segon remuntador és d'uns 20 minuts i molt evident.
Bàsicament, la via són 3 llargs de gel i la resta canal de neu fins l'aresta. El primer llarg l'agafem per la dreta de l'esperó rocós, que es veu més continu. Trobem un ressaltet vertical i després una zona més tombada però amb el gel molt vidriós i trencadís.

Primer ressaltet de la via.

La Laura arribant a la R1.

Ara sí que ve la part divertida! El següent llarg és el més mantingut i arriba als 80º, també amb un gel molt treballós que ens fa suar una estona. El Josep monta reunió passada la secció més dreta i continuem després per la llengua de gel, mig fracturada en algun punt, mentre la Laura i jo seguim rebent les òsties dels aeròlits que ens envia.

Una vegada som tots a dalt, ja no té cap secret, amunt per la canal de neu fins que sortim a l'afilada aresta. Des d'aquí s'ha d'anar cap a la dreta, fent un flanqueig amb ambient pel costat esquerra de l'aresta, fins que arribem a una petita bretxa on hi ha un ràpel d'uns 40m una mica amagat al cantó oest, que ens deixa a unes pendents de neu fàcils que ens porten de nou al remuntador.

El Josep al mantingut segon llarg.

La última llengua de gel.

Les pendents de neu de la part superior, amb un bon solet.

L'endemà també tenim vàries opcions. Una és el Corredor Nord-Oest (o Le Trois Cirques) del mateix Pène Médaa, però ens trobem el mestre Joan Carles Grisú i ens comenta que fa dos dies que hi van treure una cordada que es va salvar de miracle d'un despreniment de blocs al mateix corredor. Millor no probar sort! L'altra opció és intentar alguna de les goulottes del Pène Blanque, encara que també ens diuen que enguany pràcticament no s'han fet. I així és, després de veure que hi ha una crosta fina de gel amb neu sucre a sota i més amunt plaques de roca bastant despullades, toca canviar de plan i pujar per la normal, a gaudir de les vistes i el solet. Un altre any serà millor!

+ info de la zona a la bíblia del Mousel.

Vessant nord-oest del Pène Médaa.

Cadí. Roca Punxeguda. "Teixonera"

Com que aquest hivern el Cadí està com mai, tornem cap a la serra per intentar alguna cosa més ambiciosa que les típiques canals. Així el 18 de març sortim amunt ben d'hora amb el Josep i la Laura, que feia molt de temps que no ens veiem, en direcció a una de les vies de "moda" aquesta temporada al Cadí, la Teixonera, 350m IV/4 M5. Podeu veure algunes ressenyes aquí i aquí.

Pujant cap a la paret, contemplem per on s'esmunyeix aquesta via i ens preguntem si encara aguantarà en condicions. Només hi ha una manera de saber-ho...

El primer llarg s'amaga darrera d'un esperó rocós i el trobem amb una fina línia de gel força vertical però picada per les anteriors cordades d'aquesta via i de la Sànchez-Sicart, que comparteix les dues primeres tirades.

Seguim amunt per una línia de gel encara més esquifida que fa progressar el Josep encara amb més delicadesa, fins que tomba i s'aixampla una mica. De tant en tant hi ha algun tram amb gel i la neu està molt transformada, de manera que pujem còmodament. Aquí si que disfrutem com nens!

Primers metres de la via.

Aquí no brillen les xapes...


Finura a l'inici del 2n llarg.

Gaudint de la neu dura.

Estreta goulotte arribant a la 2a reunió.

Arribats aquí ja no riem tant. Estem a punt d'entrar a la gran escletxa que forma la paret i just a sobre nostre tenim un bloc empotrat que ens comença a posar les coses no tant fàcils. La ressenya marca passar-lo per l'esquerra, però ja no està format i el superem per la dreta amb un pas explosiu i mig mixte però curt. Jo un tros abans de fer el pas, em foto un bloc per barret, i no serà el primer... Sort que la corda la tinc per dalt!

Després d'un breu tram de neu estem tots a la reunió i observem el que ens queda. A primer cop d'ull sembla que això no tingui sortida... Va no perdem temps! Ressaltet, goulotte disfrutona amb trams mixtes i final del llarg per roca crocanti total. Alerta, que arriba la brigada de neteja!

El Josep abans de superar el bloc.

A partir d'aquí, la via canvia d'aires...

Estudiant la roca sota la R4.

La cosa es posa cada vegada més interessant i a partir d'aquí em toca agafar el relleu del Josep. Començo fent una travessa cap a la dreta fins on hauria de tirar amunt, però està tot sec i continuo flanquejant fins un corredor on hi ha una R de pitons més amunt. Ara bé a tonyina de la via. Se segueix un tros pel corredor i després amb tendència a l'esquerra per superar un esperó i anar a parar a la goulotte, primer per mixte amb eines i després per roca bastant compacta sense guants. Uuoo, un pitó salvador em calma la tensió, ja que no es pot col·locar res. Més amunt un altre i per fi puc punxar gel. Només resta un corredor estret i molt guapo fins un desplom on hi ha la reunió.

La travessa és ben aèria.

Reunió abans del llarg clau.

I ara "pa donde"?

Vista cap a baix des de la meitat del llarg.

El Josep acabant l'estètica goulotte.

Ja hem fet uns quants passets de mixte i el Josep em diu que a partir d'ara el tema ja es calma. Surto de la R i veig una xemeneia gairebé seca... Fuaa calma total! Amb uns passets delicats sobre roca i verglaç punxem el gel de la sortida i amb una empenta som fora.

Però des de la reunió el panorama tampoc em fa relaxar. Tenim al davant una fina línia de gel amb la part inferior seca i vertical. Hi ha un pitó just a sota el pas i n'aconsegueixo posar un altre a prop. Potser és el pas que passo amb el cul més apretat de tota la via... Després un trosset de neu i una altra goulotte fina fina amb un primer pas de roca i més mixte fins l'aresta del final de via.

La Laura en plena xemeneia.

Això pinta delicat...

Gel finet i cop de gas!

Baixem contents per la canal d'Estana amb un curt ràpel al final i cap a Cal Basté a fer la cerveseta per celebrar-ho!

Sincerament feia temps que no disfrutava tant en una via. Per mi, i suposo que pel Josep i la Laura també, és la millor via del Cadí i una de les més bones que he fet. Ambient assegurat, goulottes a tope, mantinguda en tots els llargs i força tècnica. Nosaltres potser hem trobat més mixte que altres repeticions aquest hivern i ens ha semblat que cada llarg era més difícil que l'anterior... Roca a trams bastants cutre, és el que hi ha, però no desmereix de cap manera l'escalada. A veure si no tarda deu anys més a formar-se!

De material, vam fer servir 4 cargols (millor curts), joc de friends des d'aliens fins camalot del 2, joc de tascons i uns 5 pitons (sobretot plans). A la ressenya original del bar posa una cosa així: "juego de friends i dos pitones planos (és lo que llevábamos, molan más)". Quins jefes!! xD