Trepant pel Montsec i Oliana

El passat pont de la Diada tenim planejat amb el Marsi fer algunes clàssiques pel Pirineu, però un cop més la meteo ens fa la guitza i ens hem de conformar no tant al nord. Així que enfilem cap al Montsec dijous i, com que el temps també està inestable, decidim fer algo ràpid, facil i sense complicacions. L'objectiu del dia és la popular Olga Frontera, 235 m. V+, a prop d'Alòs de Balaguer.

Per arribar-hi, cal creuar el poble i agafar una pista que surt al cantó d'una font. Després d'una estona passant pel costat del Segre deixem el cotxe abans d'una forta pujada, on la pista s'aixampla una mica. D'aquí ja es veu la paret i l'aproximació és evident (inscripció OF a peu de via).

La via pròpiament, es troba bastant equipadeta, encara que cal portar alguns friends. Després de dos llargs de IV+, creuem un jardí i ens plantem al peu de la placa de la tercera tirada, que crec que és la millor de la via. Festival del canto! La següent tampoc està malament, encara que primer hi ha algun tram amb roca dubtosa, però després es passa una agulleta i s'escala un ressalt de V+, molt equipat amb spits i pitons. Amb dos divertits llargs més ens plantem a dalt de tot, i gaudim de la tranquilitat d'aquest racó amagat, veient les aigües del Segre com baixen cap a l'engorjat que va a parar a Camarasa.

Per tornar, baixem uns metres per una canal i a la dreta rapelem d'un arbre equipat amb cordinos i mallon. La tartera ens porta al riu i per unes passarel·les fins al cotxe.

La via no és una passada, però està bé per fer-la de pas si estàs escalant per la zona i vols visitar una zona tranquila per fer una vieta divertida i sense compromís.

El Marsi disfrutant de la placa del L3.

Des de mig L3 cap a la reunió.

Cim!

L'endemà canviem de zona i fem cap a Camarasa. Al bar de Sant Llorenç de Montgai ve un altre amic del Marsi i tots tres repassem les ressenyes. Amb la calorada que hem passat el dia abans, volem fer algo amb orientació oest i més tard est. Per tant, pel matí escollim la Directa al Puro de Camarasa, 90 m. 6b+ (V+, A0).

L'agulla del Puro.

Aquesta via té tan sols tres llargs i és força ràpida, però té la particularitat de pujar a dalt d'aquesta agulleta per un recorregut, tal com diu el nom, bastant recte i elegant.

L'aproximació la fem passat el poble de Camarasa, per la pista asfaltada que neix abans de creuar el pont del riu. La seguim fins al final, on trobem la presa a l'esquerra i on s'uneixen el Noguera Pallaresa i el Segre. Des d'aquí es veu el Puro a la dreta i l'aproximació és d'1 o 2 minuts (no fos cas que ens canséssim...).

El primer llarg és un diedre de baix a dalt super guapo! Segurament la tirada més guapa de les tres. El següent continua per diedre fissurat fins que el sostre ens obliga a sortir per la placa de la dreta amb passos bastant finets però azerables. Després continua en diedre fins que tombem a l'esquerra abans d'acabar-lo, per fer la segona reunió en una repisa. L'últim llarg comença amb una panxa desplomada on s'ha de fer una apretada i sortir per terreny més agraït fins al cim.

De material, fan falta alguns friends i tascons (vam posar des d'aliens fins el Cam 3).

La via, per ser curta i estar al costat del cotxe, no està gens malament, és intensa i arriba a dalt d'una agulla, que sempre és un punt més.

El bonic diedre del primer llarg.


Vista de la R1 i la bavaresa de la segona tirada.

Apretant a la sortida de la segona reunió.

Aquí dalt no hi cap massa gent...

Com que sobren moltes hores encara, ja teniem pensat fer alguna altra cosa per aquí a prop. Tornem a Sant Llorenç i aparquem sota la pare de l'Ós. La nova víctima és la Jordi-Andreu, 180 m. V+. Aquesta té 5 tirades, de les quals les millors són, per a mi, la 2a, que ofereix passos bastant variats, i la 4a, que es tracta d'una fissura bastant vertical i tècnica. Els primers metres del 1r llarg no els vaig trobar gens fàcils, a més d'estar un pèl polits. De material, n'hi ha prou amb cintes i alguns friends. Via maca per completar la jornada.

Començant la via.

Últims metres del segon llarg, sobre les aigües tranquiles del pantà.

L'exigent fissura del penúltim llarg.

Després de dos dies pel Montsec ens motivem per tirar una mica més amunt, cap a Oliana, encara que no les tenim totes amb la meteo. Havent repassat les ressenyes del bar de Coll de Nargó, decidim ficar-nos a la Justel-Hita-Picazo, 620m. V+/Ae.

Per arribar a peu de via, deixem el cotxe al pàrquing de la ferrada i creuem el tunel direcció nord i abans d'entrar al segon pugem per una canal de recollida d'aigua a l'esquerra. A dalt es veuen unes cadenes i cables per superar un ressalt rocós i després es continua pujant fins a la paret (inscripció JHP i fletxa).

Metres, molts metres, equipament generós, roca en general bona i alguns llargs molt guapos, són els pros d'aquesta via. Només emprenyen els dos boscos que s'han de creuar i l'avantpenúltim llarg, que arribes a la reunió amb els gats plens de terra i practicant el matoll-tracció.

El tercer llarg és bastant xulo, una bavaresa d'uns quants metres amb roca molt bona. Ara, el que s'emporta el premi és el 7è, que és el gran diedre que es veu des de baix. Quin tiradón! Vertical, llarg, amb ambient, mantingut i amb poc equipament, ja que coincideix amb una via anterior i no s'ha volgut trepitjar les assegurances. Més amunt també hi ha alguns llargs que estan bé, combinant lliure amb artifo equipat.

Per baixar, seguim les marques blaves cap al sud fins que trobem el camí de descens de la ferrada i cap avall. Material: cintes, friends i estrep.

La placa del segon llarg.

Sortint de la magnífica setena tirada.

600 m. per sobre el peu de via.

Amb tres dies escalant, ara ve de gust una mica de canvi. Així que acabem a la Fira de Tàrrega. Quin festival!!