Després d'un intens recés de festes majors, a finals d'agost tornem al Pedra amb el Dani. Feia un munt de temps que tenia en ment l'Anglada-Guillamon (600m V+, A1) de la cara nord del Calderer i per fi em trec l'espineta. La via té dues parts bastants diferents; la primera meitat és clarament més vertical, guapa i amb força ambient, mentre que la segona és terreny de grimpada amb algun llarg d'escalada. A la part superior no hi ha gairebé res d'equipament, en canvi a la inferior trobarem les reunions amb espits i pitons i als llargs alguns claus mig rovellats.
Comencem a caminar de bon matí, amb una ventolera que ens fa dubtar, enfilant cap a la piràmide característica de la base de la paret (inici mig penjat amb pitó i espit). Els dos primers llargs són els més entretinguts, convinant lliure amb artificial. Algun pitó balla, tot i que ens ha aguantat, i encara queda algun tac de fusta dels autèntics. Al segon llarg, si no es va molt fort, hi ha uns quants passos seguits d'artifo de tascons i friends, però que a la fissura queden bastant a caldo.
La sortida de la segona reunió és desplomada i en lliure s'ha d'apretar una mica, amb l'afegit que t'assegures a pitonets de dubtosa qualitat, però la resta de llarg i el següent, en diedre, són molt macos.
Encara que a la ressenya del Luichi marqui que a la vira intermèdia s'hi arriba amb les dues últimes tirades de 40 i 45 m. (?), s'hi arriba perfectament amb una de 60. Aquí s'acaben les dificultats principals i molta gent s'escapa per la Pany, però ens motivem i seguim amunt per la via original fins al Calderer. Per aquest tram, la resse de caranorte és bastant útil per no liar-se. El llarg de placa-xemeneia és força curiós. Un tros més amunt, cordes a l'esquena i tira que es fa tard per terreny més fàcil de grimpada amb aresta final fins el cim. Si es té el temps suficient, és bastant recomanable pujar fins dalt de tot, val la pena, així farem una ascensió llarga, variada, guapa i trepitjant cim, que sempre és un al·licient més.
Del cim cal baixar per l'altra banda, per la canal de la dreta i una mica més avall anem trobant fites i marques grogues que amb alguna desgrimpada de tant en tant ens porten a la tartera. Allà sentim cops de martell al pollegó inferior d'algun llunàtic que no arribem a veure. Aquest va amb pitjor horari que nosaltres...
De material caldrà dur un joc de friends i de tascons, a més de les bagues i els estreps. Els pitons no són necessaris, però pot ser útil el martell per repicar els pitons que es mouen.
Via tope clàssica i molt recomanable!!
6 comentaris:
Enhorabona per l'escalada! No us veu pelar de fred?!
Felicitats aquesta és una de les clàssiques que no pot faltar. Llàstima que la part de dalt no segueixi la tònica de baix.
Salut
Merci PGB, a la primera línia deixo clar que va ser fa uns quants dies... És que escric quan tinc temps jejeje.
Si Mingo, és una gran clàssica. Si la part superior fos igual que la de baix, uff, quin viote més guapo tindriem...
hola!acabo de descobrir el bloc de blocs i he anat a parar al teu bloc!per casualitat vaig fer aquesta via fa ns anys i la recordo molt be!el segon llarg el vaig fer jo i vaig sacar d'un cordino podrit a la fisura i vaig caure!però hi vaig tornar i vaig sortir viu!en fi, m'ha portat bons records i fins hi tot he trucat a l'amic amb qui hi vaig anar!
eii marcel
Sóc el Bruno, Saaaam!
Neng q veig q estas aktivo!! enkara q jo sé q tu ets més passiu q una altra cosa...JOJO +_+
tiu a vere si m'inklueixes a la teva agenda d'amiks per nar a tivar...estik obert a tot! pero a tot ee!!
enga va trukam i nem a fer un finde diabolico (636 94 32 72)
inga topograF!
Estic d'acord, el guarda del refu és un punki de cuidado!
Només obrir la porta del refu ja et tomba l'olor a Maria.
Publica un comentari a l'entrada