Breithorn Oriental. "Couloir Vanís"

En una d'aquelles nits a la carpa regirant llibres i ressenyes sense saber què escollir i acabant amb el cap com un timbal, el Pau em fa una proposta arriscada però temptadora. Jo ja li tenia l'ull posat feia temps, encara que una via d'aquestes, a part del respecte que fan, és de les que descartes ràpid per què no hi ha bones condicions o no saps de ningú que l'hagi fet recentment. Aquesta vegada passem de preguntar res a ningú, que ja estem escarmentats de fa uns dies, i ens decidim. Al final que feu? pregunta algú. Anem al Vanís! responem tot motivats. Aquest corredor, situat a la vessant nord-est del Breithorn Oriental (4.141 m), no es repeteix massa però fa molt bona pinta (sobre la ressenya, esclar!). La via original (650 m. III/4, IV+) presenta trams de roca, mixte, neu i gel, vaja, de tot una mica, i es troba en una zona força aïllada.

Vista des del cim del Dufourspitze, fa uns anys, amb la situació del corredor i la via de roca escalada uns dies abans.

Croquis de la via amb les condicions que l'hem trobat (en groc l'entrada normal).

La primera ascensió d'aquest corredor la va encapçalar el senyor Erich Vanís (1928-2004) l'any 1954. Aquest austríac, amant de les cares nord alpines, també té la primera a la nord del Fletschhorn, i algunes repeticions destacades de l'època com les nord del Liskamm, Aiguille Verte, Aiguille de Triolet i Eiger (la novena repe), així com expedicions al Càucas, Andes, Alaska i Himàlaia.

Erich Vanis, autor de la ruta, a l'esquerra.

Així doncs, fem el ritual de preparar el material i la motxilla i agafem un taxi des del càmping de Randa fins a Zermatt, ja que fins aquest últim no s'hi pot accedir amb vehicle privat i al poble de sota, Tasch, et foten pagar per aparcar fins i tot en un camp llaurat. Creuant Zermatt ens trobem a la Laura i la Raquel que baixen de fer el Càstor i el Pollux, i ens avisen que el refu lliure on volem anar està bastant ple. Perfecte, amb les hores que són segur que arribem els últims... Després d'agafar uns 4 o 5 telefèrics diferents arribem al Klein Matterhorn, de 3.883 m., on hi fot bastanta rasca, no es veu una merda per la boira i comença a nevar i ventar. Allà ens trobem una família de turistes espanyols. Pero dónde vais con este tiempo? ens pregunten com si haguéssin vist una parella de sonats. A buscar un sitio cubierto, respon el Pau. Té el seu punt d'ironia veure'ns tot equipats amb aquell temporal a gairebé 4.000 m. al costat de gent només amb jersei, tremolant i corrent altre vegada cap al telefèric. Quan ja estem sols iniciem l'aproximació pel plató de la gelera cap a l'est, passant per sota del grup dels Breithorns. Normalment es tracta d'una còmoda caminada d'hora i mitja en pla i baixada fins el refu si no fos per la tempesta que comença a descarregar amb pedra, vent i llamps i trons que peten a sobre mateix dels cims. Quin cangueli...!

Quan arribem al refugi-bivac italià Rossi e Volante (3.750 m.) ens adonem que les prediccions de les companyes eren certes. Gairebé no s'hi pot entrar. Hi ha francesos, italians i un grup de txecs que porta varios dies okupant el refu. Un d'ells ens fa entendre que som masses i ens invita a anar a un refugi guardat que hi ha més avall. Però qui s'ha cregut que és aquest paio? Porten uns dies fent servir el refu de camp base amb menjar per passar totes les vacances, quan teòricament només és d'emergència, i a sobre ens volen fotre al carrer? Aquest tio està flipant. Abans dormim al terra... Merda, per què ho hauré dit. Passar la nit amb una manta com a matalàs no ajuda a descansar del tot, però al final t'acabes adormint. O no. Com a imatge per recordar, em quedo la del personal del refu menjant a les lliteres per què ningú els hi prengués el lloc...

Ens llevem a altes hores de la matinada, com és costum als Alps, i esmorzem sense gana i amb cara d'empanats, també com és costum. Desgrimpem fins la gelera i donem mitja volta a la Roccia Nera, tombant ara cap al nord-oest. L'aproximació és senzilla i en baixada (d'1 a 2h), però cal estar alerta per què hi ha forces esquerdes tapades per la neu. Per arribar a peu de corredor pujem bastant per l'esquerra, ja que entrant directament s'intueix una rimaia complicada, fins un esperó rocós.

Flanquejant per arribar a l'inici del corredor.


El peu de via, amb les primeres llums.

Allà veiem a la nostra dreta el corredor principal, però està bastant guarro i de tant en tant cau algun missil. Com que al llibre del Vaucher sembla que l'entrada original fos a l'esquerra, i on som hi ha un clau doncs li tirem recte amunt per roca i mixte. Amb orientació nord-est ens desperta el sol més aviat del que esperàvem, tot i que així podrem escalar sense guants els trams de roca. Aquest corredor secundari (que més tard sabrem que és una variant italiana) el trobem principalment en roca i comença amb un tram tombat fins a una fissura molt vertical, on ens desviem a la dreta per una vira ascendent que va a parar a un esperonet (R1-45m, IV).

Remuntant la primera tirada.

Una vista diferent del grup del Mont Rosa i el Liskamm.

Fins aquí prou bé. Ara trobem un tros més dret però amb bona presa fins la segona reunió a muntar del dia (R2-50m, IV+). Mirem el següent llarg i veiem una zona de plaques bastant compactes i de difícil protecció a priori, i intuim una goulotte més amunt. Això és posa interessant... Fins ara hem anat treient espurnes amb els grampons i ja és hora que descansin pobrets. Buff, molt millor sense. Aniria més còmode amb gats en comptes de plàstiques però què hi farem.

El Pau al mig del "fregao".

Ara dreta ara esquerra, superem aquesta zona amb la protecció justa d'alguns friends petits i tascons i fent moviments i tibades més pròpies del plafó gairebé que d'aquestes altures amb bota dura i motxilla. Després de trobar alguns romos i regletes mullats, ens topem amb un diedre on hi hauria d'haver una cascada. Bé, de fet n'hi ha una però en comptes de gel és d'aigua. Per la dreta una placa llisa impossible de remuntar. M'estic mullant. Per l'esquerra un tram més vertical, també inviable. Merda, m'estic mullant més. Ni caputxa, ni gore, ni res. Noto els gallumbos massa molls per quedar-me quiet i m'ha entrat aigua pels traus del pantaló que m'ha deixat xops els peus. Què collons faig aquí... En una mena de tècnica de barranco-alpinisme, vaig pujant obert en diedre procurant que l'aigua passi per davant meu.

Oh, un pitó! Crec que és el segon que trobem. Passat l'aquapark trobem la goulotte que es fot a uns 75º durant uns quants metres, òbviament amb gel tou. Ara toca treure's els piolos i penjar-se d'ells per posar-se altre cop els grampons. I així, amb les mans gelades per no mullar els guants, i tot el cos arrugat, arribem a un nínxol on muntem la reunió (R3-50m, V+, 75º). Quina llarg que s'acaba de currar el Pau.

Escalant el tram de goulotte.

Per variar, del sostre que tenim a sobre regalima aigua que ens va a parar a sobre. Tornem a guardar piolets i grampons i fem un flanqueig a l'esquerra per superar el desplom i amb una tibada sortim a una zona més agraïda fins on comencen les campes de neu (R4-60m, V).

Flanqueig des de la 3a reunió.

S'ha acabat la roca.

Ens posem per últim cop les eines i anem progressant a l'ensamble, fent reunions de tant en tant. La pendent de 55/60º és molt mantinguda per ser un corredor més o menys ample (es nota la diferència amb els 45º que solem trobar...) i els bessons ja es queixen. Això sí, l'ambient és acollonant. Sanejant la neu superficial anem trobant gel on posar cargols i calmar la tensió.

Ambiente massssimo!

Progressant pel corredor. Això és llarg de collons...

A uns 100 metres del final s'enmarrona de veritat i comença el festival de llamps i trons altre cop. Només faltava això... I a sobre tot molls i caient neu granulada, que no es manté quieta amb aquesta pendent. Em vé a la ment una dita que vaig aprendre d'un amic ribagorçà, neu redona, més ne dóna. Sort que en aquestes terres no passa el mateix i en una estona la tempesta es calma i torna a escampar. L'alçada i els metres acumulats es fan notar, però queda poc per sortir a l'aresta. Finalment guaito el que sembla el final, però encara queda fer un petit flanqueig i petar la cornissa desplomada que ens deixa a la còmoda aresta. Quin final. Lluint un sol perfecte, amb unes vistes increïbles que el dia anterior no teniem per la boira, i tot el dia sols completament. Després d'unes 10 hores de via, el patiment es va esvaïnt i respirem una mica més tranquils.

I per fi sortim per dalt.

Però espera, quina hora és? Casum, d'aquí mitja hora baixa l'últim telefèric. Pfff, no arribem ni de conya. Baixem de l'aresta fins la glacera i anem desfent el camí de l'aproximació pensant en la rasca que passarem fent bivac en aquella gruta oberta i encara mullats. Per sort quan arribem, després d'unes 2 hores, encara hi ha currantes d'una obra que estan fent i ens diuen que ens poden baixar en acabar el torn. Salvats. Quan arriba l'hora, només pensem en una dutxa d'aigua calenta i un bon plat de macarrons, mentre anem baixar amb aquella cabina plena de fum de tabac dels treballadors que fan unes cares de curtits com les dels guies alpins més veterans. Déu n'hi do currar a l'obra a quasi 4.000 m. amb mal temps...

Estem bastant cuits i les celebracions les deixem per l'endemà, amb la resta de companys que han estat pel Weissmies, Allalinhorn, etc. i que també han triomfat. Al càmping comprovem en un llibre suís que hem fet la variant italiana, en comptes de l'entrada normal, però sortint recte de l'última reunió de la variant.

En resum, ha estat una bona via bastant variada de roca, mixto i hielo, on per una banda ens hem mullat, hem patit tempestes i hem saborejat la roca crocanti amb denominació d'origen, però per altra hem gaudit d'un alpinisme més autèntic, exigent i allunyat de les masses. Ens despedim dels Alps amb un bon gust de boca. Ja tocava una ascensió amb cara i ulls aquest estiu!

+ info: Escaladas en hielo i nieve en los Alpes (Joan Quintana); Vèrtex nº170 (FEEC), Los Alpes Suizos (Michel Vaucher), Guide des Alpes Valaisannes, vol. 4 (Club Alpin Suisse).