31 de gener 2008

Mont Perdut. Cara nord


I ves per on, me’n torno a les altures, malgrat que les temperatures no acompanyen i sense saber del cert com estarien les condicions. Però això és l’aventura! I ja que ens hi posem, doncs cap a la nord del Perdut falta gent.
Dissabte, l'Ángel, el Josep, el Jose i un servidor sortim amb els pianos a l’esquena amb la intenció d’acampar al balcó de Pineta. Només sortir del pàrking i veure on has d’arribar ja tira enrera.
Per ser només l’aproximació arribem baldats, després de 1.300 m de desnivell i gairebé 5 hores carregats a tope. Plantem les tendes ja de nit i comencem amb el ritual de fondre neu, menjar, beure, fondre més neu, menjar...
Diumenge ens llevem amb el cel ben ras i tirem cap a la paret, que no es troba massa lluny, a una mitja hora aproximandament.

La primera part és un corredor rectilini amb tendència a l’esquerra, que es troba ben protegit de la barrera inferior de seracs. Més tard, comparant fotografies, hem pogut constatar la brutal regressió d’aquestes formacions amb el pas dels anys. A sota, entrant al corredor amb la bèstia amenaçant a sobre.


Progressem sense massa dificultat per una pendent constant d’uns 50º i sense trobar cap traça, fins a sortir a la gelera intermèdia, que es creua amb tendència a la dreta, per a buscar el punt feble de la segona barrera de seracs.


Aquí hi ha la possibilitat de donar la volta al serac per la dreta, intuint algun tram amb força gel a sota, però decidim tirar recte per l’esquerra, encara que es veu un passet de mixte. I quin ambientillo amb el passet! Gairebé sense preses, fissures obertes improtegibles i després neu inconsistent sobre placa de roca. Ancla de neu útil per a muntar reunió. Per sort és curt i podem continuar còmodament per les pales de neu superiors.


A continuació, ens trobem amb el corredor de sortida, que presenta un primer llarg de mixte, on es concentren les majors dificultats de la via. Aquí vam utilitzar alguns friends. Aquesta tirada pot variar molt, des de trobar-la amb neu, amb un fil de gel o com la vam trobar, sense gaire res, i està ressenyada com a III+, encara que, al nostre parer, aquest grau quedava una mica curt...



La ruta continua pel corredor, amb algun altre mixtillo però més fàcil, fins a desenvocar a l’aresta, a pocs metres del cim (3.355 m).


A dalt, per fi podem observar el sol i tot el paisatge, vall d’Ordesa i Añisclo, Astazous, Taillón i massissos del Vignemale i Neouville.



Baixant cap al llag gelat, les últimes llums ens regalen colors i matisos fantàstics. És tard, però, mirant el costat positiu, si anéssim més d’hora no gaudiriem d’aquest espectacle.




Creuant el coll del Cilindre ja entrem a les tenebres. Baixem el vessant nord seguint unes traces fins trobar-nos un tallat que superem amb un ràpel, i que ens deixa al planell del balcó. Només queda trobar les tendes en aquesta immensa vall! Semblavem boletaires, a la caça de les nostres traces, que identifiquem pel dibuix dels diferents models de grampons, en plan CSI. Ara si, desfent el camí d’aproximació ens topem amb les tendes. Però no acaba tot aquí, ja que veient l’estat d’algun company, la hora que és i el tute que queda fins la vall, decidim fer una altra nit.

L’endemà, després d’un sopar i un esmorzar ridículs, podem disfrutar, per primer cop amb llum, de la cara nord. Uauu, aquests primers moments del dia són màgics...




Només queda desfer el campament i baixar cap a la vall amb la calma, i la calda..., però satisfets per l’activitat, la curtida, l’ambientàs i la solitud d’aquest paratge únic.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina passada d'activitat!
Felicitats.

Unknown ha dit...

Vaya un rostooo... que no neen!! Vaya curtida massima!

Alpin not death! Freekie's go home! Massima vibrazzionne! i Montrebei forever!

Anònim ha dit...

un relat molt guapo

Sílvia ha dit...

Ostres, ens anirà molt bé la vostra ressenya.
Salut!!