30 d’agost 2008

Estades per a joves alpinistes als Alps 2008

I un any més tornem amb tota la colla cap als Alps amb les estades que organitza la FEEC a l'estiu. Per explicar-ho de forma ràpida, es tracta de passar una setmaneta en un massís alpí realitzant activitats amb gent jove d'arreu de Catalunya, seguir aprenent a moure's per aquests llocs, rebre una subvenció parcial (que sempre va bé...), i sobretot passar-s'ho bé. A mi m'ha permès descobrir nous racons dels Alps, agafar experiència i conèixer molta gent amb qui sortir després a escalar per casa nostra, fer trobades de tant en tant, i respirant molt bon rotllo.

Enguany ha tocat el massís del Valais, als Alps suïssos, a la vall de Zermatt, amb el camp base a un camping de Randa. Aquesta zona no destaca per les grans parets ni escalades en roca, però ofereix molt joc per ascensions glacials, cares nord, arestes i quatremils per un tub.
Com que ha estat un any bastant generós de neu, vaja, que en alçada hi ha un bon paquet, anem amb la idea d'escalar algunes de les clàssiques cares nord del massís, esperant que estiguin ben formades. Però com cada any, fins que no ets allà i veus com està el panorama no pots planificar res amb seguretat.
Per començar directament amb les nor feises fixem dos objectius per fer en tres dies, la cara nord del Petit Mont Collon (ai que se m'escapa el riure...), 380 m. AD+, un cim de 3.538 m., i la nord del Pigne d'Arolla, 400 m. AD, de 3.796 m. Aquestes vies són ideals per començar a aclimatar, ja que són curtes, parlant dels Alps esclar, i els cims no són massa alts, comparat amb els seus veïns. Al refugi de Vignettes (3.158 m.), que és comú per fer les dues ascensions i hi farem dues nits, ens confirmen que estan en bones condicions i que s'han escalat recentment.
L'aproximació es realitza per la vall d'Arolla, sortint de gairebé 2.000 m. i fent un desnivell de 1.200 m. fins el refu, que no està malament per començar.









Primer per bosc, després per restes de morrena i finalment per glacera, arribem tot motivats el Rafa, Pep, Canito, Guillem, Jordi, Albert i servidor fins al refugi, que es troba a un collet i d'on s'observa la cara nord del Petit Mont Collon. La mare que els va parir! Però si això està més sec que el Montsec!! Els del refu ens han fotut el pèl, i no és la primera vegada. M'ho han fet al Valais, als Ecrins i al Vignemale, i ja começa a tocar els collons. Quina ràbiaaa!!! N'estic tip que per uns euros els guardes puguin mentir interessadament i animar que la gent foti hores de cotxe (aquesta vegada gairebé 2h des del camping) i hores d'aproximació per res. Pèrdua de temps i calers. Llavors discutim vàries opcions, calar foc al refu, trencar les cames al guarda, o tornar a baixar cap al cotxe. Al final guanya la tercera i més sensata. Marxem amb mig somriure, pensant que avui els sobrarà una muntanya de menjar del sopar, i que es fotran la mitja pensió per on els hi càpiga...
Resum i conclusions: hem descobert un racó molt guapo i gens massificat però no hem fet cap ascensió; ja no et pots refiar ni dels guardes, sobretot suïssos; esbrina les condicions pel teu propi peu, ja sigui observant directament les parets o preguntant a altres alpinistes, i en general no a guardes ni a guies; si pots ignorar els refugis millor, sempre serà més autèntic un bon bivac. A més, aquí Suïssa, els refugis s'han convertit en un aparador on lluir la última novetat en jaquetes super tècniques i botes mega alpines, i on et miren malament si no vas amb guia, o et foten al puto carrer si vols cuinar el teu propi sopar. I com deia el Bonatti, les grans ascensions no neixen entre els llençols d'un refugi.
Ufff, que bé, ja m'he desfogat...

La cara nord del Petit Mont Collon, no tant blanca com ens pensavem...


I la nord del Pigne d'Arolla, que tampoc estava per tirar coets.

22 d’agost 2008

Montserrat. Roca del Corb



Feia uns quants anys que no escalava amb el Dani i per fi ens hem tornat a trobar per fer una trepadeta per Montserrat. Després de deliverar una estona, guanya la opció de no complicar-nos la vida i passar un bon dia disfrutant sense estrès. Decidim anar cap a la zona de Mullapans per fer dos vies que es van obrir no fa masses anys però que pel grau i l'equipament pot ser que acabin essent les més clàssiques i repetides del sector.
Per arribar-hi cal baixar des del Monestir pel camí de les Aigües, vorejar unes parets a l'esquerra i després baixar cap a la dreta donant mitja volta a la Roca del Corb. Un cop tenim les parets al davant, s'ha de buscar el millor camí per arribar als peus de via, a estones fent una mica el senglar...
Primer triem la Serrat-Torras, 110 m V+/Ae, amb orientació est. Comença amb tendència a la dreta, amb algun pas finet no obligat, per agafar un diedre força guapo fins a un flanqueig a la dreta abans de la reunió. El segon llarg remonta una placa mantinguda i maca, potser el que més em va agradar. Després hi ha un tram fàcil que porta a un sostre bastant aeri que se supera còmodament amb Ae. L'últim llarg és de tràmit. La baixada la fem amb un parell de ràpels per la mateixa via. Hem trobat vàries xapes que ballaven, algun espàrrec bastant sortit i una reunió muntada al revés, amb l'argolla a l'anclatge de dalt...



Acabant la primera tirada.



La placa del segon llarg.


Tram de pedals al sostre.


La segona via del dia és la Puigarnau-Espunyes, 110 m V+/Ae, d'orientació sud però més encaixonada i situada uns 100 m. a l'esquerra de l'anterior. Aquesta ens va molar més per què, menys el primer, tots els llargs són molt macos. El segon és un llarg i mantingut diedre, mentre que els dos últims són en xemeneia perfecta, en general bastant agraïda. Des de dalt ja només queda remuntar el camí fins al Monestir.



El diedre del segon llarg.


Començant la xemeneia.


Un descans còmode sempre va bé.


I més xemeneia...


Vietes disfrutones, ràpides i full equiped, on només fan falta cintes i estreps. Més info al Vèrtex 181 i al llibre El plaer de l'escalada.

07 d’agost 2008

Posets. Corredor "Jean Arlaud"

Continuant amb la vena alpina, pel pont de Sant Joan sortim amb el Joaquin a veure què es pot fer encara. Dissabte marxem cap al piri amb ganes de fer el corredor Jean Arlaud al Posets, 250 m AD. Comencem l'aproximació des de les bordes de Biadós, un racó realment guapo.




Creuem el bosc i passem descalços el torrent, que baixa bastant fort pel desgel i la calorada que fot.


L'aigua està gelada!

Anem pujant fins trobar unes llengües de neu que ens porten al plató de la gelera de Llardana, a uns 2.800 m, on trobem una tenda i contemplem la paret nord-oest del Posets i l'entrada del corredor, amb les restes d'una allau considerable.




La nostra idea és fer un bivaquillo, i quin millor lloc que sota el gran bloc que hi ha al mig de la glacera. Un cop instal·lats, contemplem una posta de sol privilegiada. És com si fos la recompensa per haver arribat aquí dalt.









L'endemà ens llevem amb horari gairebé alpí i a poc més de les 6 ja estem a peu de corredor. Les condicions estan força bé per ser finals de juny i no treiem ni la corda. Trobem el primer ressalt a 65º amb gel tou, el segon no tant dret i la resta neu a uns 45º màxim. Total, que en 50 minuts ens plantem al coll.


El primer ressalt.


Últims metres del corredor.

Arribem al cim a quarts de 8 i disfrutem una bona estona de les vistes amb bastanta calma. Després baixem per un tram d'aresta cornissada amb ambientillo i més avall per pales de neu encara dura fins el bivac.







Abans d'arribar al bivac veiem una altra cordada encara a uns metres del coll, unes 3 hores més tard que nosaltres. És que no es pot anar pel món a aquestes hores...


El corredor.

Recollim trastos i tirem avall aprofitant les últimes neus per practicar la tècnica de l'esquí només amb botes. Quin fart de riure!
Una vegada a Biadós ens remullem al riuet i prenem el sol amb unes birres que són l'enveja de tot l'aparcament.
Ara si que dono per tancada la temporada "hivernal" al Pirineu ;)