14 de desembre 2008

El retorn a Ulldeter

Dels llocs més estimats on molts hem començat a practicar l'alpinisme hivernal, Ulldeter potser és l'escola més tradicional. Quins records de quan era un marrec... Canals d'iniciació com l'Amagada o la dels Avets al Gra de Fajol Petit, algun corredor al Pic de l'Infern, esquí de muntanya al Bastiments o cap a Coma de Vaca, etc. Era una zona propera i amb grans posibilitats, on podiem fer un "sube-baja" ràpid d'un dia si feia falta.
Amb els anys se'ns ha anat fent cada cop més petit i hem volgut descobrir llocs nous amb cims més alts i parets de més envergadura, però Ulldeter sempre tindrà aquest component romàntic i fins i tot familiar.
Aquest més de novembre ha estat una mica atípic com sabem, per les baixes temperatures i les nevades que han arribat més aviat del que estavem acostumats. Així doncs, primer pel boca-orella i després per l'efecte internet, molts ens hem tornat a acostar a aquesta zona veient les bones condicions que hi havia.
A mitjans de novembre agafo els esquís (diria que és el cop que els he agafat més aviat) i pujo amb l'Ari, que és la primera vegada que se'n posa uns. Per fer algo sense complicacions ja que és el seu bateig en la matèria, pugem el Bastiments, acompanyats de "quatre gats" que hi ha per allà, tot repassant algunes tècniques de pujada amb el meu discutible estil.

Seguint a la romeria amb el Bastiments al fons.



Vistes cap al sud i Coma de Vaca des del cim.


Més tard, a finals de mes, torno a pujar cap a la zona, aquest cop amb el Lloreta, per fer alguna de les goulottes del Gran de Fajol Gran que estan en boca de tothom i fa molts anys que sembla que no es troben en tan bones condicions.
El pollastre a la carretera i el vent infernal fan que desestimem fer res el dissabte. Després d'una freda nit al refugi, encaminem cap al peu de l'últimament concorreguda Conrad-Altimira, però cagun déu de Murphy, l'única cordada de la zona està a la mateixa via. No passa res, provarem sort amb la veïna Phoenix, uns 50 m. a l'esquerra. Uns primers metres de mixte una mica precari i sense gaires possibilitats de protecció m'ho fan repensar i com que no em vull jugar el tipo en el primer corredor de la temporada (no ens ha de fer vergonya reconèixer les retirades), tornem cap a la Conrad que a aquelles hores ja estarà lliure. Però en Murphy ha tornat en forma d'una altra cordada que just arriba. Mala sort. Anem baixant i a la canal de més avall hi arriben uns altres. Al final tirem cap a l'Estreta del Fajol Petit en plan lleuger. Com a mínim algo farem!

Aproximant al Fajol Gran, amb una cordada començant la Conrad.


Primers metres de la Phoenix.


Superant el segon ressalt de l'Estreta.


Messner està viu!!


Últim ressalt.

Com era de suposar, mogollón de gent per aquest racons, a pesar del fort vent que hi feia. Això sí, la temporada sembla que promet!!

16 de novembre 2008

Montrebei "Paül-Lalueza" (a la segona va la vençuda)

A qui no li ha quedat alguna via a mitges? Ja sigui per mal temps, horari, cagalera, etc. hem hagut de baixar i dir, un dia hi tornaré! Aquesta vegada he tornat abans del que creia, ja que el primer cop va ser el juny passat, quan vam tenir un incident imprevist.
I sant tornem-hi! El passat cap de setmana enfilo cap a Montrebei amb el Kletterer i el Marsi i ens trobem amb l'aplec de bous montrebeians muntant festival. Quin ambientillo!



L'endemà de resakilla tirem cap a la paret amb la resta de la penya. Cadascú al seu nivell, nosaltres a una de les més assequibles del sector, la superclàssica Paül-Lalueza. Quina rasca tu! Aquest cop empalmo els dos primers llargs i els dos següents sense masses problemes de roçament. El següent llarg és d'on vaig baixar l'altre vegada. Els compis em diuen, ara no tiris cap pedra eehh!! Això espero... Des dels arbres del mig del llarg tiro més a l'esquerra que a la primera visita a la via. Molt més fàcil! I així, amb tres llargs ens plantem al flanqueig de II. Va tira Kletter, que aquests et molen!! Val a dir que es pot arribar a la reunió del final de la travessa sense passar per l'anterior (desviant-se per una canal a la dreta) i guanyar temps.
Ara el recorregut ja és recte amunt, per diedres i xemeneies fins dalt.

Vuitena tirada.
Al tram d'A1 desplomat hi ha bastants pitons, encara que posem un friend petit en un dels primers passos.

El Kletterer guanyant el desplom de l'inici del novè llarg.


Mr. Marsi al diedre del Ll 10.
Els últims llargs de la via van per xemeneia i són clarament els que tenen més ambient.

Comença el festival de xemeneies.


Zipi i Zape.
Al final empalmem els 4 últims llargs en 2 (o això crec...), així que ja no se quin número de llarg són les fotos. Xemeneia interminable!








De baixada, la canal final la trobem arrasada per un despreniment que déu ni do...
Material: un bon joc de friends (de micros a cam#3), tascons, bagues i un estrep.
Via totalment recomanable. La part inferior es fa molt bé, només hi ha passos aïllats. La superior guanya en ambient i verticalitat, i pot servir com a primer contacte amb xemeneies montrebeianes.
Que bé que ens ho hem passat, quins riures, quina tranquilitat, i a sobre, arribar a dalt i veure tot el pirineu nevat, no té preu!!






18 d’octubre 2008

Trepant pel Montsec i Oliana

El passat pont de la Diada tenim planejat amb el Marsi fer algunes clàssiques pel Pirineu, però un cop més la meteo ens fa la guitza i ens hem de conformar no tant al nord. Així que enfilem cap al Montsec dijous i, com que el temps també està inestable, decidim fer algo ràpid, facil i sense complicacions. L'objectiu del dia és la popular Olga Frontera, 235 m. V+, a prop d'Alòs de Balaguer.




Per arribar-hi, cal creuar el poble i agafar una pista que surt al cantó d'una font. Després d'una estona passant pel costat del Segre deixem el cotxe abans d'una forta pujada, on la pista s'aixampla una mica. D'aquí ja es veu la paret i l'aproximació és evident (inscripció OF a peu de via).
La via pròpiament, es troba bastant equipadeta, encara que cal portar alguns friends. Després de dos llargs de IV+, creuem un jardí i ens plantem al peu de la placa de la tercera tirada, que crec que és la millor de la via. Festival del canto! La següent tampoc està malament, encara que primer hi ha algun tram amb roca dubtosa, però després es passa una agulleta i s'escala un ressalt de V+, molt equipat amb spits i pitons. Amb dos divertits llargs més ens plantem a dalt de tot, i gaudim de la tranquilitat d'aquest racó amagat, veient les aigües del Segre com baixen cap a l'engorjat que va a parar a Camarasa.
Per tornar, baixem uns metres per una canal i a la dreta rapelem d'un arbre equipat amb cordinos i mallon. La tartera ens porta al riu i per unes passarel·les fins al cotxe.
La via no és una passada, però està bé per fer-la de pas si estàs escalant per la zona i vols visitar una zona tranquila per fer una vieta divertida i sense compromís.


El Marsi disfrutant de la placa del L3.

Des de mig L3 cap a la reunió.


Cim!


L'endemà canviem de zona i fem cap a Camarasa. Al bar de Sant Llorenç de Montgai ve un altre amic del Marsi i tots tres repassem les ressenyes. Amb la calorada que hem passat el dia abans, volem fer algo amb orientació oest i més tard est. Per tant, pel matí escollim la Directa al Puro de Camarasa, 90 m. 6b+ (V+, A0).

L'agulla del Puro.


Aquesta via té tan sols tres llargs i és força ràpida, però té la particularitat de pujar a dalt d'aquesta agulleta per un recorregut, tal com diu el nom, bastant recte i elegant.
L'aproximació la fem passat el poble de Camarasa, per la pista asfaltada que neix abans de creuar el pont del riu. La seguim fins al final, on trobem la presa a l'esquerra i on s'uneixen el Noguera Pallaresa i el Segre. Des d'aquí es veu el Puro a la dreta i l'aproximació és d'1 o 2 minuts (no fos cas que ens canséssim...).






El primer llarg és un diedre de baix a dalt super guapo! Segurament la tirada més guapa de les tres. El següent continua per diedre fissurat fins que el sostre ens obliga a sortir per la placa de la dreta amb passos bastant finets però azerables. Després continua en diedre fins que tombem a l'esquerra abans d'acabar-lo, per fer la segona reunió en una repisa. L'últim llarg comença amb una panxa desplomada on s'ha de fer una apretada i sortir per terreny més agraït fins al cim.
De material, fan falta alguns friends i tascons (vam posar des d'aliens fins el Cam 3).
La via, per ser curta i estar al costat del cotxe, no està gens malament, és intensa i arriba a dalt d'una agulla, que sempre és un punt més.

El bonic diedre del primer llarg.


Vista de la R1 i la bavaresa de la segona tirada.


Apretant a la sortida de la segona reunió.


Aquí dalt no hi cap massa gent...


Com que sobren moltes hores encara, ja teniem pensat fer alguna altra cosa per aquí a prop. Tornem a Sant Llorenç i aparquem sota la pare de l'Ós. La nova víctima és la Jordi-Andreu, 180 m. V+. Aquesta té 5 tirades, de les quals les millors són, per a mi, la 2a, que ofereix passos bastant variats, i la 4a, que es tracta d'una fissura bastant vertical i tècnica. Els primers metres del 1r llarg no els vaig trobar gens fàcils, a més d'estar un pèl polits. De material, n'hi ha prou amb cintes i alguns friends. Via maca per completar la jornada.

Començant la via.

Últims metres del segon llarg, sobre les aigües tranquiles del pantà.

L'exigent fissura del penúltim llarg.

Després de dos dies pel Montsec ens motivem per tirar una mica més amunt, cap a Oliana, encara que no les tenim totes amb la meteo. Havent repassat les ressenyes del bar de Coll de Nargó, decidim ficar-nos a la Justel-Hita-Picazo, 620m. V+/Ae.



Per arribar a peu de via, deixem el cotxe al pàrquing de la ferrada i creuem el tunel direcció nord i abans d'entrar al segon pugem per una canal de recollida d'aigua a l'esquerra. A dalt es veuen unes cadenes i cables per superar un ressalt rocós i després es continua pujant fins a la paret (inscripció JHP i fletxa).
Metres, molts metres, equipament generós, roca en general bona i alguns llargs molt guapos, són els pros d'aquesta via. Només emprenyen els dos boscos que s'han de creuar i l'avantpenúltim llarg, que arribes a la reunió amb els gats plens de terra i practicant el matoll-tracció.
El tercer llarg és bastant xulo, una bavaresa d'uns quants metres amb roca molt bona. Ara, el que s'emporta el premi és el 7è, que és el gran diedre que es veu des de baix. Quin tiradón! Vertical, llarg, amb ambient, mantingut i amb poc equipament, ja que coincideix amb una via anterior i no s'ha volgut trepitjar les assegurances. Més amunt també hi ha alguns llargs que estan bé, combinant lliure amb artifo equipat.
Per baixar, seguim les marques blaves cap al sud fins que trobem el camí de descens de la ferrada i cap avall. Material: cintes, friends i estrep.

La placa del segon llarg.


Sortint de la magnífica setena tirada.


600 m. per sobre el peu de via.
Amb tres dies escalant, ara ve de gust una mica de canvi. Així que acabem a la Fira de Tàrrega. Quin festival!!

10 d’octubre 2008

Pedraforca. "Anglada-Guillamón"




Després d'un intens recés de festes majors, a finals d'agost tornem al Pedra amb el Dani. Feia un munt de temps que tenia en ment l'Anglada-Guillamon (600m V+, A1) de la cara nord del Calderer i per fi em trec l'espineta. La via té dues parts bastants diferents; la primera meitat és clarament més vertical, guapa i amb força ambient, mentre que la segona és terreny de grimpada amb algun llarg d'escalada. A la part superior no hi ha gairebé res d'equipament, en canvi a la inferior trobarem les reunions amb espits i pitons i als llargs alguns claus mig rovellats.

Comencem a caminar de bon matí, amb una ventolera que ens fa dubtar, enfilant cap a la piràmide característica de la base de la paret (inici mig penjat amb pitó i espit). Els dos primers llargs són els més entretinguts, convinant lliure amb artificial. Algun pitó balla, tot i que ens ha aguantat, i encara queda algun tac de fusta dels autèntics. Al segon llarg, si no es va molt fort, hi ha uns quants passos seguits d'artifo de tascons i friends, però que a la fissura queden bastant a caldo.
La sortida de la segona reunió és desplomada i en lliure s'ha d'apretar una mica, amb l'afegit que t'assegures a pitonets de dubtosa qualitat, però la resta de llarg i el següent, en diedre, són molt macos.
Encara que a la ressenya del Luichi marqui que a la vira intermèdia s'hi arriba amb les dues últimes tirades de 40 i 45 m. (?), s'hi arriba perfectament amb una de 60. Aquí s'acaben les dificultats principals i molta gent s'escapa per la Pany, però ens motivem i seguim amunt per la via original fins al Calderer. Per aquest tram, la resse de caranorte és bastant útil per no liar-se. El llarg de placa-xemeneia és força curiós. Un tros més amunt, cordes a l'esquena i tira que es fa tard per terreny més fàcil de grimpada amb aresta final fins el cim. Si es té el temps suficient, és bastant recomanable pujar fins dalt de tot, val la pena, així farem una ascensió llarga, variada, guapa i trepitjant cim, que sempre és un al·licient més.

Del cim cal baixar per l'altra banda, per la canal de la dreta i una mica més avall anem trobant fites i marques grogues que amb alguna desgrimpada de tant en tant ens porten a la tartera. Allà sentim cops de martell al pollegó inferior d'algun llunàtic que no arribem a veure. Aquest va amb pitjor horari que nosaltres...

De material caldrà dur un joc de friends i de tascons, a més de les bagues i els estreps. Els pitons no són necessaris, però pot ser útil el martell per repicar els pitons que es mouen.

Via tope clàssica i molt recomanable!!

Passos d'artifo als primers metres de via.


El Dani acabant el segon llarg.


Sortint de la segona reunió. Desploma i no és broma!


El diedre disfruton de la quarta tirada.


La vira intermèdia i el final de les dificultats.


Una cordada sortint per la Pany.


Bones vistes a punt d'arribar al cim.


La nord del Pollegó inferior des del Calderer. Queda pendent...


El punky del refu en plan Bruce Lee.

24 de setembre 2008

Breithorn Oriental. "Couloir Vanís"

En una d'aquelles nits a la carpa regirant llibres i ressenyes sense saber què escollir i acabant amb el cap com un timbal, el Pau em fa una proposta arriscada però temptadora. Jo ja li tenia l'ull posat feia temps, encara que una via d'aquestes, a part del respecte que fan, és de les que descartes ràpid per què no hi ha bones condicions o no saps de ningú que l'hagi fet recentment. Aquesta vegada passem de preguntar res a ningú, que ja estem escarmentats de fa uns dies, i ens decidim. Al final que feu? pregunta algú. Anem al Vanís! responem tot motivats. Aquest corredor, situat a la vessant nord-est del Breithorn Oriental (4.141 m), no es repeteix massa però fa molt bona pinta (sobre la ressenya, esclar!). La via original (650 m. III/4, IV+) presenta trams de roca, mixte, neu i gel, vaja, de tot una mica, i es troba en una zona força aïllada.

Vista des del cim del Dufourspitze, fa uns anys, amb la situació del corredor i la via de roca escalada uns dies abans.



Croquis de la via amb les condicions que l'hem trobat (en groc l'entrada normal).


La primera ascensió d'aquest corredor la va encapçalar el senyor Erich Vanís (1928-2004) l'any 1954. Aquest austríac, amant de les cares nord alpines, també té la primera a la nord del Fletschhorn, i algunes repeticions destacades de l'època com les nord del Liskamm, Aiguille Verte, Aiguille de Triolet i Eiger (la novena repe), així com expedicions al Càucas, Andes, Alaska i Himàlaia.

Erich Vanis, autor de la ruta, a l'esquerra.

Així doncs, fem el ritual de preparar el material i la motxilla i agafem un taxi des del càmping de Randa fins a Zermatt, ja que fins aquest últim no s'hi pot accedir amb vehicle privat i al poble de sota, Tasch, et foten pagar per aparcar fins i tot en un camp llaurat. Creuant Zermatt ens trobem a la Laura i la Raquel que baixen de fer el Càstor i el Pollux, i ens avisen que el refu lliure on volem anar està bastant ple. Perfecte, amb les hores que són segur que arribem els últims... Després d'agafar uns 4 o 5 telefèrics diferents arribem al Klein Matterhorn, de 3.883 m., on hi fot bastanta rasca, no es veu una merda per la boira i comença a nevar i ventar. Allà ens trobem una família de turistes espanyols. Pero dónde vais con este tiempo? ens pregunten com si haguéssin vist una parella de sonats. A buscar un sitio cubierto, respon el Pau. Té el seu punt d'ironia veure'ns tot equipats amb aquell temporal a gairebé 4.000 m. al costat de gent només amb jersei, tremolant i corrent altre vegada cap al telefèric. Quan ja estem sols iniciem l'aproximació pel plató de la gelera cap a l'est, passant per sota del grup dels Breithorns. Normalment es tracta d'una còmoda caminada d'hora i mitja en pla i baixada fins el refu si no fos per la tempesta que comença a descarregar amb pedra, vent i llamps i trons que peten a sobre mateix dels cims. Quin cangueli...!
Quan arribem al refugi-bivac italià Rossi e Volante (3.750 m.) ens adonem que les prediccions de les companyes eren certes. Gairebé no s'hi pot entrar. Hi ha francesos, italians i un grup de txecs que porta varios dies okupant el refu. Un d'ells ens fa entendre que som masses i ens invita a anar a un refugi guardat que hi ha més avall. Però qui s'ha cregut que és aquest paio? Porten uns dies fent servir el refu de camp base amb menjar per passar totes les vacances, quan teòricament només és d'emergència, i a sobre ens volen fotre al carrer? Aquest tio està flipant. Abans dormim al terra... Merda, per què ho hauré dit. Passar la nit amb una manta com a matalàs no ajuda a descansar del tot, però al final t'acabes adormint. O no. Com a imatge per recordar, em quedo la del personal del refu menjant a les lliteres per què ningú els hi prengués el lloc...
Ens llevem a altes hores de la matinada, com és costum als Alps, i esmorzem sense gana i amb cara d'empanats, també com és costum. Desgrimpem fins la gelera i donem mitja volta a la Roccia Nera, tombant ara cap al nord-oest. L'aproximació és senzilla i en baixada (d'1 a 2h), però cal estar alerta per què hi ha forces esquerdes tapades per la neu. Per arribar a peu de corredor pujem bastant per l'esquerra, ja que entrant directament s'intueix una rimaia complicada, fins un esperó rocós.

Flanquejant per arribar a l'inici del corredor.


El peu de via, amb les primeres llums.


Allà veiem a la nostra dreta el corredor principal, però està bastant guarro i de tant en tant cau algun missil. Com que al llibre del Vaucher sembla que l'entrada original fos a l'esquerra, i on som hi ha un clau doncs li tirem recte amunt per roca i mixte. Amb orientació nord-est ens desperta el sol més aviat del que esperàvem, tot i que així podrem escalar sense guants els trams de roca. Aquest corredor secundari (que més tard sabrem que és una variant italiana) el trobem principalment en roca i comença amb un tram tombat fins a una fissura molt vertical, on ens desviem a la dreta per una vira ascendent que va a parar a un esperonet (R1-45m, IV).


Remuntant la primera tirada.


Una vista diferent del grup del Mont Rosa i el Liskamm.

Fins aquí prou bé. Ara trobem un tros més dret però amb bona presa fins la segona reunió a muntar del dia (R2-50m, IV+). Mirem el següent llarg i veiem una zona de plaques bastant compactes i de difícil protecció a priori, i intuim una goulotte més amunt. Això és posa interessant... Fins ara hem anat treient espurnes amb els grampons i ja és hora que descansin pobrets. Buff, molt millor sense. Aniria més còmode amb gats en comptes de plàstiques però què hi farem.

El Pau al mig del "fregao".

Ara dreta ara esquerra, superem aquesta zona amb la protecció justa d'alguns friends petits i tascons i fent moviments i tibades més pròpies del plafó gairebé que d'aquestes altures amb bota dura i motxilla. Després de trobar alguns romos i regletes mullats, ens topem amb un diedre on hi hauria d'haver una cascada. Bé, de fet n'hi ha una però en comptes de gel és d'aigua. Per la dreta una placa llisa impossible de remuntar. M'estic mullant. Per l'esquerra un tram més vertical, també inviable. Merda, m'estic mullant més. Ni caputxa, ni gore, ni res. Noto els gallumbos massa molls per quedar-me quiet i m'ha entrat aigua pels traus del pantaló que m'ha deixat xops els peus. Què collons faig aquí... En una mena de tècnica de barranco-alpinisme, vaig pujant obert en diedre procurant que l'aigua passi per davant meu.
Oh, un pitó! Crec que és el segon que trobem. Passat l'aquapark trobem la goulotte que es fot a uns 75º durant uns quants metres, òbviament amb gel tou. Ara toca treure's els piolos i penjar-se d'ells per posar-se altre cop els grampons. I així, amb les mans gelades per no mullar els guants, i tot el cos arrugat, arribem a un nínxol on muntem la reunió (R3-50m, V+, 75º). Quina llarg que s'acaba de currar el Pau.


Escalant el tram de goulotte.


Per variar, del sostre que tenim a sobre regalima aigua que ens va a parar a sobre. Tornem a guardar piolets i grampons i fem un flanqueig a l'esquerra per superar el desplom i amb una tibada sortim a una zona més agraïda fins on comencen les campes de neu (R4-60m, V).

Flanqueig des de la 3a reunió.


S'ha acabat la roca.


Ens posem per últim cop les eines i anem progressant a l'ensamble, fent reunions de tant en tant. La pendent de 55/60º és molt mantinguda per ser un corredor més o menys ample (es nota la diferència amb els 45º que solem trobar...) i els bessons ja es queixen. Això sí, l'ambient és acollonant. Sanejant la neu superficial anem trobant gel on posar cargols i calmar la tensió.

Ambiente massssimo!


Progressant pel corredor. Això és llarg de collons...


A uns 100 metres del final s'enmarrona de veritat i comença el festival de llamps i trons altre cop. Només faltava això... I a sobre tot molls i caient neu granulada, que no es manté quieta amb aquesta pendent. Em vé a la ment una dita que vaig aprendre d'un amic ribagorçà, neu redona, més ne dóna. Sort que en aquestes terres no passa el mateix i en una estona la tempesta es calma i torna a escampar. L'alçada i els metres acumulats es fan notar, però queda poc per sortir a l'aresta. Finalment guaito el que sembla el final, però encara queda fer un petit flanqueig i petar la cornissa desplomada que ens deixa a la còmoda aresta. Quin final. Lluint un sol perfecte, amb unes vistes increïbles que el dia anterior no teniem per la boira, i tot el dia sols completament. Després d'unes 10 hores de via, el patiment es va esvaïnt i respirem una mica més tranquils.

I per fi sortim per dalt.


Però espera, quina hora és? Casum, d'aquí mitja hora baixa l'últim telefèric. Pfff, no arribem ni de conya. Baixem de l'aresta fins la glacera i anem desfent el camí de l'aproximació pensant en la rasca que passarem fent bivac en aquella gruta oberta i encara mullats. Per sort quan arribem, després d'unes 2 hores, encara hi ha currantes d'una obra que estan fent i ens diuen que ens poden baixar en acabar el torn. Salvats. Quan arriba l'hora, només pensem en una dutxa d'aigua calenta i un bon plat de macarrons, mentre anem baixar amb aquella cabina plena de fum de tabac dels treballadors que fan unes cares de curtits com les dels guies alpins més veterans. Déu n'hi do currar a l'obra a quasi 4.000 m. amb mal temps...
Estem bastant cuits i les celebracions les deixem per l'endemà, amb la resta de companys que han estat pel Weissmies, Allalinhorn, etc. i que també han triomfat. Al càmping comprovem en un llibre suís que hem fet la variant italiana, en comptes de l'entrada normal, però sortint recte de l'última reunió de la variant.
En resum, ha estat una bona via bastant variada de roca, mixto i hielo, on per una banda ens hem mullat, hem patit tempestes i hem saborejat la roca crocanti amb denominació d'origen, però per altra hem gaudit d'un alpinisme més autèntic, exigent i allunyat de les masses. Ens despedim dels Alps amb un bon gust de boca. Ja tocava una ascensió amb cara i ulls aquest estiu!
+ info: Escaladas en hielo i nieve en los Alpes (Joan Quintana); Vèrtex nº170 (FEEC), Los Alpes Suizos (Michel Vaucher), Guide des Alpes Valaisannes, vol. 4 (Club Alpin Suisse).