Bolivia 2009

Des de petit que he sentit que en això de la muntanya, com en gairebé tot, s'ha d'anar pas a pas. Que l’evolució "lògica" seria començar als nostres Pirineus, seguir als Alps i més tard als Andes. Per casualitat o no, m'he trobat complint aquest ordre, ja que fins ara m'havia quedat als massissos alpins i enguany tocava fer el "pas" als sudamericans.

Panoràmica de La Paz.

En el meu cas, arribo a Bolivia ben cansat després de 24h de viatge, agafant 4 avions diferents i aterrant al famós altiplà andí a 4.000 m. d'alçada. Passats dos dies recorrent tot sol els costaruts carrers de la ciutat i esbufegant com una bèstia, arriba per fi el Pere i comencem a pensar què farem, com i quan.

Típiques paradetes a la ciutat.

Primer visitem el Valle de la Luna i no sortim gaire entusiasmats. Més tard pujem al pic de Chacaltaya, de 5.395 m., una ascensió molt curta, ràpida i a l'abast de gairebé tothom, ja que el transport et deixa a 5.200 m., però útil per a començar a acostumar el nostre cor i pulmons.

Les ganes de fer una cosa amb més cara i ulls ens porten a fixar com a objectiu el Mururata, de 5.869 m., proper a La Paz. Però la història no acaba bé, ja que l'agència on hem contractat el transport ens indica malament, agafem una ruta incorrecta i acabem en un cul de sac on no es pot continuar pels tallats i parets que trobem. La millor part és quan tornem a l'agència i després de comentar-li l'engany que hem patit i que ens sentim estafats, el paio s'aixeca i ens amenaça literalment en trencar-nos la cara i coses per l'estil. Hem topat amb el tipus més simpàtic de la ciutat... L'element en qüestió és l’Alfonso Andino, al carrer Sagárnaga, al que recomano que ningú s'hi acosti, més encara quan després t'assabentes que no som les primeres "víctimes"...

Mururata (esq.) i Illimani (dr.).

Posta de sol a 5.000 m.

Desfent l'equivocat camí de pujada.

Una cosa que ens havien comentat de visitar és el Salar de Uyuni i els deserts i reserves naturals del sud del país. Nosaltres vam escollir un "tour" de 3 dies i va ser una activitat molt interessant i del tot recomanable! Vam poder contemplar el cementiri de trens d'Uyuni (amb tempesta de sorra inclosa), el conegut Salar i la Isla Incahuasi plena de cactus, deserts amb roques curioses, llacunes de colors amb flamencs, guèisers, volcans, aigües termals..., i veure la fauna típica d'aquests indrets com llamas, alpacas, vicuñas i viscachas.

SalTar de Uyuni.

El Salar des de la illa Incahuasi.

Llacunes i deserts el segon dia de l'excursió.

Ya estan los catalanes colgados de las piedras...

Com que ja teniem clar que no ens passariem tots els dies a la muntanya com ermitants, hi havia una activitat que teniem moltes ganes de provar, per molt "guiri" i comercial que fos, el descens en bici de la Carretera de la muerte, famosa per la quantitat d'accidents mortals succeïts al llarg de la seva història. Afortunadament, avui en dia existeix una variant que evita als vehicles els trams més perillosos i dóna més tranquilitat a la ruta antiga. La sortida és al coll de La Cumbre, a 4.650 m., i després d'uns 65 km. i de 3.500 m. de desnivell de baixada, arriba a prop de Coroico, a la zona tropical. Increïble el canvi de paisatge i temperatura, des de l'altiplà andí fins l'amazònia!! Molt recomanable i divertit, això sí, millor llogar una bici en condicions i no la més senzilla, sortirà una mica més car però disfrutarem més i el nostre cos ho agrairà.

Al lloro amb la Carretera de la Muerte!

El regust amarg que ens va quedar al Mururata fa que ho tornem a intentar, ara que ja sabem per on s'hi va i que em trobat una agència prou competent, Elma Tours, amb qui contactarem la resta del viatge. En Lucio ens deixa al punt de partida i mentre anem pujant el Pere i jo cap al camp base es comença a tapar. En un tres i no res es posa a nevar i no pararà fins l'endemà. Ens llevem sense veure un borrall i amb la tenda esclafada per la neu. Aquesta muntanya ens la té jugada! Recollim trastos i tirem avall flipant com ha quedat el paisatge amb el paquet de neu, més encara sabent que en aquesta època no és gens habitual això.

A la segona va la vençuda?

Va a ser que no...

Després d'esperar uns dies que la neu s'assentés, tornem a sortir cap a muntanya, aquesta vegada a l'Illimani, de 6.438 m., autèntic símbol de La Paz, ja que es veu des de molts llocs i es troba a només 40 km. Estem a 30 de juliol i el 31 a la nit arriben la Laura i el Joan, amb qui passarem la resta de dies, o sigui que ens toca fer l'ascensió rapidets. Sortida de Pinaya (3.900 m.) amb l'Andrés i el seu ruc, passant de llarg pel camp base (4.500 m.), i arribant amb el portejador sol fins el segon camp o "nido de cóndores" (5.500 m.). Allà xerrem amb xilens, argentins i americans (amb carpa-menjador i cuiners i tot...) i ens diuen que fa dies que no ha pujat ningú per la quantitat de neu, el que no anima gaire.

A les 2:30h ja estem caminant amb un fred important, uns -20ºC a fora la tenda (més amunt i amb el vent no ho vull ni pensar...). L'alçada per sort no ens afecta al cap però si al rendiment. Cada vegada costa més pujar i el vent gelat em fa agafar rampes a les cames. No he passat mai tant fred... Finalment arriba el cim i l'alegria, els núbols se'n van i podem fer quatre fotos. Després cagant llets avall amb tota la roba posada que aquest fred i vent no hi ha qui els aguanti. Desgraciadament, a mi em queda un record en forma d'úngla negra, de tant picar la punta del peu per reactivar la circulació durant la pujada. Però qui havia de dir que el primer cim que fariem seria el més alt de la Cordillera Real!

Abans d'arribar al camp base, amb el pic al fons a la dreta.

Bon temps però fred durant l'aproximació.

El pic principal (dr.) des del camp d'alçada a 5.500 m.

Rasca màxima al cim de l'Illimani.

I 2.600 m. de baixada.

Amb el "team" al complet fem primer una altra visita a La Paz, la Cumbre, El Alto, el Club Andino Boliviano, i a la nit de bars per celebrar la retrobada! Un altre dia anem tots quatre a fer una ruta a cavall per les rodalies de la ciutat, concretament cap a la Muela del Diablo, una agulla rocosa que es veu des de ben lluny. Una activitat diferent, divertida i amb algun punt adrenalínic, que aquestes bèsties no se sap mai com reaccionen... I a la nit concertillo de reggae a un antro de la ciutat!!

La següent activitat a la Cordillera la fem al massís del Condoriri, d'on ens han parlat molt bé. La veritat, és dels llocs més guapos i amb més possibilitats que hem estat. El camp base es troba al costat d'un llac i hi ha força gent i lavabos i tot. Aquí coincidim amb sevillans i bascos!

L'endemà, mentre la Laura i el Joan es queden al campament, el Pere i jo sortim cap al Condoriri o Cabeza de Cóndor, de 5.648 m., un dels cims més coneguts i visibles de la zona. La ruta es divideix en vàries parts, una canal que trobem gairebé seca, un parell de platós, un corredor ocult amb un tram final vertical i en gel, i l'aèria aresta cimera. A dalt disfrutem per primer cop de les vistes sense cap pressa i amb un dia perfecte. Sembla mentida que amb el fred que fotia a primera hora, a mig matí ja teniem una calor terrible!

El segon dia d'activitat el fem ja tots quatre, aquesta vegada cap al Tarija, de 5.250 m., i al Pequeño Alpamayo, de 5.350 m. que es troba just darrera. Pujem amb lluna plena i sense frontals per la suau glacera fins l'assequible Tarija i contemplem el següent objetiu. Desgrimpem una zona delicada i, mentre la Laura i el Joan prenen l'aresta normal, amb el Pere ens desviem cap a la dreta per fer la Directa sud, 200 m. D. Rimaia oberta i bones condicions de neu transformada i gel. Disfrutem força, tot i que a mitja pala comença a nevar i els bessons i el cansament es noten a aquesta altura.

La postal típica, una llama amb el Condoriri de fons i les "ales" als costats.

Tram vertical a la sortida del corredor.

La fina aresta que porta al cim.

Vista des del pic Cabeza de Cóndor. L'altiplà i el llac Titicaca en segon pla.

El Tarija i el Pequeño Alpamayo amb la ruta Directa Sud.

Escalant la cara sud.

Tot l'equip reunit al cim del Pequeño Alpamayo.

La dolça recompensa.

Ara toca relax, i què millor que anar cap al llac Titicaca a passar uns dies. Agafem el bus fins Copacabana i allà una barqueta fins la Isla del Sol, amb una posta de sol magnífica enmig del llac. L'endemà tornem a la "costa" i marxem cap a Perú, a la ciutat de Puno, on a última hora aconseguim agafar una barca plena de turistes fins a les "illes flotants" dels Uros. Molt interessant aquesta cultura, que ha sobreviscut sobre unes illes de terra i totora (planta autòctona) que suren a l'aigua. Decidim separar-nos de la resta i quedar-nos a dormir amb una família en una de les illes, xerrant amb ells i gaudint d'aquest lloc tant curiós. De bon matí ens aixequem amb fred al cos per dormir sobre la palla flotant, amb 17 m. de profuditat a sota, i marxem cap a la illa peruana de Taquile. De tornada a Bolívia, visitem les ruïnes de Tiwanaku, llarguíssima civilització precolombina que va viure a l'altiplà andí. Molt recomanable fer el recorregut amb un guia que ens ho explicarà tot amb pèls i senyals, i si no s'ho inventarà...

El sol marxa sobre el llac Titicaca.

La illa flotant on vam dormir.

Si la barqueeeta es tooombaaa...

Esmorzant i conversant amb els nadius.

Moments culturals a Tiwanaku.

Amb més ganes de muntanya marxem en direcció al famós Huayna Potosí, de 6.088 m., un dels cims més populars i transitats, per tenir una ruta normal fàcil, estar a prop de la ciutat i tenir un 6 al davant. Pujant, passem de llarg el conegut refugi del camp de roques (5.130 m.) i plantem les tendes al plató de neu del camp argentí (5.450 m.). Després d'unes hores de son, la Laura i el Joan surten cap a la via normal mentre que el Pere i jo ens desviem cap a la Ruta dels Francesos, 350 m. AD+, a la cara sud del Pic Sud (5.950 m.). La fatiga de l'alçada, la calor que agafem després d'estar gelats i que no trobem la neu en gaire bones condicions, fa que arribem al cim força cansats, però encara ens animem per arribar al Pic Nord, el principal, aquesta vegada ja bastant cuits. La via de la cara sud és molt recomanable i té força ambient i vistes (es veu des de l’altiplà), però s'ha de vigilar no seguir traces que vagin molt a prop dels seracs de l'esquerra. Nosaltres ho vam fer i després de passar se'n van desplomar alguns...

El pic nord i principal del Huayna Potosí (dr.) i el pic sud (esq.) amb la Ruta dels Francesos.

Començant la via, amb els seracs massa a prop.

Ambient increïble des de mitja paret.

Aresta final del pic sud.

Recuperant les forces.

No ens queden gaires dies ja i hem de planificar la darrera activitat a la Cordillera, l'Illampu, de 6.368 m., la muntanya més septentrional de la serralada i un dels 6 mils menys escalats, ja que la seva ruta normal no és del tot fàcil. De totes les ascensions aquesta és la que ens presenta més problemes a nivell organitzatiu i logístic i poques agències ofereixen transport fins allà. Ens desplacem fins Sorata i d’allà amb tot terreny fins el llogaret de Lachathiya, d’on sortim caminant, ben aclimatats, amb el Francisco i la seva mula fins al camp base, a uns 4.600 m. L’endemà enfilem cap al segon camp, a poc més de 5.000 m., acompanyats del Manuel i la seva filla, una autèntica “cholita”, amb la seva faldilla i sabates de goma.

Per desgràcia, a mi se’m gira la mala sort i de passada el turmell, o sigui que se m’acaba l’aventura aquí. Al final pujen només el Joan i el Pere, i tornen desfets 15 hores després, quan els portejadors ja ens volien abandonar. Baixant me n’adono de com es pot complicar la tornada per un esquinç! El rescat en aquestes muntanyes és una utopia, i és força angoixant lesionar-te per sobre els 5 mil metres i a 2 dies de camí, però per sort el meu cas no és del tot greu.

Una de les imatges sorprenents de l’activitat és la d’un grup de 6 francesos que ens creuem pel camí. Van amb un equip de 15 portejadors i 12 mules! Això de l’andinisme és molt dur...

El cim de l'Illampu durant l'aproximació del 1r al 2n camp.

Segon campament, per sobre 5.000 m.

One step beyond!!

El grupet i la "pota tiesa".

Alegria a dalt de l'Illampu, amb l'Ancohuma i el Titicaca al darrera.

Bé, ara és quan s’hauria de resumir el viatge per anar acabant, però és tant difícil! Ha estat un mes i mig d’aprendre coses noves, de conèixer gent d’allà i de fora, de fer muntanya en un medi diferent, de conviure amb els companys... Cada país és un món i Bolivia, l’altiplà i la Paz tenen les seves particularitats.

Em queden moltes històries sense escriure, moltes anècdotes per explicar, coses que em quedaran grabades a la memòria per sempre, experiències i sensacions que només es poden viure en un lloc com aquest.

Midi d'Ossau. Cara sud.

Després d'abandonar l'activitat hivernal, almenys de moment, toca canviar el xip. Lluny del Pirineu fins que la neu dongués treva, les últimes setmanes s'han pogut aprofitar per Oliana, Montserrat i la Dent d'Orlú, amb ganes però de tornar a les altures. Fins que el Canito em fot un truc i em diu d'anar al Midi quatre dies. Ja hi havia estat abans per fer la Surploms i en un intent fallit a l'hivern i la veritat és que em va encantar. Quin entorn, quines parets...

Dijous 11 sortim del parquing sota el Portalet flipant amb la quantitat de cotxes que hi ha. Deixem els trastos al refu de Pombie i passades les 16.00h tirem cap a la cara sud, amb "horario español" segons el guarda, per fer alguna vieta, encara que podem apurar la llum per la tarda en aquesta època. La Mailly, 180m 6a, és de les més clàssiques, curtes i assequibles de la paret. Deu ni dó per ser de 1935!!

Comença darrera un sortint de la paret, amb tendència a la dreta i facilet, que s'agraeix per anar recordant com es fa això d'escalar en fissura. Després agafa un diedre-xemeneia fins al pas difícil de la via. S'ha de superar un sostre mig en xemeneia però amb una posició molt estranya, o sigui "pas raro", a més amb les preses una mica humides i uns quants llimacs en solo integral. Una baga de l'època del Mailly pot ajudar a superar el pas i continuar per un diedre fissurat guapíssim. Aquí sentim xiular unes pedres que passen per sobre nostre i per uns moments se'ns foten els cabells blancs, només és un ensurt. Després hi ha una tram vertical però amb bona presa que ens fa disfrutar bastant. L'últim llarg comença per l'esquerra per una zona una mica expo, gira a la dreta i surt per una xemeneia blanca i amb roca delicada per un despreniment.

La baixada es fa per les Virettes amb un ràpel, desgrimpada i un altre ràpel fins la tartera.

En general una via de les ràpides d'aquí i molt recomanable, per catar les fissures d'aquesta muntanya en una primera visita. De material, joc de tascons i de camalots fins el 2.

Encara queda força neu a peu de via.


Primers metres de la Mailly.

Els diedres de la segona tirada.

Disfrutant al quart llarg.

Amb la tonteria, acabem fotent-nos al sobre bastant tard, però l'endemà s'ha de matinar que és hora de fer una via més llarga. Entre vàries opcions, ens decidim per fer-ne dues, la combinació Jolly, 275m 6a+, i Super Jolly, 240m V+, total més de 500m de paret. Ressenyes a onaclimb, i d'altres de la zona al mateix refu, al llibre Pirineos del Ravier i cia o aquí i aquí.

Tornem a fer el penós camí d'aproximació entre el caos de blocs, però aquesta vegada més curt. L'inici és comú amb la Surploms i comparteix també dos llargs amb la Sud-est Clàssica. Quan portem uns metres apareix algú a peu de via, és el Pau i un colega que van a fer aquesta última amb el coet al cul. Els llargs de travessa tenen algun pas curiós, com la mítica rampa de baixada (sobretot pel que va de segon!) i ràpidament ens desviem recte amunt per la Jolly amb un llarg facilet, que es pot fer per on et sembli millor, seguit d'un altre amb un passet per superar un desplom. Un cop aquí, ben acalorats, la via ja entra a la profunda xemeneia visible des del refu i es torna molt vertical. La 5a tirada a primer cop d'ull sembla que no pugui ser Vè, és molt dret això, però amb unes preses boníssimes. Un dels millors quintillos que he fet mai!! I l'últim llarg és brutal, bastant mantingut, amb fissura a dojo i molt atlètic.

Arribats al circ gris, el sol continua picant ben fort i ja m'ha deixat un record al clatell i als braços. Nosaltres continuem com teniem planejat per la Super Jolly amb un parell de llargs tranquilets fins el 10è, amb una fissura ampla i a trams desplomada, que amb la calorada que fot ens fa suar de valent. Un parell de llargs abans d'acabar, el sol s'amaga darrera la Punta d'Aragó i respirem una mica millor. Com hem pillat avui! L'última tirada surt a l'esquerra i s'ha d'anar al lloro pel líquen que hi ha per tot arreu.

Per baixar, passem de fer-ho per les vires i tirem avall pels ràpels que comencen 10 metres a l'esquerra de l'última reunió, en un bloc. És una opció força més còmoda, encara que hi ha alguna instal·lació que s'ha de controlar, pels cordinos i pitons "de antaño". No tenen desperdici els últims 3 o 4 ràpels a plom i algun de volat, ambientillo assegurat!

De material mola anar amb el joc de tascons i ben farcit de friends. Nosaltres duiem camalots fins el 3, repetint els mitjans. A l'últim llarg de la Jolly vaig "fer córrer" en algun punt l'únic del 3 que dúiem, o sigui que estaria bé repetir-lo. En aquesta via, com en la gran majoria, no hi ha pràcticament xapes (només 6 spits rovellats en 4 Rs a la Jolly), les reunions són de pitons i algunes s'han de muntar amb friends. Això sí, entren sols i queden a caldo, el que tranquilitza bastant.

Per variar, vies molt recomanables, per disfrutar de la roca i ambient del Midi.

Als flanquejos inicials comuns de la Jolly i la Sud-est Clàssica.

El Canito arribant a la R3.

Ambient vertical a la gran xemeneia central (5è llarg).

A punt de sortir de l'empotrament final de la Jolly.

Recorregut aproximat de les vies Mailly (esq.) i Jolly + Super Jolly (dr.).

El sol i el cansament ens han deixat deshidratats i cremats, especialment a mi, que a sobre de la torrada que portava al clatell, al recuperar la corda en un ràpel em cau just a la nuca deixant-me grabat un altre record mentre fotia un bon crit de guerra. Així doncs, fent la cerveseta al refu decidim que l'endemà no fotrem ni brot.

Per la nit arriben uns quants companys que també pujen per escalar el cap de setmana. Ja sabia que ens ajuntariem alguns però no em pensava que fòssim tants! Lloreta, Segarra, Naudi, Marta, Lluc, Laia, Roger, Mamen, Subi, Vicki, Vicenç, Miguelón, Canito i jo, una bona colla. Les seves cordades es reparteixen per la paret en les vies que hem fet nosaltres (sense calor, quina sort!) a més de la Thomas i la Comida para gatos (i puños), mentre els controlem amb prismàtics des del refu. Ep, n'he vist un fer A0, jajaja.

Una vegada tots retornats, ens dediquem com no a fer-la petar, riure, explicar batalletes i passar-ho bé, que és el que compta. Quin bon ambient.

El refugi de Pombie està en un lloc privilegiat.

L'últim dia es lleva gris i amb quatre gotes. La meva intenció, per variar una mica de la muralla de Pombie, és fer la clàssica aresta de Peyreget fins el Petit Pic i continuar fins el Gran, per baixar per la normal, però el guarda ens avisa que a partir de migdia s'espera tempesta i com que no mola fer de parallamps en aquests llocs, ho deixem córrer. Uns quants s'afanyen a fer alguna via ràpida, la Surploms i la Jolly, amb èxit, mentre que uns altres es foten a la Cara E del Dit de Pombie, més llarga i que no acaben per l'aigua. Abans però, amb el Lloreta i Segarra ens posem d'acord per anar a pasturar al Pic de Peyreget (2.487m) que el fem amb 3/4 d'hora a bon ritme. Molt recomanable per una tarda morta per admirar les vistes de Peña Telera al sud, el Balaitús a l'est, i al nord una perspectiva diferent del Midi, amb el Pilar Sud ben visible.

I esto es todo amigos. Aquests dies no hem pogut fer tot el que voliem però tenim al sac unes escaladetes del tot recomanables, amb una roca excel·lent i a un paratge únic.

El Midi té la peculiaritat d'estar força aïllat de la resta de muntanyes, fet que li dóna un caràcter especial. A part de fer roca, als períodes secs també es pot fer senderisme o crestes, i a l'hivern, travesses amb esquís de muntanya o corredors. Hi ha lloc per tothom!