Tocant el buit

Bolivia 2009

2009-12-22T02:21:00.000-08:00

Des de petit que he sentit que en això de la muntanya, com en gairebé tot, s'ha d'anar pas a pas. Que l’evolució "lògica" seria començar als nostres Pirineus, seguir als Alps i més tard als Andes. Per casualitat o no, m'he trobat complint aquest ordre, ja que fins ara m'havia quedat als massissos alpins i enguany tocava fer el "pas" als sudamericans.

Panoràmica de La Paz.

En el meu cas, arribo a Bolivia ben cansat després de 24h de viatge, agafant 4 avions diferents i aterrant al famós altiplà andí a 4.000 m. d'alçada. Passats dos dies recorrent tot sol els costaruts carrers de la ciutat i esbufegant com una bèstia, arriba per fi el Pere i comencem a pensar què farem, com i quan.

Típiques paradetes a la ciutat.

Primer visitem el Valle de la Luna i no sortim gaire entusiasmats. Més tard pujem al pic de Chacaltaya, de 5.395 m., una ascensió molt curta, ràpida i a l'abast de gairebé tothom, ja que el transport et deixa a 5.200 m., però útil per a començar a acostumar el nostre cor i pulmons.

Les ganes de fer una cosa amb més cara i ulls ens porten a fixar com a objectiu el Mururata, de 5.869 m., proper a La Paz. Però la història no acaba bé, ja que l'agència on hem contractat el transport ens indica malament, agafem una ruta incorrecta i acabem en un cul de sac on no es pot continuar pels tallats i parets que trobem. La millor part és quan tornem a l'agència i després de comentar-li l'engany que hem patit i que ens sentim estafats, el paio s'aixeca i ens amenaça literalment en trencar-nos la cara i coses per l'estil. Hem topat amb el tipus més simpàtic de la ciutat... L'element en qüestió és l’Alfonso Andino, al carrer Sagárnaga, al que recomano que ningú s'hi acosti, més encara quan després t'assabentes que no som les primeres "víctimes"...

Mururata (esq.) i Illimani (dr.).

Posta de sol a 5.000 m.

Desfent l'equivocat camí de pujada.

Una cosa que ens havien comentat de visitar és el Salar de Uyuni i els deserts i reserves naturals del sud del país. Nosaltres vam escollir un "tour" de 3 dies i va ser una activitat molt interessant i del tot recomanable! Vam poder contemplar el cementiri de trens d'Uyuni (amb tempesta de sorra inclosa), el conegut Salar i la Isla Incahuasi plena de cactus, deserts amb roques curioses, llacunes de colors amb flamencs, guèisers, volcans, aigües termals..., i veure la fauna típica d'aquests indrets com llamas, alpacas, vicuñas i viscachas.

SalTar de Uyuni.

El Salar des de la illa Incahuasi.

Llacunes i deserts el segon dia de l'excursió.

Ya estan los catalanes colgados de las piedras...

Com que ja teniem clar que no ens passariem tots els dies a la muntanya com ermitants, hi havia una activitat que teniem moltes ganes de provar, per molt "guiri" i comercial que fos, el descens en bici de la Carretera de la muerte, famosa per la quantitat d'accidents mortals succeïts al llarg de la seva història. Afortunadament, avui en dia existeix una variant que evita als vehicles els trams més perillosos i dóna més tranquilitat a la ruta antiga. La sortida és al coll de La Cumbre, a 4.650 m., i després d'uns 65 km. i de 3.500 m. de desnivell de baixada, arriba a prop de Coroico, a la zona tropical. Increïble el canvi de paisatge i temperatura, des de l'altiplà andí fins l'amazònia!! Molt recomanable i divertit, això sí, millor llogar una bici en condicions i no la més senzilla, sortirà una mica més car però disfrutarem més i el nostre cos ho agrairà.

Al lloro amb la Carretera de la Muerte!

El regust amarg que ens va quedar al Mururata fa que ho tornem a intentar, ara que ja sabem per on s'hi va i que em trobat una agència prou competent, Elma Tours, amb qui contactarem la resta del viatge. En Lucio ens deixa al punt de partida i mentre anem pujant el Pere i jo cap al camp base es comença a tapar. En un tres i no res es posa a nevar i no pararà fins l'endemà. Ens llevem sense veure un borrall i amb la tenda esclafada per la neu. Aquesta muntanya ens la té jugada! Recollim trastos i tirem avall flipant com ha quedat el paisatge amb el paquet de neu, més encara sabent que en aquesta època no és gens habitual això.

A la segona va la vençuda?

Va a ser que no...

Després d'esperar uns dies que la neu s'assentés, tornem a sortir cap a muntanya, aquesta vegada a l'Illimani, de 6.438 m., autèntic símbol de La Paz, ja que es veu des de molts llocs i es troba a només 40 km. Estem a 30 de juliol i el 31 a la nit arriben la Laura i el Joan, amb qui passarem la resta de dies, o sigui que ens toca fer l'ascensió rapidets. Sortida de Pinaya (3.900 m.) amb l'Andrés i el seu ruc, passant de llarg pel camp base (4.500 m.), i arribant amb el portejador sol fins el segon camp o "nido de cóndores" (5.500 m.). Allà xerrem amb xilens, argentins i americans (amb carpa-menjador i cuiners i tot...) i ens diuen que fa dies que no ha pujat ningú per la quantitat de neu, el que no anima gaire.

A les 2:30h ja estem caminant amb un fred important, uns -20ºC a fora la tenda (més amunt i amb el vent no ho vull ni pensar...). L'alçada per sort no ens afecta al cap però si al rendiment. Cada vegada costa més pujar i el vent gelat em fa agafar rampes a les cames. No he passat mai tant fred... Finalment arriba el cim i l'alegria, els núbols se'n van i podem fer quatre fotos. Després cagant llets avall amb tota la roba posada que aquest fred i vent no hi ha qui els aguanti. Desgraciadament, a mi em queda un record en forma d'úngla negra, de tant picar la punta del peu per reactivar la circulació durant la pujada. Però qui havia de dir que el primer cim que fariem seria el més alt de la Cordillera Real!

Abans d'arribar al camp base, amb el pic al fons a la dreta.

Bon temps però fred durant l'aproximació.

El pic principal (dr.) des del camp d'alçada a 5.500 m.

Rasca màxima al cim de l'Illimani.

I 2.600 m. de baixada.

Amb el "team" al complet fem primer una altra visita a La Paz, la Cumbre, El Alto, el Club Andino Boliviano, i a la nit de bars per celebrar la retrobada! Un altre dia anem tots quatre a fer una ruta a cavall per les rodalies de la ciutat, concretament cap a la Muela del Diablo, una agulla rocosa que es veu des de ben lluny. Una activitat diferent, divertida i amb algun punt adrenalínic, que aquestes bèsties no se sap mai com reaccionen... I a la nit concertillo de reggae a un antro de la ciutat!!

La següent activitat a la Cordillera la fem al massís del Condoriri, d'on ens han parlat molt bé. La veritat, és dels llocs més guapos i amb més possibilitats que hem estat. El camp base es troba al costat d'un llac i hi ha força gent i lavabos i tot. Aquí coincidim amb sevillans i bascos!

L'endemà, mentre la Laura i el Joan es queden al campament, el Pere i jo sortim cap al Condoriri o Cabeza de Cóndor, de 5.648 m., un dels cims més coneguts i visibles de la zona. La ruta es divideix en vàries parts, una canal que trobem gairebé seca, un parell de platós, un corredor ocult amb un tram final vertical i en gel, i l'aèria aresta cimera. A dalt disfrutem per primer cop de les vistes sense cap pressa i amb un dia perfecte. Sembla mentida que amb el fred que fotia a primera hora, a mig matí ja teniem una calor terrible!

El segon dia d'activitat el fem ja tots quatre, aquesta vegada cap al Tarija, de 5.250 m., i al Pequeño Alpamayo, de 5.350 m. que es troba just darrera. Pujem amb lluna plena i sense frontals per la suau glacera fins l'assequible Tarija i contemplem el següent objetiu. Desgrimpem una zona delicada i, mentre la Laura i el Joan prenen l'aresta normal, amb el Pere ens desviem cap a la dreta per fer la Directa sud, 200 m. D. Rimaia oberta i bones condicions de neu transformada i gel. Disfrutem força, tot i que a mitja pala comença a nevar i els bessons i el cansament es noten a aquesta altura.

La postal típica, una llama amb el Condoriri de fons i les "ales" als costats.

Tram vertical a la sortida del corredor.

La fina aresta que porta al cim.

Vista des del pic Cabeza de Cóndor. L'altiplà i el llac Titicaca en segon pla.

El Tarija i el Pequeño Alpamayo amb la ruta Directa Sud.

Escalant la cara sud.

Tot l'equip reunit al cim del Pequeño Alpamayo.

La dolça recompensa.

Ara toca relax, i què millor que anar cap al llac Titicaca a passar uns dies. Agafem el bus fins Copacabana i allà una barqueta fins la Isla del Sol, amb una posta de sol magnífica enmig del llac. L'endemà tornem a la "costa" i marxem cap a Perú, a la ciutat de Puno, on a última hora aconseguim agafar una barca plena de turistes fins a les "illes flotants" dels Uros. Molt interessant aquesta cultura, que ha sobreviscut sobre unes illes de terra i totora (planta autòctona) que suren a l'aigua. Decidim separar-nos de la resta i quedar-nos a dormir amb una família en una de les illes, xerrant amb ells i gaudint d'aquest lloc tant curiós. De bon matí ens aixequem amb fred al cos per dormir sobre la palla flotant, amb 17 m. de profuditat a sota, i marxem cap a la illa peruana de Taquile. De tornada a Bolívia, visitem les ruïnes de Tiwanaku, llarguíssima civilització precolombina que va viure a l'altiplà andí. Molt recomanable fer el recorregut amb un guia que ens ho explicarà tot amb pèls i senyals, i si no s'ho inventarà...

El sol marxa sobre el llac Titicaca.

La illa flotant on vam dormir.

Si la barqueeeta es tooombaaa...

Esmorzant i conversant amb els nadius.

Moments culturals a Tiwanaku.

Amb més ganes de muntanya marxem en direcció al famós Huayna Potosí, de 6.088 m., un dels cims més populars i transitats, per tenir una ruta normal fàcil, estar a prop de la ciutat i tenir un 6 al davant. Pujant, passem de llarg el conegut refugi del camp de roques (5.130 m.) i plantem les tendes al plató de neu del camp argentí (5.450 m.). Després d'unes hores de son, la Laura i el Joan surten cap a la via normal mentre que el Pere i jo ens desviem cap a la Ruta dels Francesos, 350 m. AD+, a la cara sud del Pic Sud (5.950 m.). La fatiga de l'alçada, la calor que agafem després d'estar gelats i que no trobem la neu en gaire bones condicions, fa que arribem al cim força cansats, però encara ens animem per arribar al Pic Nord, el principal, aquesta vegada ja bastant cuits. La via de la cara sud és molt recomanable i té força ambient i vistes (es veu des de l’altiplà), però s'ha de vigilar no seguir traces que vagin molt a prop dels seracs de l'esquerra. Nosaltres ho vam fer i després de passar se'n van desplomar alguns...

El pic nord i principal del Huayna Potosí (dr.) i el pic sud (esq.) amb la Ruta dels Francesos.

Començant la via, amb els seracs massa a prop.

Ambient increïble des de mitja paret.

Aresta final del pic sud.

Recuperant les forces.

No ens queden gaires dies ja i hem de planificar la darrera activitat a la Cordillera, l'Illampu, de 6.368 m., la muntanya més septentrional de la serralada i un dels 6 mils menys escalats, ja que la seva ruta normal no és del tot fàcil. De totes les ascensions aquesta és la que ens presenta més problemes a nivell organitzatiu i logístic i poques agències ofereixen transport fins allà. Ens desplacem fins Sorata i d’allà amb tot terreny fins el llogaret de Lachathiya, d’on sortim caminant, ben aclimatats, amb el Francisco i la seva mula fins al camp base, a uns 4.600 m. L’endemà enfilem cap al segon camp, a poc més de 5.000 m., acompanyats del Manuel i la seva filla, una autèntica “cholita”, amb la seva faldilla i sabates de goma.

Per desgràcia, a mi se’m gira la mala sort i de passada el turmell, o sigui que se m’acaba l’aventura aquí. Al final pujen només el Joan i el Pere, i tornen desfets 15 hores després, quan els portejadors ja ens volien abandonar. Baixant me n’adono de com es pot complicar la tornada per un esquinç! El rescat en aquestes muntanyes és una utopia, i és força angoixant lesionar-te per sobre els 5 mil metres i a 2 dies de camí, però per sort el meu cas no és del tot greu.

Una de les imatges sorprenents de l’activitat és la d’un grup de 6 francesos que ens creuem pel camí. Van amb un equip de 15 portejadors i 12 mules! Això de l’andinisme és molt dur...

El cim de l'Illampu durant l'aproximació del 1r al 2n camp.

Segon campament, per sobre 5.000 m.

One step beyond!!

El grupet i la "pota tiesa".

Alegria a dalt de l'Illampu, amb l'Ancohuma i el Titicaca al darrera.

Bé, ara és quan s’hauria de resumir el viatge per anar acabant, però és tant difícil! Ha estat un mes i mig d’aprendre coses noves, de conèixer gent d’allà i de fora, de fer muntanya en un medi diferent, de conviure amb els companys... Cada país és un món i Bolivia, l’altiplà i la Paz tenen les seves particularitats.

Em queden moltes històries sense escriure, moltes anècdotes per explicar, coses que em quedaran grabades a la memòria per sempre, experiències i sensacions que només es poden viure en un lloc com aquest.

Midi d'Ossau. Cara sud.

2009-06-21T05:12:00.000-07:00

Després d'abandonar l'activitat hivernal, almenys de moment, toca canviar el xip. Lluny del Pirineu fins que la neu dongués treva, les últimes setmanes s'han pogut aprofitar per Oliana, Montserrat i la Dent d'Orlú, amb ganes però de tornar a les altures. Fins que el Canito em fot un truc i em diu d'anar al Midi quatre dies. Ja hi havia estat abans per fer la Surploms i en un intent fallit a l'hivern i la veritat és que em va encantar. Quin entorn, quines parets...

Dijous 11 sortim del parquing sota el Portalet flipant amb la quantitat de cotxes que hi ha. Deixem els trastos al refu de Pombie i passades les 16.00h tirem cap a la cara sud, amb "horario español" segons el guarda, per fer alguna vieta, encara que podem apurar la llum per la tarda en aquesta època. La Mailly, 180m 6a, és de les més clàssiques, curtes i assequibles de la paret. Deu ni dó per ser de 1935!!

Comença darrera un sortint de la paret, amb tendència a la dreta i facilet, que s'agraeix per anar recordant com es fa això d'escalar en fissura. Després agafa un diedre-xemeneia fins al pas difícil de la via. S'ha de superar un sostre mig en xemeneia però amb una posició molt estranya, o sigui "pas raro", a més amb les preses una mica humides i uns quants llimacs en solo integral. Una baga de l'època del Mailly pot ajudar a superar el pas i continuar per un diedre fissurat guapíssim. Aquí sentim xiular unes pedres que passen per sobre nostre i per uns moments se'ns foten els cabells blancs, només és un ensurt. Després hi ha una tram vertical però amb bona presa que ens fa disfrutar bastant. L'últim llarg comença per l'esquerra per una zona una mica expo, gira a la dreta i surt per una xemeneia blanca i amb roca delicada per un despreniment.

La baixada es fa per les Virettes amb un ràpel, desgrimpada i un altre ràpel fins la tartera.

En general una via de les ràpides d'aquí i molt recomanable, per catar les fissures d'aquesta muntanya en una primera visita. De material, joc de tascons i de camalots fins el 2.

Encara queda força neu a peu de via.

Primers metres de la Mailly.

Els diedres de la segona tirada.

Disfrutant al quart llarg.

Amb la tonteria, acabem fotent-nos al sobre bastant tard, però l'endemà s'ha de matinar que és hora de fer una via més llarga. Entre vàries opcions, ens decidim per fer-ne dues, la combinació Jolly, 275m 6a+, i Super Jolly, 240m V+, total més de 500m de paret. Ressenyes a onaclimb, i d'altres de la zona al mateix refu, al llibre Pirineos del Ravier i cia o aquí i aquí.

Tornem a fer el penós camí d'aproximació entre el caos de blocs, però aquesta vegada més curt. L'inici és comú amb la Surploms i comparteix també dos llargs amb la Sud-est Clàssica. Quan portem uns metres apareix algú a peu de via, és el Pau i un colega que van a fer aquesta última amb el coet al cul. Els llargs de travessa tenen algun pas curiós, com la mítica rampa de baixada (sobretot pel que va de segon!) i ràpidament ens desviem recte amunt per la Jolly amb un llarg facilet, que es pot fer per on et sembli millor, seguit d'un altre amb un passet per superar un desplom. Un cop aquí, ben acalorats, la via ja entra a la profunda xemeneia visible des del refu i es torna molt vertical. La 5a tirada a primer cop d'ull sembla que no pugui ser Vè, és molt dret això, però amb unes preses boníssimes. Un dels millors quintillos que he fet mai!! I l'últim llarg és brutal, bastant mantingut, amb fissura a dojo i molt atlètic.

Arribats al circ gris, el sol continua picant ben fort i ja m'ha deixat un record al clatell i als braços. Nosaltres continuem com teniem planejat per la Super Jolly amb un parell de llargs tranquilets fins el 10è, amb una fissura ampla i a trams desplomada, que amb la calorada que fot ens fa suar de valent. Un parell de llargs abans d'acabar, el sol s'amaga darrera la Punta d'Aragó i respirem una mica millor. Com hem pillat avui! L'última tirada surt a l'esquerra i s'ha d'anar al lloro pel líquen que hi ha per tot arreu.

Per baixar, passem de fer-ho per les vires i tirem avall pels ràpels que comencen 10 metres a l'esquerra de l'última reunió, en un bloc. És una opció força més còmoda, encara que hi ha alguna instal·lació que s'ha de controlar, pels cordinos i pitons "de antaño". No tenen desperdici els últims 3 o 4 ràpels a plom i algun de volat, ambientillo assegurat!

De material mola anar amb el joc de tascons i ben farcit de friends. Nosaltres duiem camalots fins el 3, repetint els mitjans. A l'últim llarg de la Jolly vaig "fer córrer" en algun punt l'únic del 3 que dúiem, o sigui que estaria bé repetir-lo. En aquesta via, com en la gran majoria, no hi ha pràcticament xapes (només 6 spits rovellats en 4 Rs a la Jolly), les reunions són de pitons i algunes s'han de muntar amb friends. Això sí, entren sols i queden a caldo, el que tranquilitza bastant.

Per variar, vies molt recomanables, per disfrutar de la roca i ambient del Midi.

Als flanquejos inicials comuns de la Jolly i la Sud-est Clàssica.

El Canito arribant a la R3.

Ambient vertical a la gran xemeneia central (5è llarg).

A punt de sortir de l'empotrament final de la Jolly.

Recorregut aproximat de les vies Mailly (esq.) i Jolly + Super Jolly (dr.).

El sol i el cansament ens han deixat deshidratats i cremats, especialment a mi, que a sobre de la torrada que portava al clatell, al recuperar la corda en un ràpel em cau just a la nuca deixant-me grabat un altre record mentre fotia un bon crit de guerra. Així doncs, fent la cerveseta al refu decidim que l'endemà no fotrem ni brot.

Per la nit arriben uns quants companys que també pujen per escalar el cap de setmana. Ja sabia que ens ajuntariem alguns però no em pensava que fòssim tants! Lloreta, Segarra, Naudi, Marta, Lluc, Laia, Roger, Mamen, Subi, Vicki, Vicenç, Miguelón, Canito i jo, una bona colla. Les seves cordades es reparteixen per la paret en les vies que hem fet nosaltres (sense calor, quina sort!) a més de la Thomas i la Comida para gatos (i puños), mentre els controlem amb prismàtics des del refu. Ep, n'he vist un fer A0, jajaja.

Una vegada tots retornats, ens dediquem com no a fer-la petar, riure, explicar batalletes i passar-ho bé, que és el que compta. Quin bon ambient.

El refugi de Pombie està en un lloc privilegiat.

L'últim dia es lleva gris i amb quatre gotes. La meva intenció, per variar una mica de la muralla de Pombie, és fer la clàssica aresta de Peyreget fins el Petit Pic i continuar fins el Gran, per baixar per la normal, però el guarda ens avisa que a partir de migdia s'espera tempesta i com que no mola fer de parallamps en aquests llocs, ho deixem córrer. Uns quants s'afanyen a fer alguna via ràpida, la Surploms i la Jolly, amb èxit, mentre que uns altres es foten a la Cara E del Dit de Pombie, més llarga i que no acaben per l'aigua. Abans però, amb el Lloreta i Segarra ens posem d'acord per anar a pasturar al Pic de Peyreget (2.487m) que el fem amb 3/4 d'hora a bon ritme. Molt recomanable per una tarda morta per admirar les vistes de Peña Telera al sud, el Balaitús a l'est, i al nord una perspectiva diferent del Midi, amb el Pilar Sud ben visible.

I esto es todo amigos. Aquests dies no hem pogut fer tot el que voliem però tenim al sac unes escaladetes del tot recomanables, amb una roca excel·lent i a un paratge únic.

El Midi té la peculiaritat d'estar força aïllat de la resta de muntanyes, fet que li dóna un caràcter especial. A part de fer roca, als períodes secs també es pot fer senderisme o crestes, i a l'hivern, travesses amb esquís de muntanya o corredors. Hi ha lloc per tothom!

Pedraforca. "Canal del Riambau"

2009-05-12T02:47:00.000-07:00

És evident que a aquestes alçades tothom sap que internet juga un paper important (no imprescindible...) en el món de la muntanya i sobretot en la informació immediata de les condicions dels corredors i cascades. Però potser massa i tot. Ara fa més de dues setmanes un company ens comenta tot eufòric que ha fet la Canal del Riambau en unes condicions úniques en els últims anys. Ieep, això no ho podem deixar escapar! Després ho penja en un dels forums de gel més coneguts i això ens fa avançar els plans, preveient l'allau de gent que hi haurà pel pont de l'1 de maig. Així doncs, després d'una còmoda nit, dijous ens apleguem al mirador del Pedra La Laia, el Rafa i un servidor per anar a tastar aquesta via que tant bé ens n'han parlat.

Aquests últims dies han començat a aparèixer ressenyes de la via per tot arreu, i jo per no ser menys també m'animo a fer-ne una i m'afegeixo al club... Aviso, la llargada de les tirades és variable, pot haver alguna sortideta en ensamble (què seria l'alpinisme sense això...).

L'aproximació es fa en 1h30 com a mínim, passant pel refugi i agafant el camí que surt amunt cap a la cara nord. Entre la segona i la tercera torrentera ens desviem cap a dalt, rodejem un mur per l'esquerra i anem flanquejant cap a la dreta. Un cop veiem el Dit del Riambau, ens hi apropem i el passem per l'esquerra, per una canal fins el collet que hi ha. Només queda el flanqueig famós per arribar a la vertical del corredor. Ull aquí!

El flanqueig amb ambient per arribar a peu de via.

Neu perfecta al primer tram del corredor.

Un cop encarats a la canal comencem a flipar amb la qualitat de la neu que fa que pujem gairebé corrent i cridant d'emoció. Puntes frontals a tope!

Quan portem una estona pujant ens topem amb el primer llarg, a partir d'on treurem ja la corda fins dalt. Aquí veiem a l'esquerra un mur tapissat de gel i neu, però de poca consistència (sense neu se sol pujar per aquí), i a la dreta un diedre gelat per on comença a pujar el Rafa amb suavitat, ja que hi ha llocs on no hi ha molt gruix de gel. Un llarg maquíssim!

El Rafa remuntant el diedre.

La Laia al primer llarg.

Superat el diedre, tenim al davant un circ amb tres opcions de sortida. A l'esquerra es veu una goulotte amb molt bona pinta, a la dreta una canal de neu i al mig la goulotte que hem de seguir. Continua el Rafa per un tramet delicat que encara admet algun cargol curt, seguit d'una goulotte perfecta fins a una xemeneia glaçada i vertical de pel·lícula. Si el llarg de sota era bo, aquest encara el supera!!

Iniciant de la segona tirada.

Des d'un angle diferent.

Un llarg d'escàndol!!

En plena xemeneia gelada.

Com ha disfrutat el Rafa! De moment ha pillat dos llargs boníssims. Ara agafo jo el relleu a veure si tinc tanta sort com ell, tot i que em penso que no...

El següent llarg trobem un ressaltet de gel seguit d'un altre una mica més dret però curt, i sortida a la campa de neu. En aquest punt ens trobem un mur que sembla un cul de sac, però que té sortida per un diedre a l'esquerra. El costat esquerra del diedre és de roca sòlida i compacta, mentre que el dret és de roca descomposta que fa descomfiar bastant i em fa treure un guà per superar aquests metres verticals. És l'únic tram de roca de tota la via. Passat això uns metres de mixte, neu fins a una bifurcació i a l'esquerra per un corredor fàcil fins el collet.

Ressalts de gel curts.

Tram de roca i últims passos difícils de la via.

Després de picar alguna cosa i fer les fotos de rigor baixem amb tendència a la dreta per unes pendents de neu sense complicacions fins l'enforcadura, i d'aquí pel camí normal fins el cotxe.

Quina via més disfrutona que hem tatxat! I en unes condicions boníssimes segons els habituals de la zona. L'horari que hem fet és de poc més de 4 hores i el material 3 cargols curts, joc des d'aliens fins camalot del 2, tascons i pitons i àncora de neu opcionals.

Veient la quantitat de cordades del cap de setmana i que nosaltres en duiem dues al darrere, crec que em fet bé en avançar els plans... I és que internet té coses molt bones però també de dolentes, començant per aquest bloc!!

Peña Telera. Corredor "María José Aller"

2009-05-06T08:33:00.000-07:00

Després de la foquejada per la Val d'Aran encara tenim "mono" de neu i marxem ràpidament amb el Mimo cap a la Vall de Tena, en ple pirineu aragonès. Jo encara no havia fet res per Peña Telera, així que escalar un corredor allà ho trobo una molt bona idea. Veient les condicions regulars que hi ha a principis d'abril, ens decantem per un corredor sense moltes complicacions, el María José Aller, 550m D+.

Sortim del pàrquing encara a negra nit i anem pujant per la pista fins desviar-nos directament cap a les parets. La neu està bastant fonda per la hora que és i busquem les zones pelades i rocoses per anar més ràpid. Aquí veiem un grupet que pujen amb esquís i que es dirigeixen a la Gran Diagonal. Mentre ens equipem a les últimes pales ens atrapen dos nois i dos Guàrdies Civils que van al Maribel. Déu ni dó per ser un dilluns, encara que abans de setmana santa.

Primeres llums sobre el massís del Telera.

A punt d'entrar al corredor.

Un cop a dins de la canal comprovem que hi ha bastanta neu però no gaire transformada. Arribem al primer ressalt d'uns 4 metres i amb gel suficient, i després continuem per neu fins al segon. Aquest és una mica més llarg i també es troba amb prou gel. Seguint amunt ja veiem la sortida a l'aresta però l'últim llarg no sembla que hi hagi massa neu. I així és, el trobem gairebé sec! Aquí sí que toca treure la corda a passejar... Amb aquest llarguet d'uns 30m i IV+ sortim fàcilment a una curta canal que ens deixa dalt. Per a aquesta tirada fem servir només 4 cintes per què sense neu hi ha pitons al descobert.

El Mimo superant el primer ressalt.

El segon ressalt és una mica més mantingut.

El llarg de sortida amb poquíssima neu.

Abans del pas clau.

Ara només queda baixar. Amb el ventet que córrer passem de pujar al cim i tirem a l'oest fins trobar la branca dreta del corredor de la Y, amb la primera instal·lació visible uns metres per sota el llom a la roca de la dreta (mirant avall). Amb un ràpel de 60m s'arriba a les campes de neu, però portant una sola corda, com nosaltres, es pot fer en dos ràpels encara que el primer no acaba d'arribar bé.

Bonica activitat amb aproximació raonable i via força llarga però assequible, en un lloc que val la pena visitar en més d'una ocasió.

Baixant pel corredor de la Y.

Aquí queda molt per fer!

Travessa amb esquís per l'Aran.

2009-04-28T12:57:00.000-07:00

Com que la majoria de vegades que sortim a la muntanya hi anem a penjar-nos, amb cordes, ferralla i demés andròmines, de tant en tant ve de gust canviar el xip i fer activitats amb menys compromís, tocant sempre de peus a terra. I en aquesta temporada tant "blanca" què millor que fer una sortideta amb esquís de dos dies per una de les zones que normalment s'acumula més quantitat de neu, la Val d'Aran, bé de fet a cavall entre l'Aran i el Pallars.

Així doncs a principis de mes, amb el Mimo i dos companys seus, iniciem la foquejada des del Pla de Beret, enmig del bullici de l'estació i ens dirigim a l'est cap al Portilhon de Marimanha (2.398 m.). Quan arribem al coll ens adonem que aquest és el punt on acaba l'espectacle lucratiu i on comença l'aventura solitària. Al darrere, soroll i aglomeració d'esquiadors; al davant, pau, tranquilitat i ni una ànima, tot per a nosaltres!!

Baixem del coll cap al sud-est sense perdre molta alçada, i remuntem al sud la llarga vall cap al coll d'Airoto (2.509 m.), des d'on observem el llac i intuim el refugi on passarem la nit. Per arribar-hi passem flanquejant per l'esquerra de l'estany. El refugi d'Airoto (2.197 m.) es troba just passat el llac i consta d'estufa de llenya, matalassos per a unes 8 persones, i a més dels estris típics d'aquests llocs també té llum elèctrica per a 2 hores aproximadament.

Portilhon de Marimanha, la frontera.

Remuntant la vall cap al coll d'Airoto.

El coll d'Airoto amb el llac del mateix nom al fons a la dreta.

Després d'una dormida increïble i d'un esmorzar encara més increïble, sortim del refu direcció oest i remuntem unes pales fins un coll. D'allà baixem cap al sud-oest amb una neu molt bona fins els Plans d'Isavarre i comencem a pujar direcció nord-oest, primer per pales i després per un llom fins el Tuc del Rosari (2.594 m.), on fem un mos i gaudim d'unes vistes brutals.

Com que hem anat improvitzant una mica la ruta, decidim canviar de plans i baixar per la vall de Bacivèr. Primer per la pala força dreta que hi ha sota el cim i després anar fent per la vall, amb la neu una mica pesada, fins el sector de l'Orri de l'estació i finalment fondejant fins el Pla de Beret.

Una travessa realment molt maca que, tot i sortir d'un lloc tant massificat com unes pistes d'esquí, ràpidament passes a l'altre cantó de la muntanya, com si fos un altre món, i gaudeixes de la solitud d'unes valls poc conegudes i a sobre amb l'encant de dormir en un refugi lliure.

L'acollidor refugi d'Airoto.

La paradeta obligatòria.

El Pirineu enguany està impressionant.

Tuc del Rosari.

Gourette. Pène Médaa. "Goulotte Oest"

2009-04-17T11:36:00.000-07:00

Continuant el tour amb el Josep i la Laura, marxem del Cadí ben contents i anem fent camí cap a Gourette, al pirineu francès.

Aquí el tema funciona diferent del Cadí, hi ha una estació d'esquí. Com que fora de casa nostra sempre ens porten un temps d'avantatge, en aquesta estació, com en moltes altres de França, tenen un forfait de randonée que vol dir que pots fer servir els telecadires només un sol cop però pagant bastant menys. En aquest cas 7€, que tampoc és molt barat, però crec que compensa per estalviar-te uns 700m. de desnivell, o 1.000 si arribes a dalt de tot. A veure quan espavilen aquí!

A les 9 en punt pujem al primer "huevo" (llàstima que no surtin abans) i empalmem amb un cadira fins abans de l'últim, per sobre dels 2.000m, on mirem les condicions dels corredors als pics del voltant. El Pic i el Rognon du Ger tenen molta neu però ni de bon tros el gel de l'any passat, segons el Josep, i fa massa estona que hi toca el sol. L'altra opció és fer alguna goulotte al Pic d'Amoulat, però les veiem seques!

El Pic d'Amoulat i el Rognon de Ger.

Finalment ens decidim per la Goulotte Oest del Pène Médaa, 400m MD-. L'aproximació des del final del segon remuntador és d'uns 20 minuts i molt evident.
Bàsicament, la via són 3 llargs de gel i la resta canal de neu fins l'aresta. El primer llarg l'agafem per la dreta de l'esperó rocós, que es veu més continu. Trobem un ressaltet vertical i després una zona més tombada però amb el gel molt vidriós i trencadís.

Primer ressaltet de la via.

La Laura arribant a la R1.

Ara sí que ve la part divertida! El següent llarg és el més mantingut i arriba als 80º, també amb un gel molt treballós que ens fa suar una estona. El Josep monta reunió passada la secció més dreta i continuem després per la llengua de gel, mig fracturada en algun punt, mentre la Laura i jo seguim rebent les òsties dels aeròlits que ens envia.

Una vegada som tots a dalt, ja no té cap secret, amunt per la canal de neu fins que sortim a l'afilada aresta. Des d'aquí s'ha d'anar cap a la dreta, fent un flanqueig amb ambient pel costat esquerra de l'aresta, fins que arribem a una petita bretxa on hi ha un ràpel d'uns 40m una mica amagat al cantó oest, que ens deixa a unes pendents de neu fàcils que ens porten de nou al remuntador.

El Josep al mantingut segon llarg.

La última llengua de gel.

Les pendents de neu de la part superior, amb un bon solet.

L'endemà també tenim vàries opcions. Una és el Corredor Nord-Oest (o Le Trois Cirques) del mateix Pène Médaa, però ens trobem el mestre Joan Carles Grisú i ens comenta que fa dos dies que hi van treure una cordada que es va salvar de miracle d'un despreniment de blocs al mateix corredor. Millor no probar sort! L'altra opció és intentar alguna de les goulottes del Pène Blanque, encara que també ens diuen que enguany pràcticament no s'han fet. I així és, després de veure que hi ha una crosta fina de gel amb neu sucre a sota i més amunt plaques de roca bastant despullades, toca canviar de plan i pujar per la normal, a gaudir de les vistes i el solet. Un altre any serà millor!

+ info de la zona a la bíblia del Mousel.

Vessant nord-oest del Pène Médaa.

Cadí. Roca Punxeguda. "Teixonera"

2009-04-07T08:03:00.000-07:00

Com que aquest hivern el Cadí està com mai, tornem cap a la serra per intentar alguna cosa més ambiciosa que les típiques canals. Així el 18 de març sortim amunt ben d'hora amb el Josep i la Laura, que feia molt de temps que no ens veiem, en direcció a una de les vies de "moda" aquesta temporada al Cadí, la Teixonera, 350m IV/4 M5. Podeu veure algunes ressenyes aquí i aquí.

Pujant cap a la paret, contemplem per on s'esmunyeix aquesta via i ens preguntem si encara aguantarà en condicions. Només hi ha una manera de saber-ho...

El primer llarg s'amaga darrera d'un esperó rocós i el trobem amb una fina línia de gel força vertical però picada per les anteriors cordades d'aquesta via i de la Sànchez-Sicart, que comparteix les dues primeres tirades.

Seguim amunt per una línia de gel encara més esquifida que fa progressar el Josep encara amb més delicadesa, fins que tomba i s'aixampla una mica. De tant en tant hi ha algun tram amb gel i la neu està molt transformada, de manera que pujem còmodament. Aquí si que disfrutem com nens!

Primers metres de la via.

Aquí no brillen les xapes...

Finura a l'inici del 2n llarg.

Gaudint de la neu dura.

Estreta goulotte arribant a la 2a reunió.

Arribats aquí ja no riem tant. Estem a punt d'entrar a la gran escletxa que forma la paret i just a sobre nostre tenim un bloc empotrat que ens comença a posar les coses no tant fàcils. La ressenya marca passar-lo per l'esquerra, però ja no està format i el superem per la dreta amb un pas explosiu i mig mixte però curt. Jo un tros abans de fer el pas, em foto un bloc per barret, i no serà el primer... Sort que la corda la tinc per dalt!

Després d'un breu tram de neu estem tots a la reunió i observem el que ens queda. A primer cop d'ull sembla que això no tingui sortida... Va no perdem temps! Ressaltet, goulotte disfrutona amb trams mixtes i final del llarg per roca crocanti total. Alerta, que arriba la brigada de neteja!

El Josep abans de superar el bloc.

A partir d'aquí, la via canvia d'aires...

Estudiant la roca sota la R4.

La cosa es posa cada vegada més interessant i a partir d'aquí em toca agafar el relleu del Josep. Començo fent una travessa cap a la dreta fins on hauria de tirar amunt, però està tot sec i continuo flanquejant fins un corredor on hi ha una R de pitons més amunt. Ara bé a tonyina de la via. Se segueix un tros pel corredor i després amb tendència a l'esquerra per superar un esperó i anar a parar a la goulotte, primer per mixte amb eines i després per roca bastant compacta sense guants. Uuoo, un pitó salvador em calma la tensió, ja que no es pot col·locar res. Més amunt un altre i per fi puc punxar gel. Només resta un corredor estret i molt guapo fins un desplom on hi ha la reunió.

La travessa és ben aèria.

Reunió abans del llarg clau.

I ara "pa donde"?

Vista cap a baix des de la meitat del llarg.

El Josep acabant l'estètica goulotte.

Ja hem fet uns quants passets de mixte i el Josep em diu que a partir d'ara el tema ja es calma. Surto de la R i veig una xemeneia gairebé seca... Fuaa calma total! Amb uns passets delicats sobre roca i verglaç punxem el gel de la sortida i amb una empenta som fora.

Però des de la reunió el panorama tampoc em fa relaxar. Tenim al davant una fina línia de gel amb la part inferior seca i vertical. Hi ha un pitó just a sota el pas i n'aconsegueixo posar un altre a prop. Potser és el pas que passo amb el cul més apretat de tota la via... Després un trosset de neu i una altra goulotte fina fina amb un primer pas de roca i més mixte fins l'aresta del final de via.

La Laura en plena xemeneia.

Això pinta delicat...

Gel finet i cop de gas!

Baixem contents per la canal d'Estana amb un curt ràpel al final i cap a Cal Basté a fer la cerveseta per celebrar-ho!

Sincerament feia temps que no disfrutava tant en una via. Per mi, i suposo que pel Josep i la Laura també, és la millor via del Cadí i una de les més bones que he fet. Ambient assegurat, goulottes a tope, mantinguda en tots els llargs i força tècnica. Nosaltres potser hem trobat més mixte que altres repeticions aquest hivern i ens ha semblat que cada llarg era més difícil que l'anterior... Roca a trams bastants cutre, és el que hi ha, però no desmereix de cap manera l'escalada. A veure si no tarda deu anys més a formar-se!

De material, vam fer servir 4 cargols (millor curts), joc de friends des d'aliens fins camalot del 2, joc de tascons i uns 5 pitons (sobretot plans). A la ressenya original del bar posa una cosa així: "juego de friends i dos pitones planos (és lo que llevábamos, molan más)". Quins jefes!! xD

Cadí. Un altre retorn a les canals.

2009-04-03T07:24:00.000-07:00

Ja va ser a principis d'hivern que vaig retornar a Ulldeter, després de bastants anys, i ara li tocava el torn al Cadí. Veient les bones condicions que presentava la serra no hi podiem faltar. Així ens reunim una colla i pujem un cap de setmana a meitats de març per tatxar algunes clàssiques.

Josep, Marsi, Mimo, Nacho i jo sortim d'Estana cap a Prat de Cadí, amb la idea de fer la clàssica d'enguany, la Canal de l'Àliga, 350m MD (aquesta temporada D. com a màxim).

Resumint, podriem dir que el que podem llegir a les ressenyes i la realitat (d'aquest hivern en concret), no s'assembla en res. Els tres ressalts en mixte o roca es fan en piolet tracció i baixa significativament la dificultat, sense passar dels 75º. Assegurem només el segon ressalt amb unes 4 cintes (hi ha algun pitó i cordino), un alien i una àncora per muntar reunió a la sortida.

Acabada la canal, ens motivem per seguir amunt i acabem al cim de la Costa Cabirolera, per flanquejar cap a l'oest i baixar tranquilament per la canal del Cristall.

Via super recomanable per fer en aquestes condicions!!

Primer ressaltet.

Continuant per la canal. Al fons a l'esquerra s'intueix l'inici de la canal Geno.

El Nacho superant el segon ressalt.

El Mimo disfrutant en el tercer.

La colla!

L'endemà no en tenim prou i sortim cap a una altra clàssica, la Canal dels Troncs, 350m MD. L'inici és en un evident tall a la roca a la dreta de la canal Sàbat. Aquest any la quantitat de neu ha escurçat els llargs amb dificultat, concentrats a la part inferior del corredor, i amb una tirada d'uns 50m fins a un pitó i spit, ja superem les complicacions de la via. Aquesta vegada però, em de fotre-li un cop de gas per sortir en lliure del bloc empotrat, que el superem per la dreta amb un pas d'M5 per alegrar el dia. Després guardem cordes i a córrer fins sortir de la canal i baixar cap a la dreta per la canal oriental del Llitze. Material: 3 cintes i 2 friend petits.

Corredor molt recomanable també, amb la part inferior molt estètica i encaixonada i amb un passet d'apretar-li. Tope clàssica!!

La bretxa de l'inici de la canal.

Servidor al pas del bloc empotrat.

El Mimo sortint del passet.

Quines vistes tu!!

Amb la mirada perduda.

Gel a Izas

2009-03-29T04:27:00.000-07:00

Cap a la segona setmana de març marxem amb el Rafa cap a la vall d'Izas en plan "sube-baja", que semblava que hi havia bones condicions per la zona, com a mínim a la veïna vall de Canal Roya. Després d'una còmoda nit a les afores de Canfranc-Estació enfilem cap al coll de Ladrones i d'aquí anar flanquejant sense pèrdua ja en plena vall, fins veure les evidents cascades a la dreta (poc més d'1 hora).

D'esq. a drt.: Ruta Jacobea, Notre Dame i Colgada.

La nostra intenció és fer la Historie d'eau, però veiem que hi ha un tramet sense gaire gel i per sota un tram amb gel molt transparent i fi, o sigui que la deixem per un altre dia...

Mitja volta i cap a la Notre Dame, 100m II/4-, que té molt bona pinta. Als primers metres normalment hi ha algun ressalt, però ara es troben tapats per la neu, per tant muntem la R0 a peu de la cascada. Quin racó més guapo! La cascada comença força vertical però bastant picada i esglaonada per la gent. Després hi ha tram acanalat en forma d'U molt curiós i super estètic, amb les parets folrades de gel, fins una coveta on muntem la primera reunió en una instal·lació mig congelada al fons. Aquesta via té dues sortides, i com que la de l'esquerra té una cortina una mica incòmoda de flanquejar doncs sortim per la dreta, amb un tramet vertical i amb ambient. Més amunt a la dreta hi ha un arbre amb bagues i mallon per fer un ràpel d'uns 50m. Via molt recomanable i estètica!

Cascada Notre Dame.

El Rafa començant el 1r llarg.

Eii això és molt guapoo!!

El tub des de baix.

I des de dalt.

L'entradeta del 2n llarg.

Sortint del tram vertical.

Com que encara tenim temps, ens posem a la Ruta Jacobea, 60m II/3. Aquí també s'ha de remuntar una canal de neu fins la cascada, que s'escala amb una tirada llarga de 60m, encara que hi ha una reunió intermitja a l'esquerra. Ràpel de parabolts amb anella! Via més tranquila, recomanable per complementar la jornada.

+ info: Vèrtex nº197.

El primer mur de la Ruta Jacobea.

I avaaall!!

Gel al Berguedà.

2009-03-16T17:27:00.000-07:00

La primera setmana de març se celebrava el 26è Cicle de projeccions de muntanya del Berguedà i em vaig animar per pujar a veure l'audiovisual de la Índia de la Laia i el Lluc, que des de que van marxar no ens haviem vist. Unes fotos molt guapes i una experiència de ben segur inoblidable!

Però com que a vegades surten coses improvitzades, dic va! pujaré el material porsiaca. Doncs després de l'audiovisual quedo precisament amb la Laia i el Lluc per anar a fer alguna cosa per allà a prop l'endemà. Dit i fet, jo havia vist alguna piada d'una cascada a prop de Berga que encara estava en condicions i tots hi estem d'acord en provar sort.

La cascada en qüestió es diu És, Montero, II/4 65m, i es troba molt a prop del mític Pi de les Tres Branques, camí de Rasos de Peguera.

Per arribar-hi, cal deixar el cotxe abans del Pi, agafar un camí que puja a una agulleta i després tombar a la dreta cap a la cascada visible, 15 min.

Nosaltres la trobem una mica precària ja i dubtem si muntar-la per dalt o no, però el Lluc es veu en cor i li fot per sota, no sense vibrar en algun tram. Després la repetim més per l'esquerra, pujant amb delicadesa per la finura del gel i perquè cauen gotes per tot arreu... Fem només el primer tram, el més interessant, i després de desmuntar la R de l'arbre surto pel bosc cap amunt fins al camí de baixada.

En resum, és una opció molt interessant si estem per la zona i volem picar gel en un matí tranquil i a prop del cotxe.

El millor és que després anem a Malpàs a fer una mica d'esportiva al solet. Gel i roca en un mateix dia!

Cantal. Gel i mal temps.

2009-02-28T03:31:00.000-08:00

Aquesta vegada, a primers de febrer, marxem una bona colla cap a un lloc on cap de nosaltres hi ha estat abans i no és massa popular, encara que últimament s'ha piat a alguns blocs, a partir d'un article aparegut a un Vèrtex fa uns anys. Cantal està situat al massís central francès, no massa a prop de cap altre destí alpinístic. Pot ser les Gorges del Tarn i Jonte és dels llocs de pas on es pot fer escalada, en aquest cas de roca (esportiva i clàssica).
La meteo no és molt bona i els últims km d'autovia ja els trobem ben nevats, per no dir els de carretera local... A les tantes de la matinada arribem a la Gite d'Etape de Puy Mary al poble de Le Claux.

El sector de cascades de Puy Mary, amb la via que vam fer.

L'endemà tornem a pujar fins al coll de Serre, on es deixen els cotxes, i sortim patejant per les pistes d'esquí de fons, nevant i amb un vent de collons. Seguim la pista fins una corba on tirem recte amunt cap a un altiplà on hi ha una cabana i d'allà cap a la dreta, per l'espès bosc fins els peus de via. Amb la quantitat de neu pols que hi ha tardem 1 hora bastant llarga fins aquí.

Sembla que el temps no acompanyarà gaire...

Arribant a les cascades.

I segueix nevant.

Moltes cascades estan parcialment tapades per la neu i només les més dretes deixen veure el gel. Al final, mentre el grup es va repartint, el Mimo, Pere i jo ens decidim per la Vie de glaçon, II/3+ 95m, amb un peu de via sota una coveta, ideal per un dia patagònic com avui. Primer prova el Mimo, però no és el seu dia, després acabo el llarg amb bastant patiment per les mans glaçades i els asseguro els dos. Ja ho va comentar algú al seu dia sobre el tema dels graus d'aquesta zona, i la veritat és que estic totalment d'acord. He fet 4ts més fàcils que això... Gairebé -10ºC, vent infernal, nevada persistent i dutxes continues són la benvinguda a aquest sector. De gel n'hi ha prou encara que amb trams inconsistents, amb crosta, de fàcil progressió però de mala protecció (o el que és el mateix, que se't clava total la fulla del piolo però els cargols queden com el cul). Veient el panorama, la instal·lació amb expansions de la R1 i que la resta de llarg ja no val tant la pena baixem a retrobar-nos amb la resta.

Primer llar de la Vie de glaçon.

El Pere arribant a la reunió arrebossat.

Fot-li fort!

Quin èxit de sortida! Però encara tenim un dia... Diumenge ens llevem amb ganes de canviar de sector i anar cap al Pont Rouge, que garirebé el trobarem de pas cap a casa i no hi ha tanta aproximació. Aquesta vegada algun dels nostres té més dificultats per arribar amb el cotxe fins el coll, tot i que quan ho fem veiem que la resta de carretera també està nevada però amb un gruix bastant més considerable. Es veu que a partir d'aquí pertany a un altre Comú i no passen les llevaneus. Feia temps que no palejàvem tant! Per sort amb la colla que som aconseguim donar la volta als vehicles i tornar cap amunt per agafar la ruta alternativa del nord (crec que millor, per agafar menys carretera local i no passar pel coll).

Total, que amb el temps que hem perdut i que no hem trobat l'altre sector, tornem a casa després de 1.300 km i una via a mitges!

El lloc és bastant guapo i amb moltes vies, la zona val la pena. Això sí, s'ha d'encertar el dia per no tornar una mica decepcionats com nosaltres. C'est l'alpinisme!

+ info: Vèrtex nº 186, i http://www.cantalpinisme.com/Puy-mary.htm.

Com a mínim hem practicat la conducció hivernal!

Gavarnie, això és el paradís!

2009-01-30T11:04:00.000-08:00

Després de passar el cap d'any al refu de Mont-ral, muntant un festival que déu ni do, em surten plans per pujar a Gavarnie uns dies a picar gel de veritat. Com deixar escapar aquesta oportunitat?! Així el dia 2, després de l'obligat descans del primer dia de l'any, tirem amunt Vicenç, David, Subi i jo cap a terres franceses. Només hi havia estat una vegada feia uns anys, quan vam fer el corredor Swan dels Astazous de cotxe a cotxe, quina pallissa! Però el circ només l'havia vist de lluny, per tant, les ganes d'escalar aquelles línies de gel tant llargues eren bastant importants.

Ens instal·lem al refugi de Gavarnie del CAF, situat una mica a les afores tirant cap a les pistes d'esquí. És una bona opció si vas uns quants dies i vols tenir la roba i material sec l'endemà, i per uns 13€ la nit, tens dret a dutxa d'aigua calenta i a utilitzar la petita cuina lliure, equipada amb aigüeres, nevera, microones, plats, coberts i gots, en fi, de tot menys fogons, que els hem de portar nosaltres. A les habitacions hi ha calefacció i nòrdics, o sigui, que tampoc cal sac, com a molt algun llençol.

Les últimes notícies deien que les condicions eren molt bones, per tant, ja contàvem en trobar-nos penya, però la sorpresa va ser quan sortim el primer dia cap amunt i a l'alçada de l'hotel del circ veiem l'espectacle de frontals encara de nit. Havent començat a caminar cap a les 6, abans de les 7 ja teniem gairebé tots els peus de via ocupats, enfocant les cascades com si fos una disco i amb algunes cordades escalant a les fosques. Quin espectacle! Està clar que per molt que matinis sempre hi haurà algú que encara anirà més d'hora que tu. Ens plantem a una distància prudencial per observar el panorama i decidir què fem. Els objectius del dia es modificaran per "anem a fer el que es pugui". Ei no ens encantem que arriba més penya! Quin estrès tu... La Fluide Glacial ocupada, més a la dreta, la Dopamine també, però la Banzayous sembla que està lliure. No, hay dos chicos aquí detràs, ens diuen uns bascos. Collons, Segarra i Tronco, què hi foteu aquí!? S'ha de matinar més xaval, em diuen. Que cabrons! Una mica de bajón, amb el Vicenç tornem a l'esquerra, mentre la resta del grup van a provar sort cap a la Ruflette. Una altra cordada comença la Freezante mentre que n'hi ha uns que fa estona que han començat la del costat. Aquesta és la nostra! Així que comencem la Banana Split, 200m IV/4, casualment la més assequible del circ, un 4rt! Juntament amb la de l'esquerra, la també assequible Místicos, són una mica exposades pels ullals de gel que pengen més amunt, de la cascada il maestro di Ghiaccio. De fet, avui no fot molta rasca i la cascada Overdose, la més llarga amb els seus 500m, porta tot el dia desplomant-se, donant un ambientillo al circ bastant autèntic. Com que no volem deixar aquest món lapidats per missils gelats, a la vira intermèdia canviem de via, i ens fiquem a la Freezante, 200m IV/4+. Per tant, fem una combinació de dues de les vies més clàssiques del primer mur del circ, que per ser el primer dia i amb tanta gent no ens podem queixar. De la via, a destacar el muraco del segon llarg, bastant mantingut. Els llargs de la Freezante també tenen el seu ambient, tot i que les reunions, totes en gel, les fem en petites vires de neu.

Un cop a dalt, contemplem la super campa de neu i el segon mur del circ, també en molt bones condicions, mentre flanquejem a la dreta en busca de la línia de ràpels del Panneau Central. Aquests comencen en un gran roc característic i són tots amb expansions. Recollim els bàrtols mentre comença a marxar la llum, i és que el dia encara és molt curt!

El Vicenç començant la Banana Split.

Ambient total!

Últims metres del segon llarg.

L'últim mur de la Freezante i de fons la columna Quintana i la sortida de la Banana Split.

Una cordada al segon ràpel.

L'endemà ja es nota el cansament i estem una mica cuits però li tornem a fotre cap al circ. Al final estem de sort i trobem lliure una altra de les grans clàssiques, Fluide Glacial, 280m IV/4+.

Comencem amb les primeres llums amb el Vicenç i l'Adrià, que ha pujat el dia abans, per aquesta cascada amb un primer llarg bastant ample fins a una reunió a la roca de la dreta. El segon llarg es pot tirar pel tieso, per una cortina de 90º, però de moment en tenim prou amb aquests murs mantinguts com per complicar-nos la vida. Reunió a l'esquerra, des d'on es pot rapelar fins a peu de via. Amb un altre llarg divertit ens plantem a una vira de neu, des d'on es veu el següent llarg, un bon mur força llarg. Després d'una tirada amb tendència a l'esquerra i una sortideta delicada arribem a la gran vira intermèdia. Aquí trobem el Vicenç bastant ratllat pels projectils que cauen. Resulta que la línia de ràpels de la via (i d'unes quantes més...) baixa per sobre mateix nostre. Queda un preciós mur de dos llargs, però ja hem aguantat moltes purgues de neu avui (des del primer llarg!) i ara això. O sigui, que aprofitant que tenim els ràpels a tocar, decidim fotre el camp. Amb aquest últim mur es completa una via molt guapa i molt recomanable. Un cop a baix veiem que rapelen el Subi i el David que han triomfat a l'Adrenaline, segons ells molt bona però bastant dreta.

Flanqueig del segon llarg.

Arribant a la segona reunió.

La tercera tirada té uns primers metres encaixonats.

Començant el 5è llarg.

Quina rasca!

El grau d'atonyinament comença a ser important i els bessons demanen una treva. Fotre uns vinets per la nit i aixecar-se a aquestes hores no perdona però volem fer un tercer dia al circ. Aquesta vegada però agafem la segona ronda i ens llevem força més tard. La part bona és que veiem per una vegada el circ a plena llum del dia i tothom està a meitat de paret, encara que hem d'escollir una via curta sinó volem acabar escalant amb frontal. El Vicenç i l'Adrià han marxat, o sigui que toca fer cordada de tres amb el Subi i el David. Ens posem a la Variant d'entrada de la Fluide Glacial, 80m IV/5, a la seva esquerra, per empalmar amb Aqua ça sert, 80m IV/4, que arriba a la vira. Comencem amb la variant, que té uns primers metres còmodes però amb la part principal de la cascada molt vertical. Quin fart de tibar! Això dels 90º ja és una altra història... El dia abans vam veure una cordada que feia una reunió intermèdia abans de la part empinada, però amb uns quants metres d'ensamble s'arriba a la vira. Aquí surt l'altra via amb un mur bastant dret i mantingut, però no tant com el de sota. Potser és més recomanable fer la reunió al punt on gira a l'esquerra en comptes de seguir fins acabar la corda, que és el que vam fer. Continua per un diedre molt estètic i després hi ha algun altre ressalt sense complicacions fins la vira de dalt. La reunió del mig que vam fer va ser una mica incòmoda, no només pels peus ni per què se'ns enganxéssin les dues cordes que penjaven sinó per la quantitat d'aigua que rajava per damunt la nostra reunió i que va deixar cintes i mosquetons garrativats. Amb els guants xops acabem la vieta i tornem a fer el ritual de ràpels fins a peu de via.

Vista de la Variant d'entrada i el primer llarg d'Aqua ça sert. A la dreta la Fluide Glacial.

El David a punt d'encarar el tram més vertical.

El Santi als primers metres de la Fluide.

Apretant fort a la Variant amb l'Overdose de fons.

El Subi al mur d'Aqua ça sert.

El diedre des de baix.

I el diedre des de dalt.

Una cordada al llarg d'artifo de la Crac 40. A la dreta, la mítica Thanatos.

La reunió petrificada.

Aquí a Gavarnie hi ha gent molt forta. Hem vist repetir la via Crac 40, oberta fa molt poc per Rémi Thivel i Rémi Laborde entre la Lowe, love me do i la Thanatos. Deu ni dó el personal!

Resumint, hem disfrutat moltíssim i personalment feia molt de temps que no gaudia tant d'una escalada i d'un lloc com aquí. Això és espectacular!

L'estrena ha estat molt positiva i el temps de conya. De fet, el dia de marxar s'aixeca tapat. De Gavarnie fins el Pont de Suert no para de nevar! Les condicions no se si seran tan bones com aquests primers dies de gener però aquesta vegada l'hem encertada.

Pel que fa al material, mola anar amb 12 cargols com a mínim (si no vols fer més de 50 metres amb 6 cargols, per que els altres 4 són per les reunions, com ens va passar el primer dia...) i segons la via amb algun tascó o friend. Útils les ulleres de tempesta, o una pantalla de casc. Aquí si no portes "el último grito" en piolos i no vas sense dragoneres ets com un bitxo raro.

Per moltes Columnes del Verdet, Canteres i Doradas que hagis fet, això no té res a veure. Aquí et curteixes de veritat. No són torrents amb ressaltets, ni cascades dretes d'un sol llarg, ni fas top-ropes. Un lloc així no existeix ni als Alps. Sinó on trobes un mur d'entre 200 i 300 metres amb més de 30 cascades amb aquesta continuitat i dificultat?

En fi, que la primera vegada que escales a Gavarnie et deixa un record imborrable.

Cavallers. "Antàrtic"

2009-01-19T10:51:00.000-08:00

Per acabar l'any, pugem amb el Vicenç cap a Boí per picar una mica de gel, que hi ha mono. La meteo és un pèl dubtosa però agafem els trastos i cap a la carretera.

Un cop al balneari comprovem que el temps no serà el més ideal avui. Està tapat i va nevant dèbilment. Tot i que anem amb tot terreny no les tenim totes per continuar amunt per la pista nevada, però tot d'una n'apareix un altre amb uns locals, foten les cadenes i palante! Nosaltres no podiem ser menys i també ens apuntem al show. Així, xino xano, arribem a la presa motoritzats i sense gaires entrebancs, no com abans d'arribar al balneari que hem tingut una petita sortida de la carretera ja que el xòfer estava una mica a la parra.

Com que continua sense veure's tres en un burro, anem a fer algo amb garanties. L'Antàrtic, 320 m III/4, sembla una bona opció, tot i que els dos ja l'hem fet, però avui no hi ha molt per triar. Jo l'altra vegada vaig començar-la amb alguna cordada per sobre i la veritat és que el bombardeig de gel va ser d'escàndol i no em va quedar gaire bon sabor de boca.

El primer llarg és el que està més just, amb una curta secció de mixte amb gel una mica precari i aigua per sota. El segon, potser el més fotogènic, es troba amb bastant gruix de gel i és força disfruton. El següent és més ajagut i no tindria gaire interès sinó fos pel mega serac que hi ha a mig llarg a l'esquerra, format suposadament per un allau i l'acció del vent. Li començo a roscar un cargol i comprovo la seva duresa quan acabo cargolant-lo amb les dues mans i descansant un parell de cops... Això no salta ni de conya! Aquest llarg, l'altre vegada també el vam acabar en ensamble fins una reunió una mica alta a l'esquerra. L'últim, també força llarg, és bastant guapo i té primer un mur i després un ressalt vertical per la dreta.

Amb 4 o 5 ràpels equipats, la majoria d'espits, ja tornem a ser a terra, mentre es comença a fer fosc i continua nevant. De material hem fet servir algun tascó per al primer llarg (hi ha algun pitó) i uns 6 cargols.

Una vegada al balneari ens topem amb uns eslovens que han fet la Polaris, una mica justa segons ells. Aquesta sí que està pendent! Ara diuen que volen anar a Montserrat, és que la roca calenta és molt temptadora...

Bé, per haver fet un sube-baja, no ha estat malament. Condicions bones i via clàssica de la zona, força recomanable i variada!

El mur del segon llarg, en très bon conditions.

Part central de la via.

Aquí s'observa la mida del "serac" al lateral del corredor.

Començant l'últim llarg.

Vista del primer llarg després de rapelar. Corre que es fa fosc!

Cambresdase. Corredor "Eclair"

2009-01-10T08:25:00.000-08:00

Fa cosa d'un mes vam anar cap a la Cerdanya francesa amb el Bruno i un col·lega seu, a visitar aquest bonic circ ple de corredors. Les informacions sobre l'estat de la neu no feien pressagiar una gran jornada triomfant de puntes frontals i bessons destrossats, però les ganes eren més importants. Ens decidim pel corredor Eclair, 250 m, 60º IV (bé, a la pràctica ja se sap que això dels números sempre varia...).

L'aproximació des de les pistes d'Eina, és força evident i hi ha cartells. El primer tram és suau i va per pistes direcció est, i després entra al bosc i es redreça.

Una vegada al circ tenim la perspectiva de totes les vies, amb les seves cornises i tot! Força gent al Vermicelle amb esquís, una cordada al Bougnagas i nosaltres.

A les últimes pendents deixo els esquís i segueixo a peu (la resta va un a pota i l'altre amb raquetes). Per fer-ho més interessant li fotem pel recte en comptes de donar la volta per l'itinerari original (punts grocs a la foto). El resultat és un llarg de roca de Vè amb sortideta mixta.

Després de la reunió fem una tirada fàcil de neu fins el següent ressalt de mixte, que passem per l'esquerra. Per sobre d'aquest, més neu fonda sense transformar gairebé, fins arribar a l'últim ressalt, que es veu una mica més complicat. Després d'un intent infructuós amb tècniques d'artifo decidim sortir per la pala de la dreta. I déu ni dó amb la pala, això sí que és expo! Pugem amb tendència a la dreta per neu pols que ens aguanta de miracle, fins una aresta i d'aquí a l'esquerra creuant fàcilment la cornisa per veure el sol d'una vegada. O millor dit, els últims rajos.

Passat aquest llarg taquicàrdic, tenim vistes molt maques sobre la plana ceretana i el Cadí i sense perdre massa temps seguim carenant cap a l'est fins trobar l'ampla canal de baixada que ens porta de nou al peu del circ. I ara si que comença el circ de veritat... Esquiant de nit només amb la llum del frontal i pel mig del bosc, esquivant o no pedres, arrels i blocs. Arribats a baix, no vull ni veure com han quedat les soles...

Material emprat: alguns friends i tascons, àncora i algun pitó extraplà.

Aquesta és una zona sense grans pretencions però que val la pena conèixer, ideal si es vol iniciar-se en el mundillo dels corredors. El que queda clar és que la neu de moment no està massa en condicions per fer-los. Paciència...

+ Info: Pirineus, neu, mixt i gel (Pako Sànchez), Vèrtex nº 198.

Apretant a l'entrada directa.

Ara toca obrir trinxera.

El ressalt de mixte a mig corredor.

Uii quines cornises...

Les últimes pendents.

Sota del ressalt del final del corredor.

La sortida "vibrante" però amb vistes.

I les vistes.

El retorn a Ulldeter

2008-12-14T09:44:00.000-08:00

Dels llocs més estimats on molts hem començat a practicar l'alpinisme hivernal, Ulldeter potser és l'escola més tradicional. Quins records de quan era un marrec... Canals d'iniciació com l'Amagada o la dels Avets al Gra de Fajol Petit, algun corredor al Pic de l'Infern, esquí de muntanya al Bastiments o cap a Coma de Vaca, etc. Era una zona propera i amb grans posibilitats, on podiem fer un "sube-baja" ràpid d'un dia si feia falta.

Amb els anys se'ns ha anat fent cada cop més petit i hem volgut descobrir llocs nous amb cims més alts i parets de més envergadura, però Ulldeter sempre tindrà aquest component romàntic i fins i tot familiar.

Aquest més de novembre ha estat una mica atípic com sabem, per les baixes temperatures i les nevades que han arribat més aviat del que estavem acostumats. Així doncs, primer pel boca-orella i després per l'efecte internet, molts ens hem tornat a acostar a aquesta zona veient les bones condicions que hi havia.

A mitjans de novembre agafo els esquís (diria que és el cop que els he agafat més aviat) i pujo amb l'Ari, que és la primera vegada que se'n posa uns. Per fer algo sense complicacions ja que és el seu bateig en la matèria, pugem el Bastiments, acompanyats de "quatre gats" que hi ha per allà, tot repassant algunes tècniques de pujada amb el meu discutible estil.

Seguint a la romeria amb el Bastiments al fons.

Vistes cap al sud i Coma de Vaca des del cim.

Més tard, a finals de mes, torno a pujar cap a la zona, aquest cop amb el Lloreta, per fer alguna de les goulottes del Gran de Fajol Gran que estan en boca de tothom i fa molts anys que sembla que no es troben en tan bones condicions.

El pollastre a la carretera i el vent infernal fan que desestimem fer res el dissabte. Després d'una freda nit al refugi, encaminem cap al peu de l'últimament concorreguda Conrad-Altimira, però cagun déu de Murphy, l'única cordada de la zona està a la mateixa via. No passa res, provarem sort amb la veïna Phoenix, uns 50 m. a l'esquerra. Uns primers metres de mixte una mica precari i sense gaires possibilitats de protecció m'ho fan repensar i com que no em vull jugar el tipo en el primer corredor de la temporada (no ens ha de fer vergonya reconèixer les retirades), tornem cap a la Conrad que a aquelles hores ja estarà lliure. Però en Murphy ha tornat en forma d'una altra cordada que just arriba. Mala sort. Anem baixant i a la canal de més avall hi arriben uns altres. Al final tirem cap a l'Estreta del Fajol Petit en plan lleuger. Com a mínim algo farem!

Aproximant al Fajol Gran, amb una cordada començant la Conrad.

Primers metres de la Phoenix.

Superant el segon ressalt de l'Estreta.

Messner està viu!!

Últim ressalt.

Com era de suposar, mogollón de gent per aquest racons, a pesar del fort vent que hi feia. Això sí, la temporada sembla que promet!!

Montrebei "Paül-Lalueza" (a la segona va la vençuda)

2008-11-16T10:12:00.000-08:00

A qui no li ha quedat alguna via a mitges? Ja sigui per mal temps, horari, cagalera, etc. hem hagut de baixar i dir, un dia hi tornaré! Aquesta vegada he tornat abans del que creia, ja que el primer cop va ser el juny passat, quan vam tenir un incident imprevist.

I sant tornem-hi! El passat cap de setmana enfilo cap a Montrebei amb el Kletterer i el Marsi i ens trobem amb l'aplec de bous montrebeians muntant festival. Quin ambientillo!

L'endemà de resakilla tirem cap a la paret amb la resta de la penya. Cadascú al seu nivell, nosaltres a una de les més assequibles del sector, la superclàssica Paül-Lalueza. Quina rasca tu! Aquest cop empalmo els dos primers llargs i els dos següents sense masses problemes de roçament. El següent llarg és d'on vaig baixar l'altre vegada. Els compis em diuen, ara no tiris cap pedra eehh!! Això espero... Des dels arbres del mig del llarg tiro més a l'esquerra que a la primera visita a la via. Molt més fàcil! I així, amb tres llargs ens plantem al flanqueig de II. Va tira Kletter, que aquests et molen!! Val a dir que es pot arribar a la reunió del final de la travessa sense passar per l'anterior (desviant-se per una canal a la dreta) i guanyar temps.

Ara el recorregut ja és recte amunt, per diedres i xemeneies fins dalt.

Vuitena tirada.

Al tram d'A1 desplomat hi ha bastants pitons, encara que posem un friend petit en un dels primers passos.

El Kletterer guanyant el desplom de l'inici del novè llarg.

Mr. Marsi al diedre del Ll 10.

Els últims llargs de la via van per xemeneia i són clarament els que tenen més ambient.

Comença el festival de xemeneies.

Zipi i Zape.

Al final empalmem els 4 últims llargs en 2 (o això crec...), així que ja no se quin número de llarg són les fotos. Xemeneia interminable!

De baixada, la canal final la trobem arrasada per un despreniment que déu ni do...

Material: un bon joc de friends (de micros a cam#3), tascons, bagues i un estrep.

Via totalment recomanable. La part inferior es fa molt bé, només hi ha passos aïllats. La superior guanya en ambient i verticalitat, i pot servir com a primer contacte amb xemeneies montrebeianes.

Que bé que ens ho hem passat, quins riures, quina tranquilitat, i a sobre, arribar a dalt i veure tot el pirineu nevat, no té preu!!

Trepant pel Montsec i Oliana

2008-10-18T12:22:00.001-07:00

El passat pont de la Diada tenim planejat amb el Marsi fer algunes clàssiques pel Pirineu, però un cop més la meteo ens fa la guitza i ens hem de conformar no tant al nord. Així que enfilem cap al Montsec dijous i, com que el temps també està inestable, decidim fer algo ràpid, facil i sense complicacions. L'objectiu del dia és la popular Olga Frontera, 235 m. V+, a prop d'Alòs de Balaguer.

Per arribar-hi, cal creuar el poble i agafar una pista que surt al cantó d'una font. Després d'una estona passant pel costat del Segre deixem el cotxe abans d'una forta pujada, on la pista s'aixampla una mica. D'aquí ja es veu la paret i l'aproximació és evident (inscripció OF a peu de via).

La via pròpiament, es troba bastant equipadeta, encara que cal portar alguns friends. Després de dos llargs de IV+, creuem un jardí i ens plantem al peu de la placa de la tercera tirada, que crec que és la millor de la via. Festival del canto! La següent tampoc està malament, encara que primer hi ha algun tram amb roca dubtosa, però després es passa una agulleta i s'escala un ressalt de V+, molt equipat amb spits i pitons. Amb dos divertits llargs més ens plantem a dalt de tot, i gaudim de la tranquilitat d'aquest racó amagat, veient les aigües del Segre com baixen cap a l'engorjat que va a parar a Camarasa.

Per tornar, baixem uns metres per una canal i a la dreta rapelem d'un arbre equipat amb cordinos i mallon. La tartera ens porta al riu i per unes passarel·les fins al cotxe.

La via no és una passada, però està bé per fer-la de pas si estàs escalant per la zona i vols visitar una zona tranquila per fer una vieta divertida i sense compromís.

El Marsi disfrutant de la placa del L3.

Des de mig L3 cap a la reunió.

Cim!

L'endemà canviem de zona i fem cap a Camarasa. Al bar de Sant Llorenç de Montgai ve un altre amic del Marsi i tots tres repassem les ressenyes. Amb la calorada que hem passat el dia abans, volem fer algo amb orientació oest i més tard est. Per tant, pel matí escollim la Directa al Puro de Camarasa, 90 m. 6b+ (V+, A0).

L'agulla del Puro.

Aquesta via té tan sols tres llargs i és força ràpida, però té la particularitat de pujar a dalt d'aquesta agulleta per un recorregut, tal com diu el nom, bastant recte i elegant.

L'aproximació la fem passat el poble de Camarasa, per la pista asfaltada que neix abans de creuar el pont del riu. La seguim fins al final, on trobem la presa a l'esquerra i on s'uneixen el Noguera Pallaresa i el Segre. Des d'aquí es veu el Puro a la dreta i l'aproximació és d'1 o 2 minuts (no fos cas que ens canséssim...).

El primer llarg és un diedre de baix a dalt super guapo! Segurament la tirada més guapa de les tres. El següent continua per diedre fissurat fins que el sostre ens obliga a sortir per la placa de la dreta amb passos bastant finets però azerables. Després continua en diedre fins que tombem a l'esquerra abans d'acabar-lo, per fer la segona reunió en una repisa. L'últim llarg comença amb una panxa desplomada on s'ha de fer una apretada i sortir per terreny més agraït fins al cim.

De material, fan falta alguns friends i tascons (vam posar des d'aliens fins el Cam 3).

La via, per ser curta i estar al costat del cotxe, no està gens malament, és intensa i arriba a dalt d'una agulla, que sempre és un punt més.

El bonic diedre del primer llarg.

Vista de la R1 i la bavaresa de la segona tirada.

Apretant a la sortida de la segona reunió.

Aquí dalt no hi cap massa gent...

Com que sobren moltes hores encara, ja teniem pensat fer alguna altra cosa per aquí a prop. Tornem a Sant Llorenç i aparquem sota la pare de l'Ós. La nova víctima és la Jordi-Andreu, 180 m. V+. Aquesta té 5 tirades, de les quals les millors són, per a mi, la 2a, que ofereix passos bastant variats, i la 4a, que es tracta d'una fissura bastant vertical i tècnica. Els primers metres del 1r llarg no els vaig trobar gens fàcils, a més d'estar un pèl polits. De material, n'hi ha prou amb cintes i alguns friends. Via maca per completar la jornada.

Començant la via.

Últims metres del segon llarg, sobre les aigües tranquiles del pantà.

L'exigent fissura del penúltim llarg.

Després de dos dies pel Montsec ens motivem per tirar una mica més amunt, cap a Oliana, encara que no les tenim totes amb la meteo. Havent repassat les ressenyes del bar de Coll de Nargó, decidim ficar-nos a la Justel-Hita-Picazo, 620m. V+/Ae.

Per arribar a peu de via, deixem el cotxe al pàrquing de la ferrada i creuem el tunel direcció nord i abans d'entrar al segon pugem per una canal de recollida d'aigua a l'esquerra. A dalt es veuen unes cadenes i cables per superar un ressalt rocós i després es continua pujant fins a la paret (inscripció JHP i fletxa).

Metres, molts metres, equipament generós, roca en general bona i alguns llargs molt guapos, són els pros d'aquesta via. Només emprenyen els dos boscos que s'han de creuar i l'avantpenúltim llarg, que arribes a la reunió amb els gats plens de terra i practicant el matoll-tracció.

El tercer llarg és bastant xulo, una bavaresa d'uns quants metres amb roca molt bona. Ara, el que s'emporta el premi és el 7è, que és el gran diedre que es veu des de baix. Quin tiradón! Vertical, llarg, amb ambient, mantingut i amb poc equipament, ja que coincideix amb una via anterior i no s'ha volgut trepitjar les assegurances. Més amunt també hi ha alguns llargs que estan bé, combinant lliure amb artifo equipat.

Per baixar, seguim les marques blaves cap al sud fins que trobem el camí de descens de la ferrada i cap avall. Material: cintes, friends i estrep.

La placa del segon llarg.

Sortint de la magnífica setena tirada.

600 m. per sobre el peu de via.

Amb tres dies escalant, ara ve de gust una mica de canvi. Així que acabem a la Fira de Tàrrega. Quin festival!!

Pedraforca. "Anglada-Guillamón"

2008-10-10T12:52:00.000-07:00

Després d'un intens recés de festes majors, a finals d'agost tornem al Pedra amb el Dani. Feia un munt de temps que tenia en ment l'Anglada-Guillamon (600m V+, A1) de la cara nord del Calderer i per fi em trec l'espineta. La via té dues parts bastants diferents; la primera meitat és clarament més vertical, guapa i amb força ambient, mentre que la segona és terreny de grimpada amb algun llarg d'escalada. A la part superior no hi ha gairebé res d'equipament, en canvi a la inferior trobarem les reunions amb espits i pitons i als llargs alguns claus mig rovellats.

Comencem a caminar de bon matí, amb una ventolera que ens fa dubtar, enfilant cap a la piràmide característica de la base de la paret (inici mig penjat amb pitó i espit). Els dos primers llargs són els més entretinguts, convinant lliure amb artificial. Algun pitó balla, tot i que ens ha aguantat, i encara queda algun tac de fusta dels autèntics. Al segon llarg, si no es va molt fort, hi ha uns quants passos seguits d'artifo de tascons i friends, però que a la fissura queden bastant a caldo.

La sortida de la segona reunió és desplomada i en lliure s'ha d'apretar una mica, amb l'afegit que t'assegures a pitonets de dubtosa qualitat, però la resta de llarg i el següent, en diedre, són molt macos.

Encara que a la ressenya del Luichi marqui que a la vira intermèdia s'hi arriba amb les dues últimes tirades de 40 i 45 m. (?), s'hi arriba perfectament amb una de 60. Aquí s'acaben les dificultats principals i molta gent s'escapa per la Pany, però ens motivem i seguim amunt per la via original fins al Calderer. Per aquest tram, la resse de caranorte és bastant útil per no liar-se. El llarg de placa-xemeneia és força curiós. Un tros més amunt, cordes a l'esquena i tira que es fa tard per terreny més fàcil de grimpada amb aresta final fins el cim. Si es té el temps suficient, és bastant recomanable pujar fins dalt de tot, val la pena, així farem una ascensió llarga, variada, guapa i trepitjant cim, que sempre és un al·licient més.

Del cim cal baixar per l'altra banda, per la canal de la dreta i una mica més avall anem trobant fites i marques grogues que amb alguna desgrimpada de tant en tant ens porten a la tartera. Allà sentim cops de martell al pollegó inferior d'algun llunàtic que no arribem a veure. Aquest va amb pitjor horari que nosaltres...

De material caldrà dur un joc de friends i de tascons, a més de les bagues i els estreps. Els pitons no són necessaris, però pot ser útil el martell per repicar els pitons que es mouen.

Via tope clàssica i molt recomanable!!

Passos d'artifo als primers metres de via.

El Dani acabant el segon llarg.

Sortint de la segona reunió. Desploma i no és broma!

El diedre disfruton de la quarta tirada.

La vira intermèdia i el final de les dificultats.

Una cordada sortint per la Pany.

Bones vistes a punt d'arribar al cim.

La nord del Pollegó inferior des del Calderer. Queda pendent...

El punky del refu en plan Bruce Lee.

Breithorn Oriental. "Couloir Vanís"

2008-09-24T10:19:00.000-07:00

En una d'aquelles nits a la carpa regirant llibres i ressenyes sense saber què escollir i acabant amb el cap com un timbal, el Pau em fa una proposta arriscada però temptadora. Jo ja li tenia l'ull posat feia temps, encara que una via d'aquestes, a part del respecte que fan, és de les que descartes ràpid per què no hi ha bones condicions o no saps de ningú que l'hagi fet recentment. Aquesta vegada passem de preguntar res a ningú, que ja estem escarmentats de fa uns dies, i ens decidim. Al final que feu? pregunta algú. Anem al Vanís! responem tot motivats. Aquest corredor, situat a la vessant nord-est del Breithorn Oriental (4.141 m), no es repeteix massa però fa molt bona pinta (sobre la ressenya, esclar!). La via original (650 m. III/4, IV+) presenta trams de roca, mixte, neu i gel, vaja, de tot una mica, i es troba en una zona força aïllada.

Vista des del cim del Dufourspitze, fa uns anys, amb la situació del corredor i la via de roca escalada uns dies abans.

Croquis de la via amb les condicions que l'hem trobat (en groc l'entrada normal).

La primera ascensió d'aquest corredor la va encapçalar el senyor Erich Vanís (1928-2004) l'any 1954. Aquest austríac, amant de les cares nord alpines, també té la primera a la nord del Fletschhorn, i algunes repeticions destacades de l'època com les nord del Liskamm, Aiguille Verte, Aiguille de Triolet i Eiger (la novena repe), així com expedicions al Càucas, Andes, Alaska i Himàlaia.

Erich Vanis, autor de la ruta, a l'esquerra.

Així doncs, fem el ritual de preparar el material i la motxilla i agafem un taxi des del càmping de Randa fins a Zermatt, ja que fins aquest últim no s'hi pot accedir amb vehicle privat i al poble de sota, Tasch, et foten pagar per aparcar fins i tot en un camp llaurat. Creuant Zermatt ens trobem a la Laura i la Raquel que baixen de fer el Càstor i el Pollux, i ens avisen que el refu lliure on volem anar està bastant ple. Perfecte, amb les hores que són segur que arribem els últims... Després d'agafar uns 4 o 5 telefèrics diferents arribem al Klein Matterhorn, de 3.883 m., on hi fot bastanta rasca, no es veu una merda per la boira i comença a nevar i ventar. Allà ens trobem una família de turistes espanyols. Pero dónde vais con este tiempo? ens pregunten com si haguéssin vist una parella de sonats. A buscar un sitio cubierto, respon el Pau. Té el seu punt d'ironia veure'ns tot equipats amb aquell temporal a gairebé 4.000 m. al costat de gent només amb jersei, tremolant i corrent altre vegada cap al telefèric. Quan ja estem sols iniciem l'aproximació pel plató de la gelera cap a l'est, passant per sota del grup dels Breithorns. Normalment es tracta d'una còmoda caminada d'hora i mitja en pla i baixada fins el refu si no fos per la tempesta que comença a descarregar amb pedra, vent i llamps i trons que peten a sobre mateix dels cims. Quin cangueli...!

Quan arribem al refugi-bivac italià Rossi e Volante (3.750 m.) ens adonem que les prediccions de les companyes eren certes. Gairebé no s'hi pot entrar. Hi ha francesos, italians i un grup de txecs que porta varios dies okupant el refu. Un d'ells ens fa entendre que som masses i ens invita a anar a un refugi guardat que hi ha més avall. Però qui s'ha cregut que és aquest paio? Porten uns dies fent servir el refu de camp base amb menjar per passar totes les vacances, quan teòricament només és d'emergència, i a sobre ens volen fotre al carrer? Aquest tio està flipant. Abans dormim al terra... Merda, per què ho hauré dit. Passar la nit amb una manta com a matalàs no ajuda a descansar del tot, però al final t'acabes adormint. O no. Com a imatge per recordar, em quedo la del personal del refu menjant a les lliteres per què ningú els hi prengués el lloc...

Ens llevem a altes hores de la matinada, com és costum als Alps, i esmorzem sense gana i amb cara d'empanats, també com és costum. Desgrimpem fins la gelera i donem mitja volta a la Roccia Nera, tombant ara cap al nord-oest. L'aproximació és senzilla i en baixada (d'1 a 2h), però cal estar alerta per què hi ha forces esquerdes tapades per la neu. Per arribar a peu de corredor pujem bastant per l'esquerra, ja que entrant directament s'intueix una rimaia complicada, fins un esperó rocós.

Flanquejant per arribar a l'inici del corredor.

El peu de via, amb les primeres llums.

Allà veiem a la nostra dreta el corredor principal, però està bastant guarro i de tant en tant cau algun missil. Com que al llibre del Vaucher sembla que l'entrada original fos a l'esquerra, i on som hi ha un clau doncs li tirem recte amunt per roca i mixte. Amb orientació nord-est ens desperta el sol més aviat del que esperàvem, tot i que així podrem escalar sense guants els trams de roca. Aquest corredor secundari (que més tard sabrem que és una variant italiana) el trobem principalment en roca i comença amb un tram tombat fins a una fissura molt vertical, on ens desviem a la dreta per una vira ascendent que va a parar a un esperonet (R1-45m, IV).

Remuntant la primera tirada.

Una vista diferent del grup del Mont Rosa i el Liskamm.

Fins aquí prou bé. Ara trobem un tros més dret però amb bona presa fins la segona reunió a muntar del dia (R2-50m, IV+). Mirem el següent llarg i veiem una zona de plaques bastant compactes i de difícil protecció a priori, i intuim una goulotte més amunt. Això és posa interessant... Fins ara hem anat treient espurnes amb els grampons i ja és hora que descansin pobrets. Buff, molt millor sense. Aniria més còmode amb gats en comptes de plàstiques però què hi farem.

El Pau al mig del "fregao".

Ara dreta ara esquerra, superem aquesta zona amb la protecció justa d'alguns friends petits i tascons i fent moviments i tibades més pròpies del plafó gairebé que d'aquestes altures amb bota dura i motxilla. Després de trobar alguns romos i regletes mullats, ens topem amb un diedre on hi hauria d'haver una cascada. Bé, de fet n'hi ha una però en comptes de gel és d'aigua. Per la dreta una placa llisa impossible de remuntar. M'estic mullant. Per l'esquerra un tram més vertical, també inviable. Merda, m'estic mullant més. Ni caputxa, ni gore, ni res. Noto els gallumbos massa molls per quedar-me quiet i m'ha entrat aigua pels traus del pantaló que m'ha deixat xops els peus. Què collons faig aquí... En una mena de tècnica de barranco-alpinisme, vaig pujant obert en diedre procurant que l'aigua passi per davant meu.

Oh, un pitó! Crec que és el segon que trobem. Passat l'aquapark trobem la goulotte que es fot a uns 75º durant uns quants metres, òbviament amb gel tou. Ara toca treure's els piolos i penjar-se d'ells per posar-se altre cop els grampons. I així, amb les mans gelades per no mullar els guants, i tot el cos arrugat, arribem a un nínxol on muntem la reunió (R3-50m, V+, 75º). Quina llarg que s'acaba de currar el Pau.

Escalant el tram de goulotte.

Per variar, del sostre que tenim a sobre regalima aigua que ens va a parar a sobre. Tornem a guardar piolets i grampons i fem un flanqueig a l'esquerra per superar el desplom i amb una tibada sortim a una zona més agraïda fins on comencen les campes de neu (R4-60m, V).

Flanqueig des de la 3a reunió.

S'ha acabat la roca.

Ens posem per últim cop les eines i anem progressant a l'ensamble, fent reunions de tant en tant. La pendent de 55/60º és molt mantinguda per ser un corredor més o menys ample (es nota la diferència amb els 45º que solem trobar...) i els bessons ja es queixen. Això sí, l'ambient és acollonant. Sanejant la neu superficial anem trobant gel on posar cargols i calmar la tensió.

Ambiente massssimo!

Progressant pel corredor. Això és llarg de collons...

A uns 100 metres del final s'enmarrona de veritat i comença el festival de llamps i trons altre cop. Només faltava això... I a sobre tot molls i caient neu granulada, que no es manté quieta amb aquesta pendent. Em vé a la ment una dita que vaig aprendre d'un amic ribagorçà, neu redona, més ne dóna. Sort que en aquestes terres no passa el mateix i en una estona la tempesta es calma i torna a escampar. L'alçada i els metres acumulats es fan notar, però queda poc per sortir a l'aresta. Finalment guaito el que sembla el final, però encara queda fer un petit flanqueig i petar la cornissa desplomada que ens deixa a la còmoda aresta. Quin final. Lluint un sol perfecte, amb unes vistes increïbles que el dia anterior no teniem per la boira, i tot el dia sols completament. Després d'unes 10 hores de via, el patiment es va esvaïnt i respirem una mica més tranquils.

I per fi sortim per dalt.

Però espera, quina hora és? Casum, d'aquí mitja hora baixa l'últim telefèric. Pfff, no arribem ni de conya. Baixem de l'aresta fins la glacera i anem desfent el camí de l'aproximació pensant en la rasca que passarem fent bivac en aquella gruta oberta i encara mullats. Per sort quan arribem, després d'unes 2 hores, encara hi ha currantes d'una obra que estan fent i ens diuen que ens poden baixar en acabar el torn. Salvats. Quan arriba l'hora, només pensem en una dutxa d'aigua calenta i un bon plat de macarrons, mentre anem baixar amb aquella cabina plena de fum de tabac dels treballadors que fan unes cares de curtits com les dels guies alpins més veterans. Déu n'hi do currar a l'obra a quasi 4.000 m. amb mal temps...

Estem bastant cuits i les celebracions les deixem per l'endemà, amb la resta de companys que han estat pel Weissmies, Allalinhorn, etc. i que també han triomfat. Al càmping comprovem en un llibre suís que hem fet la variant italiana, en comptes de l'entrada normal, però sortint recte de l'última reunió de la variant.

En resum, ha estat una bona via bastant variada de roca, mixto i hielo, on per una banda ens hem mullat, hem patit tempestes i hem saborejat la roca crocanti amb denominació d'origen, però per altra hem gaudit d'un alpinisme més autèntic, exigent i allunyat de les masses. Ens despedim dels Alps amb un bon gust de boca. Ja tocava una ascensió amb cara i ulls aquest estiu!

+ info: Escaladas en hielo i nieve en los Alpes (Joan Quintana); Vèrtex nº170 (FEEC), Los Alpes Suizos (Michel Vaucher), Guide des Alpes Valaisannes, vol. 4 (Club Alpin Suisse).

Riffelhorn. Escalada amb vistes

2008-09-03T11:53:00.000-07:00

Després del fracàs de les cares nord i tornar dos dies abans del previst, volem fer alguna cosa ràpida, d'un dia, ja que tampoc hi ha molt bona previsió de temps, bé, el que seria la tònica general de la setmana, aigua gairebé cada tarda.

Consultem la bíblia dels alps suïssos del senyor Vaucher i veiem una escola d'escalada amb forces vies i amb una aproximació molt curta si agafes el cremallera. El pic en qüestió és el Riffelhorn, de 2.928 m., que es troba a la mateixa vall de Zermatt, al costat de la glacera que baixa del Mont Rosa, la Gornergletscher.

Per accedir-hi agafem el cremallera que surt de Zermatt, ple a vessar de turistes, fins la penúltima parada, Roten Boden. El trajecte ja val la pena, amb vistes de la vall i del totpoderós Cerví, mig tapat pels núbols gairebé tots els dies.

El Rei de les muntanyes.

Un cop arribats a l'estació ja flipem amb les vistes. Cap al sud tenim visió del grup del Mont Rosa, Liskamm, Breithorns, Cerví, etc. Millor una panoràmica que mil paraules.

L'aproximació és super llarga, 20 minuts!! S'ha de donar mitja volta al cim per l'est i anar a parar a la cara sud, que és on es troben les vies. Grimpem algun passet, sense ser difícil, però amb compte, ja que ens trobem una mica penjats a la meitat de la vessant. Quin ambientàs que dóna la glacera a sota i tots els quatre mils al davant!

Arribant a peu de via, amb el Mont Rosa al fons.

Croquis de les vies.

Hem pujat una bona colla. El Guillem, Pep, Canito i jo escollim la via Thermometercouloir (corredor del termòmetre?), d'uns 250 m. i V+, pràcticament tota equipada amb bolts, mentre que la cordada federasta Rafa, Anton i Toni pujarà per una via més a l'esquerra.

Primer llarg de la via.

Com que el primer llarg només té un pas de IV i després és més fàcil, empalmem amb un troç en ensamble les quatre primeres tirades, que tampoc és que siguin molt llargues. Tot seguit arriba el pas de V+, que és desplomat però amb bona presa i amb una apretada ràpida ja passem a un tram més tombat fins al peu del diedre característic.

Roca calenta amb ambient alpí total.

El diedre de la part final.

Ese Canitoooo!!

El diedre se supera amb tres llargs o amb un, amb una mica més d'ensamble, com fem nosaltres. Aquesta última part potser és la que té els passos més guapos i verticals. Doncs al final amb tres llargs ens plantem en aquest cim, un mirador realment espectacular. Cap al sud veiem els cims ja comentats i cap al nord el Weishorn, Zinalrothorn, Obergabelhorn, Dent d'Herens, alguns de la vall de Sass, en fi, una passada.

Jo crec que l'activitat la disfrutes més per les vistes que hi ha, que per l'escalada en si, que també està bé. Però si aquesta paret estés a qualsevol altre lloc menys atractiu, seria una via més "del montón", en canvi aquí resulta ser molt més espectacular. És que en comptes de ternir a sota una carretera, tenim una glacera!

El Rafa i cia acabant l'altra via.

Un cop les tres cordades juntes, baixem en direcció est per la via normal. El descens es fa desgrimpant algun tram i amb dos ràpels pel mig. Anem tirant avall per fer temps abans no arriba el penúltim cremallera i estirar les cames, fins la següent estació.

No ha estat una mega activitat alpina però ens ho hem passat de conya. Ara però ja tocaria fer alguna tonyinada de les de veritat...

Estades per a joves alpinistes als Alps 2008

2008-08-30T07:55:00.000-07:00

I un any més tornem amb tota la colla cap als Alps amb les estades que organitza la FEEC a l'estiu. Per explicar-ho de forma ràpida, es tracta de passar una setmaneta en un massís alpí realitzant activitats amb gent jove d'arreu de Catalunya, seguir aprenent a moure's per aquests llocs, rebre una subvenció parcial (que sempre va bé...), i sobretot passar-s'ho bé. A mi m'ha permès descobrir nous racons dels Alps, agafar experiència i conèixer molta gent amb qui sortir després a escalar per casa nostra, fer trobades de tant en tant, i respirant molt bon rotllo.

Enguany ha tocat el massís del Valais, als Alps suïssos, a la vall de Zermatt, amb el camp base a un camping de Randa. Aquesta zona no destaca per les grans parets ni escalades en roca, però ofereix molt joc per ascensions glacials, cares nord, arestes i quatremils per un tub.
Com que ha estat un any bastant generós de neu, vaja, que en alçada hi ha un bon paquet, anem amb la idea d'escalar algunes de les clàssiques cares nord del massís, esperant que estiguin ben formades. Però com cada any, fins que no ets allà i veus com està el panorama no pots planificar res amb seguretat.
Per començar directament amb les nor feises fixem dos objectius per fer en tres dies, la cara nord del Petit Mont Collon (ai que se m'escapa el riure...), 380 m. AD+, un cim de 3.538 m., i la nord del Pigne d'Arolla, 400 m. AD, de 3.796 m. Aquestes vies són ideals per començar a aclimatar, ja que són curtes, parlant dels Alps esclar, i els cims no són massa alts, comparat amb els seus veïns. Al refugi de Vignettes (3.158 m.), que és comú per fer les dues ascensions i hi farem dues nits, ens confirmen que estan en bones condicions i que s'han escalat recentment.

L'aproximació es realitza per la vall d'Arolla, sortint de gairebé 2.000 m. i fent un desnivell de 1.200 m. fins el refu, que no està malament per començar.

Primer per bosc, després per restes de morrena i finalment per glacera, arribem tot motivats el Rafa, Pep, Canito, Guillem, Jordi, Albert i servidor fins al refugi, que es troba a un collet i d'on s'observa la cara nord del Petit Mont Collon. La mare que els va parir! Però si això està més sec que el Montsec!! Els del refu ens han fotut el pèl, i no és la primera vegada. M'ho han fet al Valais, als Ecrins i al Vignemale, i ja começa a tocar els collons. Quina ràbiaaa!!! N'estic tip que per uns euros els guardes puguin mentir interessadament i animar que la gent foti hores de cotxe (aquesta vegada gairebé 2h des del camping) i hores d'aproximació per res. Pèrdua de temps i calers. Llavors discutim vàries opcions, calar foc al refu, trencar les cames al guarda, o tornar a baixar cap al cotxe. Al final guanya la tercera i més sensata. Marxem amb mig somriure, pensant que avui els sobrarà una muntanya de menjar del sopar, i que es fotran la mitja pensió per on els hi càpiga...

Resum i conclusions: hem descobert un racó molt guapo i gens massificat però no hem fet cap ascensió; ja no et pots refiar ni dels guardes, sobretot suïssos; esbrina les condicions pel teu propi peu, ja sigui observant directament les parets o preguntant a altres alpinistes, i en general no a guardes ni a guies; si pots ignorar els refugis millor, sempre serà més autèntic un bon bivac. A més, aquí Suïssa, els refugis s'han convertit en un aparador on lluir la última novetat en jaquetes super tècniques i botes mega alpines, i on et miren malament si no vas amb guia, o et foten al puto carrer si vols cuinar el teu propi sopar. I com deia el Bonatti, les grans ascensions no neixen entre els llençols d'un refugi.

Ufff, que bé, ja m'he desfogat...

La cara nord del Petit Mont Collon, no tant blanca com ens pensavem...

I la nord del Pigne d'Arolla, que tampoc estava per tirar coets.

Montserrat. Roca del Corb

2008-08-22T12:16:00.000-07:00

Feia uns quants anys que no escalava amb el Dani i per fi ens hem tornat a trobar per fer una trepadeta per Montserrat. Després de deliverar una estona, guanya la opció de no complicar-nos la vida i passar un bon dia disfrutant sense estrès. Decidim anar cap a la zona de Mullapans per fer dos vies que es van obrir no fa masses anys però que pel grau i l'equipament pot ser que acabin essent les més clàssiques i repetides del sector.

Per arribar-hi cal baixar des del Monestir pel camí de les Aigües, vorejar unes parets a l'esquerra i després baixar cap a la dreta donant mitja volta a la Roca del Corb. Un cop tenim les parets al davant, s'ha de buscar el millor camí per arribar als peus de via, a estones fent una mica el senglar...

Primer triem la Serrat-Torras, 110 m V+/Ae, amb orientació est. Comença amb tendència a la dreta, amb algun pas finet no obligat, per agafar un diedre força guapo fins a un flanqueig a la dreta abans de la reunió. El segon llarg remonta una placa mantinguda i maca, potser el que més em va agradar. Després hi ha un tram fàcil que porta a un sostre bastant aeri que se supera còmodament amb Ae. L'últim llarg és de tràmit. La baixada la fem amb un parell de ràpels per la mateixa via. Hem trobat vàries xapes que ballaven, algun espàrrec bastant sortit i una reunió muntada al revés, amb l'argolla a l'anclatge de dalt...

Acabant la primera tirada.

La placa del segon llarg.

Tram de pedals al sostre.

La segona via del dia és la Puigarnau-Espunyes, 110 m V+/Ae, d'orientació sud però més encaixonada i situada uns 100 m. a l'esquerra de l'anterior. Aquesta ens va molar més per què, menys el primer, tots els llargs són molt macos. El segon és un llarg i mantingut diedre, mentre que els dos últims són en xemeneia perfecta, en general bastant agraïda. Des de dalt ja només queda remuntar el camí fins al Monestir.

El diedre del segon llarg.

Començant la xemeneia.

Un descans còmode sempre va bé.

I més xemeneia...

Vietes disfrutones, ràpides i full equiped, on només fan falta cintes i estreps. Més info al Vèrtex 181 i al llibre El plaer de l'escalada.

Posets. Corredor "Jean Arlaud"

2008-08-07T12:12:00.000-07:00

Continuant amb la vena alpina, pel pont de Sant Joan sortim amb el Joaquin a veure què es pot fer encara. Dissabte marxem cap al piri amb ganes de fer el corredor Jean Arlaud al Posets, 250 m AD. Comencem l'aproximació des de les bordes de Biadós, un racó realment guapo.

Creuem el bosc i passem descalços el torrent, que baixa bastant fort pel desgel i la calorada que fot.

L'aigua està gelada!

Anem pujant fins trobar unes llengües de neu que ens porten al plató de la gelera de Llardana, a uns 2.800 m, on trobem una tenda i contemplem la paret nord-oest del Posets i l'entrada del corredor, amb les restes d'una allau considerable.

La nostra idea és fer un bivaquillo, i quin millor lloc que sota el gran bloc que hi ha al mig de la glacera. Un cop instal·lats, contemplem una posta de sol privilegiada. És com si fos la recompensa per haver arribat aquí dalt.

L'endemà ens llevem amb horari gairebé alpí i a poc més de les 6 ja estem a peu de corredor. Les condicions estan força bé per ser finals de juny i no treiem ni la corda. Trobem el primer ressalt a 65º amb gel tou, el segon no tant dret i la resta neu a uns 45º màxim. Total, que en 50 minuts ens plantem al coll.

El primer ressalt.

Últims metres del corredor.

Arribem al cim a quarts de 8 i disfrutem una bona estona de les vistes amb bastanta calma. Després baixem per un tram d'aresta cornissada amb ambientillo i més avall per pales de neu encara dura fins el bivac.

Abans d'arribar al bivac veiem una altra cordada encara a uns metres del coll, unes 3 hores més tard que nosaltres. És que no es pot anar pel món a aquestes hores...

El corredor.

Recollim trastos i tirem avall aprofitant les últimes neus per practicar la tècnica de l'esquí només amb botes. Quin fart de riure!

Una vegada a Biadós ens remullem al riuet i prenem el sol amb unes birres que són l'enveja de tot l'aparcament.

Ara si que dono per tancada la temporada "hivernal" al Pirineu ;)

Espatlla de l'Aneto "Corredor NE"

2008-07-20T06:53:00.001-07:00

Doncs després de l'escaladeta al Pic de Sant Cugat, continuem cap a Benasque per trobar-nos amb el Jordi i la Cris, que també han pujat els esquís. Casualitats de la vida, també trobem el Josep i la Marta, o sigui, que toca fer una birreta tots plegats.

Diumenge sortim de la Besurta amb el Nacho a les 4 de la matinada i ben carregats, amb la intenció de fer l'Espatlla de l'Aneto pel corredor NE, 350 m D+. Ens calcem els esquís un troç més amunt d'Aigualluts, a 1h i mitja llarga.

Aproximant amb el Margalida i el Tempestats al fons. Quina muralla!

Voler fer l'activitat en el dia passa factura i l'aproximació es torna força dura, gairebé 5h! És més llarga fins i tot que la del Margalida. Per cert, que el mític corredor nord el veiem en condicions i amb una cordada, que més tard a Besurta ens diu que està en molt bones condicions!!

Una cordada al L2 del Corredor N del Margalida, en perfectes condicions a meitats de juny.

El vessant E de l'Espatlla amb els seus corredors. D'esq. a drt.: Corredor N de la bretxa de Tempestats, Gran Blau, Corredor NE, Petit hipercouloir.

El corredor de l'Espatlla té un primer llarg tieso, que es veu justet ja que és força assolellat, però ens hi fotem. El Nacho comprova que el sol ha fet de les seves i retirem, el gel sembla granizat. El dia no pintava molt bé però ara s'ha emmarronat de veritat i ja no és tant d'hora, o el que és el mateix, tirem avall amb la cua entre cames. Ei, però què és allò?! Veiem traça que esquiva el primer ressalt per la dreta i ens tornem a motivar. Pujem una rampa de neu i fem un tram de III de roca puzzle i bastant expo, d'aquesta que t'espavila de cop.

Croquis aproximat, tal com ens hem trobat el corredor.

Poc abans de comprovar la precarietat d'algun tram de l'entrada directa.

Aguantant la respiració (i les pedres...) al llarg crocanti de III .

Un cop superat, ens encordem i fem una petit flanqueig a l'esquerra. Ara sí, veiem el segon llarg, que a la ressenya marca 60º/IV, que resulta estar tot en gel, i del bo!! Goulottilla per disfrutar, amb 55º mantinguts, alguna cosa més dreta i sortida a 75º mossegant un gel que ni al febrer. Quin llarg més guapo! Després, fins pràcticament el cim, canal a 45º amb neu molt bona, punta de bota. De material per al tram de goulotte fem servir algun alien, tascó i pitó finet, dos cargols i una àncora.

El Nacho després de sortir de la zona més encaixonada de la goulotte.

Bones condicions de neu a la canal de sortida.

Superant una mena de "hongos patagónicos" ja en ple palomo.

Baixem per la glacera de barrancs, per no ajuntar-nos amb la romeria de l'Aneto i gaudir encara més de la solitud d'aquest racó, però no es veu tres en un burro i té molta pendent. Tirem una estona a pota i més avall ens fotem els esquís, quan ja fa estona que neva. Quin paquet que hi ha i quina neu! Disfrutada màxima!! La nevadeta deixa alguns centímetres de neu pols que ens permeten fer la millar esquiada de la temporada. A baix, lògicament la neu és més sopa i més tard tornem a carregar els esquís sota una pluja intermitent fins la Besurta, on arribem després de més de 12 hores de tute però més contents que un gínjol.

Quin juny més atípic!

Pic de Sant Cugat "La cosa"

2008-07-12T09:32:00.001-07:00

Quants dies sense dir res... Se m'acumula la feina! Doncs a meitats de juny, amb el Nacho i el Jordi, se'ns torna a encendre la vena alpina i decidim combinar altre cop roca calenta i neu. Així que tirem cap al piri amb peus de gat, piolets i esquís. La intenció és fer alguna cosa pel massís de la Maladeta el diumenge, però amb una paradeta roquera de camí el dissabte.

Així que, passat Sopeira, baixem al peu del pantà d'Escales per fer una via al Pic de Sant Cugat. Al final ens decidim per La cosa, 295m 6a. L'itinerari segueix la tònica general de la paret, algun llarg rostollós i algun de molt guapo.

Al peu de via s'hi accedeix des de la central hidroelèctrica per una canal cap a la dreta. El primer llarg comença amb una placa d'adherència bastant fineta protegida amb dos espits, i després una zona més trencada. Els dos llargs següents són més de tràmit, amb bastant matoll i poc interès, tret d'unes amigues de quatre potes que es passegen per la paret deixant-nos "conguitos" de regal. La penúltima tirada ja comença a redreçar-se, amb algun altre passet fi abans d'arribar a la reunió. I finalment la cirereta del pastís, l'últim llarg. Res a veure amb la resta, quin ambient! 50 metres de disfrutada, amb roca boníssima i adherent i força mantingut en el 6a. Que no s'acabi mai! Després només queda continuar l'aresta cap a la dreta per un tram bastant aeri i acrobàtic fins un collet. Des d'aquí, el més fàcil és baixar a mà esquerra, nord, amb un ràpel de 50m o desgrimpar i evitar que es puguin enredar les cordes amb tant matoll, fins una tartera que ens porta a la carretera. Via recomanable, ràpida i gairebé equipada, per fer de pas si es va o es ve del Pirineu.

Acabem remullant els peus a les "fresquetes" aigues del Ribagorçana abans de continuar el nostre viatge cap a les muntanyes.

El Nacho a la placa del primer llarg.

El Jordi arribant a la penúltima reunió

Vista des de l'aresta de l'última i guapíssima tirada.

Els últims equilibris.

Ensurt a Montrebei

2008-06-17T12:59:00.000-07:00

Després d'estar amargat com tothom uns quants dies per la pluja, l'altra setmana surto desesperat per fer alguna cosa. Doncs cap a Montrebei. Abans no arriba la Laia, el Lluc i el Jose faig una passejadeta per respirar l'aire pur que feia tants dies que trobava a faltar...

Moments únics quan marxa el sol.

Dissabte ens llevem i amb la Laia ens posem a la tope clàssica Paül-Lalueza, 450 m V+/A1. Som uns quants a la via, sense fer-nos nosa, i fa fresqueta a l'ombra. Un V+ d'apretar per escalfar al primer llarg i després una tirada fàcil amb tendència a la dreta fins a un arbre. Ara ve un diedret curt i un flanqueig amb ambientillo. Anem progressant tranquilament fins al cinquè llarg, abans de la feixa. Aquí tinc dubtes, a la fissura de l'esquerra es veu un pitó més amunt, però és força dret i amb roca discreta, en canvi per la placa de la dreta es veu més assequible a priori i hi ha dos forats de pitons. No porto claus però se'm gira i pujo per la placa, que em fa suar per sortir en lliure amb un tascó petit i precari al forat del pitó. Potser sí que era més fàcil per l'esquerra... Arribo a la sabina i monto reunió, vigilant el munt de pedres que hi ha al voltant. Tot just comença a pujar la Laia i de sobte, no se com, deixo anar un roc avall. Pedra! Laia, pedraaa! Merda, l'ha tocat... Estàs bé? No sento resposta... buff, mala senyal. Després d'uns moments de neguit, sento el de la cordada de sota, que ha arribat a la R i em crida, noi em sembla que hauràs de baixar! Merda, quina mala sort! Quan arribo a baix, veig que la Laia es queixa del braç. Diu que no es res greu ni trencat, però se li ha inflat força. Fem un ràpel volat per sobre el sostre taronja i arribem a la feixa d'accés al centímetre de corda. Després tirem cap a Tremp, on el metge flipa una mica al veure que a la radiografia està tot bé. O sigui que no ha passat d'això, un ensurt, però podia haver estat pitjor... A la via sempre s'hi pot tornar, que no es mourà pas. El més important és sortir sencers. Maleïdes pedres!

El Lluc i el Jose, al centre-esquerra de la foto, a la via dels Incrèduls.

Diedre del 3r llarg.

Flanqueig amb ambient a la quarta tirada.

Roca Gris "Esparraguera"

2008-05-20T11:02:00.000-07:00

I tornem cap a la muntanya serrada. Aquest diumenge ens escapem amb el Ferran i l'Oriol per anar a la zona de pollegons, a la Vinya Nova. L'Esparraguera, 170 m V+, és de les grans clàssiques de la zona, de nivell assequible i equipament generós. Té un traçat molt elegant que es veu des de l'aparcament i el camí d'accés, per on s'hi arriba en uns 20 minuts.

Comencem la via des del camí mateix, encara que es pot grimpar uns metres per la dreta fins una repisa còmoda amb un arbret. És cert que hi ha ressenyes on els graus són una mica confusos. Nosaltres al segon llarg li posem V i al tercer V+, que és bastant verticalot.

Encara que el temps està una mica amenaçador, anem fent tots els llargs amb la calma, encara que algun segur que es pot empalmar (el tercer és curtet, uns 20 m).

Després del flanqueig del cinquè llarg, arriba l'última tirada on no hi ha cap xapa i seran necessaris els friends mitjans i tascons.

Via disfrutona i recomanable! I amb la cirereta de l'últim llarg, amb ambient i net, que et deixa un molt bon gust de boca.

Començant la via.

Passet de V+ al tercer llarg.

La còmoda R3.

En Ferran a la quarta tirada.

Ara ve el flanqueig.

Doncs aquí estic en ple flanqueig.

I l'últim llarg, en fissura neta.

Remuñe amb esquís

2008-05-14T10:06:00.000-07:00

El que fan les ganes de sortir... Per molt que les previsions recomanessin quedar-se a casa, el Mimo i jo volem fer alguna cosa, i per què no al piri. Diumenge a la tarda marxem direcció Benasque, plovent tot el viatge. Quins motivats!

L'endemà ens llevem d'horeta i tirem amunt amb la intenció de fer el Tusse de Remuñe, de 3.038m. Hi ha info a les fitxes de l'últim Vèrtex, nº 217. Amb un cel bastant obert, ens calcem els esquís una mica per sobre del bosc, en una zona planera.

La vall amb la Forca de Remuñe al fons

No havia estat mai per aquesta vall i la veritat és que és molt guapa. Contemplem el paredon de la cara sud del Maupàs (a veure si cau aviat...), la Forca de Remuñe amb la seva canal, uns corredors interessants al pic de Remuñe, i tot ben emblanquinat. Mentre anem pujant, la neu que trepitjem està cada cop més fresca i seca, fruit de les nevades recents. Quines ganes de tastar-la a la baixada!

La impressionant muralla de la cara sud del Maupàs.

Uns flanquejos amb el cel amenaçant.

L'itinerari no té pèrdua, segueix la vall d'est a oest fins al coll, on es desvia cap al nord fins al cim.

El Mimo iniciant les pales abans del coll.

Les il·lusions duren massa i s'enmarrona ràpid. Quan arribem al coll, a falta d'uns 200m, comença a nevar i ventar, i no s'hi veu massa. Decidim tirar avall. Però no ha estat un fracàs no. De baixada agafem la millor neu que he catat aquesta temporada. Neu pols!! Les nevades d'aquests dies han deixat unes condicions que si les agafes ràpid disfrutes com un cabró! Quins crits que feiem!!

Baixant amb el palomo a sobre.

A Llanos del Hospital la pista està oberta i neta al principi, suposem que fins la Besurta també. La pista de Ballibierna també es veia oberta al Pla de Senarta.

Quin paquet que hi ha a cotes altes! Hi ha més neu ara que en tot l'hivern!!

Perseguint les últimes neus a Andorra

2008-05-09T15:46:00.000-07:00

Després de l'escaladeta a Oliana, seguim amunt amb la Laia i la Cris, direcció al País dels Pirineus (i de les grues...). Dissabte sortim del parquing de Grau Roig amb els esquís als peus i enfilem cap al Pic de Montmalús, de 2.782m. De seguida deixem enrere les pistes i remuntadors i ens endinsem cap a la tranquilitat.

Les ladys amb el Montmalús al darrera.

Un flanqueig amb vistes abans de cim.

Tranquilitat?? Ja sentim la dolça melodia de les motos de neu, i cada cop més a prop... Per sort no rebem la cordial visita i arribem dalt del cim ben solets, però al·lucinant al veure que les traces de les motos han arribat fins aquí dalt!

Com que la idea era fer una mica de travessa per allargar el dia i fer metres, baixem direcció sud cap a l'estany i el refu de Montmalús, amb una neu super bona. Remuntem el coll de Ríbuls i baixem per bosc, fins al pla de Vallcivera, on trobem el conegut GR 11. Ara per terres catalanes (Cerdanya) girem a l'oest i pujem el port de Vallcivera, per canviar de vall i retornar a Andorra. Vorejem l'estany de l'Illa i ascendim cap al nord fins el Pic dels Pessons, de 2.864 m. Quina calor que fot! Sort que ara ja toca baixada, i amb ambient. El més directe és baixar esquiant la canal que hi ha a l'est del cim, empinadeta, però amb neu prou bona encara. Més avall, continuem el descens apurant amb els esquís fins el pàrquing mateix.

La canal de baixada.

El pic de Pessons amb la canal a l'esquerra.

L'endemà canviem de zona i tirem cap a Ordino, per fer el Pic de Tristaina, de 2.876 m. Sortim abans d'arribar a les pistes amb les primeres llums, també amb els esquís als peus des de la furgo. Una estona més amunt ens els treiem per remuntar una pendent fins els estanys de Tristaina, on hi torna a haver molta neu. Flanquejem els llacs i ataquem la vessant sud amb ganivetes i tot, fins que la cosa es posa tiessa i ens calcem els grampons per pujar per una canaleta fins gairebé dalt. Des del cim contemplem la Pica d'Estats a l'oest i la impressionant pala del Font Blanca a l'est. Després tornem a disfrutar del descens amb unes condicions molt bones. I com no, amb els esquis posats fins la furgo...

Pic de Tristaina.

Les pales finals foquejables.

Les últimes pendents a peu.

Arribant al cim.

Paret Bucòlica "Terra de dinosaures"

2008-05-09T09:45:00.000-07:00

Aquest pont l'hem fet una mica més variat que els altres. Primer tenim la intenció de fer roca calenta i després esquí de muntanya. És curiós carregar la furgo amb els peus de gat i els esquís, però és que en aquest país es pot fer de tot i més...

Divendres em trobo amb la Laia i parem a Oliana, camí del piri. Després de remenar els llibres del bar de Coll de Nargó ens decidim per la Terra de Dinosaures, 160m 6a, a la Paret Bucòlica. Es tracta d'una via nova, equipada amb bolts i oberta a la dreta mateix de la clàssica Bàlsam del tigre (TD a peu de via). És molt disfrutona i ràpida, amb roca bona i cantos a dojo. Primers llargs guapos, de roca amb "xocolates" incrustades. El pas de 6a té una roca estranya, com arrodonida, i amb alguna llastreta a punt de petar, mentre que els últims metres de via són de rostoll. Tota la resta de recorregut té una roca molt bona. Coincidim amb algunes piades que el pas de V+ del segon llarg és més complicat que el 6a del penúltim.

Després ens trobem amb la Cris i tirem cap a Andorra, a veure si queda tanta neu com diuen.

Paret Bucòlica. La via va just pel mig de la foto.

Vista del primer llarg.

La Laia arribant a la R1.

Abans del passet de la segona tirada.

Roca i alguna cosa més a Vilanova

2008-05-05T04:51:00.000-07:00

El finde abans del pont era una data senyalada per molts de nosaltres. Teniem una motiu diferent per apropar-nos a Vilanova de Meià, especialment dissabte a la nit...

No obstant, aprofitem per escalar-hi una mica, evidentment. Amb la Marta i la Mireia triem la popular Txubascos Bascos, 100m V+, situada a la paret de Zaratrustra. Via ràpida, totalment equipada i molt agradable. La roca és boníssima, tret d'algun pas pulidet, però en general amb molta bústia. El descens es pot fer amb ràpels, però baixem caminant cap a l'esquerra, ràpid i còmode.

Ara només cal anar cap a l'ermita per disfrutar de l'ambientillo i fer uns dancings fins que el cos aguanti...

Primers metres de la via.

La Mireia al segon llarg.

La Marta arribant a la última R.

D'aigua que no en falti...

Redescobrim el sud

2008-05-01T14:01:00.000-07:00

L'altra setmana, veient que a tot arreu pintaven bastos, vam tirar cap al sud, a buscar el solet. Ens vam ajuntar la Marta, el Josep, el Kletterer i jo, per anar cap a la zona de Castellfollit de Poblet, a fer l'Aresta GER, 180m V. Es tracta d'una via senzilleta, semiequipada i amb la característica que és de roca granítica, poc habitual fora del piri. Recentment s'ha anulat la prohibició d'escalar-hi, o sigui, que s'hi pot trepar tranquilament. La via acaba dalt d'una agulla i per baixar seguirem la carena fins una canal evident a la dreta. De material, només caldran alguns friends.
Per rematar la jornada, acabem tibant una estoneta a la Riba.

Aproximant, amb l'aresta al fons.

Peu de via, amb vista dels dos primers llargs.

Pas de Vè a la primera tirada.

Heretges!!

Fita egípcia a la canal de baixada.

Escalada de trankis a ca la Montse

2008-04-15T21:18:00.000-07:00

Buff... quan de temps feia que no anava a trepar a Montserrat. Diumenge quedo amb el Ferran per anar a fer alguna coseta i, encara que no porta molt temps escalant, està molt motivat! Doncs res, anirem a fer algo suau.

Després de donar-li voltes ens decidim per tirar cap al sector del Clot de la Mònica, a la Vinya Nova, i fem la Funció clorofíl·lica, 130m V, al Serrat de la Pastereta. Es tracta d'una via senzilla de IV amb un curt pas de V, molt ben equipada (només calen cintes), ideal per fer love-climbing...

Cara oest del Serrat de la Pastereta.

Al final del primer llarg hi ha un lloc per on filtra l'aigua i sol estar mullat després de plujes, com ho trobem nosaltres.

Una cordada a la via del costat.

El passet de V.

Després de patir una mica amb el ventet dels nassos, rapelem i tirem cap a l'agulla del Frare de Baix, que ens ve de camí cap al cotxe. Allà arrodonim la jornada de quarts i fem la Normal, 50m IV+, que segons diuen té el tram de IV més bonic del massís.

Vessant est de l'agulla del Frare de Baix i del Serrat d'en Muntaner.

El primer llarg acaba en xemeneia, amb reunió a la paret dreta. Després es passa a l'altre cantó, fent un flanqueig per la cara est de l'agulla, tot i que no ho sembli, amb força ambient, pels desploms de sota. Hi ha només un pont de roca i haurem de protegir amb algun alien o tascó.

No sé si és el millor llarg de quart de Montserrat però té la seva gràcia, encara que es fa curtet.

La xemeneia del primer llarg.

En plena travessa.

En Ferran arribant a dalt de l'agulla

El ràpel volat del descens.

I per aquelles coses que passen, monto reunió de la sabinota de dalt, sense empanar-me que dos metres sota meu hi ha dos parabolts amb anella ben lluents...

Tuc de Mauberme

2008-04-11T16:45:00.000-07:00

Ja tocava una foquejada pel piri. Aquesta vegada me'n vaig amb en Mimo, Carles i Xevi cap a l'Aran per aprofitar la bona meteo del cap de setmana i la neu que hi ha per aquestes terres.

El plan és fer el Tuc de Mauberme (2.880m) en travessa, sortint del Pla de Beret i arribant per sobre el poble de Bagergue, convinant els dos cotxes. I per fer-ho més alpin, dormint al llac de Montoliu.

Ben carregats al Pla de Beret.

Sortim des del pla de Beret, ben nevat, direcció Montgarri i abans d'arribar-hi, en una casa en ruïnes, ens desviem cap al nord pel vessant assoleiat, on carreguem esquís poca estona, i després a l'esquerra, cap a la vall de Vernatar.

Pujant pel vessant més nevat de la vall.

Amb més o menys feina creuem el riu i remuntem la tranquila valleta, amb la silueta del Tuc de Parrós al fons. Una última pendent ens deixa al ventós coll de Montoliu, on podem contemplar ja l'imponent Tuc de Mauberme.

Salutacions des del coll.

Baixem el coll i busquem un bon lloc on plantar les tendes al costat del llac de Montoliu, aprofitant les últimes llums del dia. Ara a sopar, fondre neu i al sobre!

El nostre minicampament.

Diumenge, ens llevem a -4ºC i amb vent, recullim tots els trastos i amunt. Primer creuem l'estany de Montoliu per sobre les aigües gelades. Quina sensació més autèntica! Quan tornem a terra ferma, enfilem cap al coll de Mauberme per neu dureta.

El massís de la Maladeta a trenc d'alba.

Passant per sobre l'estany, amb al Mauberme al darrera.

Més amunt i abans d'uns flanquejos, decidim deixar els esquís i desenfundar el piolet i els grampons. Ara passem cap a la cara O, amb vistes dels estanys de Liat i la vall de Toran, i després dels flanquejos comencem a remuntar la canal de sortida, d'uns 40º màxim.

Cap a la cara oest.

En plena canal, amb els estanys de Liat al fons.

Estem de sort i trobem les condicions de la neu molt bones, i amb poca estona ens plantem al cim. Quines vistes! Degut a la seva posició i aïllament hi ha una panoràmica molt bona de la vall d'Aran, part del Pallars i la plana francesa.

Vista perfecta des del cim.

Després de gaudir de les alçades, desfem el camí fins als esquís. Ara sí, toca disfrutar de veritat. Tenim una pala molt guapa per nosaltres sols i amb neu dureta, que en aquestes dates s'agraeix més que una sopa primavera.

Aquí deixo constància de les males aptituds que tinc per grabar i esquiar alhora...

Baixem direcció sud, per la vall del riu Unhòla, fins unes mines abandonades, on trobem una pista que ens porta fins més amunt de Bagergue, a la Borda de Lana, on tenim l'altre cotxe. Durant els últims metres, ja amb neu més humida, la pista va creuant canals plenes d'allaus de fusió, que trenquen una mica el descens, però millor així que no que ens caiguin a sobre...

Un cop a baix, prenem el sol una mica, i com que no hem vist ningú en els dos dies, xerrem amb uns avis aranesis ben trempats, que es coneixen aquesta zona perfectament, encara que ben mirat, això és casa seva.

Montrebei "Miramunda" - Cap del Ras "Badalona"

2008-04-07T18:01:00.000-07:00

L'altre cap de setmana, el kletterer, Pep, Mimo i jo vam fer plan Montsec, per esperar més bona meteo al piri i que la neu s'assentés... Dissabte arribem a Montrebei per fer una via "facileta" per on ens trobem, la Miramunda, 330m 6a/A1 (V+ obl.), que va obrir el Paca fa no gaire temps, per un dels panys menys "obligats" de la paret. A nivell general, es tracta d'una via semiequipada on els trams més dificils es troben concentrats als dos primers llargs, la resta és anar fent (amb més o menys rostolls...), per acabar per una xemeneia de tres llargs!

El Mimo al tram d'A1 del 1r llarg.

L'inici és a uns 50 metres a l'esquerra de la Paül-Lalueza i comença amb dos o tres passos d'A1, seguit d'un tram de V+ verticalot. Aquí veiem la penya voladora aterrant al costat del riu, després de "suicidar-se" des de la paret d'Aragó. Nosaltres controlant i intentant no volar i ells volant i intentant controlar, vès quina cosa...

El segon llarg, potser el més guapo, tomba en diagonal a l'esquerra per anar a caçar un sostre, que se supera per la dreta amb uns passos de 6a, ben protegits.

Començant la segona tirada.

Amb tres llargs més facilets ens plantem al peu de xemeneia, que a primer cop d'ull sembla bastant herbosa. No diré que no vam tocar cap matoll ni arbret, però menys del que ens pensàvem a priori...

Per què marcaria la ressenya aquest llarg com a "xemeneia en X"?

Com ha fet el kletterer, tampoc desvetllaré la sorpresa de la placa a la penúltima reunió. Haureu d'anar a veure-la...

L'últim llarg, net d'equipament, em va semblar el més maco de la xemeneia, encara que s'ha de vigilar amb algun trosset de roca crocanti, sobretot si hi ha algú a sota, que té bastant números de pillar...

De ferralla, caldria dur un bon joc de friends, bagues llargues i un estrep recomanable.

L'últim llarg de la via, en diedre-xemeneia.

Contemplant l'espectacle des del cim.

Les fites psicodèliques del descens.

Després d'un estira i arronsa, diumenge acabem a Cap del Ras, a l'Esperó Badalona, 250m 6b/Ae (V+/Ae obl.). Encara que ja l'havia fet feia uns anys, em tocarà repetir-la, és el que té ser minoria, jejeje.

Primer llarg de la via.

La via està molt equipada amb espits, o sigui, que amb cintes n'hi haurà prou. L'estrep per al tram de sostre serà més que recomanable. El 1r i 2n llarg els vam empalmar (V+ i 6a), sortint una tirada llarga i guapa. Després ve un llarg de Vè "merdós", i no per què no sigui bo, sinó per què bona part de la tirada està plena de tifa d'algun ocellot que camparia per allà. Deu ser la venjança per obrir una via a casa seva...

El dia cada cop és pitjor i ens tapem amb el cutre-tex per a fer el següent llarg de 6b i arribar al sostre, que se supera amb tres passets d'Ae. Després d'un llarg de 6a de placa venen dos llargs facilets, l'últim amb un altre pas d'Ae.

En ple esperó al 4t llarg.

Penjat com un xoriço al sostre de meitat de via.

Un cop al bar per recuperar forces i cumplint el que pronosticava el rellotge del Mimo, fot un aiguat de collons, que pobres els que estiguéssin a les parets...

Gel a Rjukan - Noruega. Part 2

2008-04-03T12:55:00.000-07:00

Dimarts ens llevem amb ganes de visitar algun altre sector i anem cap a Kong Vinter, una zona situada al nord de Rjukan, on hi solen haver bones condicions. L'aproximació es realitza per una pista, per desviar-nos després cap a la part superior de les cascades, d'on es rapela.

La zona de cascades des de la pista d'accés.

Esto està lleno de charlys...

Aquí sí que es pot comprovar el gruix de neu.

La gran quantitat de neu que trobem als trams inferiors fa que assegurem des de dalt i rapelem fins trobar la neu. Aquí uns quants fem la King Kong, 40m II/5, mentre que altres es posen a la Kong Vinter, 40m II/4. La primera ens fa suar força, amb trams verticals, delicats i gens picats.

Vista lateral de la Kong Vinter.

Decidim plegar i passar un dia tranquilet disfrutant d'aquest bonic racó.

Por diós, trata de arrancarlo Carlos!!

Fa dies que veiem des del poble una columna amb molt bona pinta en una zona bastant alta, en una mena de circ petit amb més cascades. Consultem el llibre i tirem cap allà. Es troba a la zona de Gausta, direcció a les pistes d'esquí. L'aproximació serà la més llarga que farem, amb diferència, i a més a més la ressenya recomana portar esquís, que no duem. Al principi trobem traça però després desapareix..., tocarà obrir. Fot un vent de mil dimonis i no sabem on para el sector de Hogfoss, ja que hi hem d'accedir per dalt.

Aproximació a la zona de Gausta.

Contemplant la vall i l'immens horitzó pla i nevat.

Després de gairebé tres hores caminant i de fer una petita assamblea, el David i el Vicenç continuen a la búsqueda i captura, mentre que la resta reculem i ens dirigim al sector de Gaustatoppfossene, que ens ve de pas. Hi ha tres vietes curtes que també solen estar formades per l'altura on es troben i ens posem a la de la dreta, la Gaustatoppfossen, 20m II/4, on en Santi practicarà l'escalada en unes condicions durilles, -8ºC i fort vent.

Les vies curtetes de Gaustatoppfossene.

En Santi aguantant el tipo.

Després monto abalakov i rapelo, ja que la instal·lació es troba més amunt, després d'un tram amb neu xunga sobre gel. En acabat, sortim disparats cap al cotxe a escalfar-nos una mica, saludant a uns altres llunàtics que també estan patint el clima norueg.

Un dia realment ventós.

Més tard ens retrobem al super del poble amb els dos que falten, que han trobat el sector però no en les millors condicions, i després han baixat per una canal fins al poble! Avui s'han guanyat bé el sopar.

L'últim dia d'activitat hi ha previst un canvi de temps. No obstant, el Vicenç i jo decidim anar a aprofitar-lo a una de les vies llargues que hi ha davant mateix de Rjukan. La resta tornen al sector de Krokan. Després d'alguns dubtes, triem la coneguda Fabrikkfossen, 200m III/4, on feia dies haviem vist alguna cordada. A la part superior agafem la variant de l'esquerra, més curta però més tiesa (la original tindria un grau menys) i rapelem per la mateixa via.

Servidor al segon llarg, amb el poble a sota.

En Vicenç al tram més dret de la variant, just quan se'ns fot a nevar.

Ara si que neva de valent, i amb un moment les traces queden tapades. Com que estem sense cotxe, anem fent dit, tot caminant cap al camping, que cau un tros lluny. Aquí no para ni déu!! Finalment ens recull un tio que resulta que també és escalador i viu per allà, però amb un marcat accent yanki. Al vespre torna l'altra colla i fem l'últim soparet.

Les típiques cases noruegues de colors.

Hogar, dulce hogar...

Ens aixequem divendres i encara neva. Avui toca recullir la barraca i tirar amb la calma cap a l'aeroport per aquestes carreteres blanques. Encara que a l'hivern tots els cotxes monten rodes de neu (alguns amb claus i tot), la penya va a fondo per la carretera! Al final també t'hi acostumes i arribes a més de 80 per hora per una carretera nevada.

La pista de l'aeroport resulta que també està totalment gelada. No deu donar molt bon rotllo aterrar en aquestes condicions...

En resum, ha estat una setmaneta molt be parida, en bona companyia i bon humor, en un lloc que per escalar en gel és totalment privilegiat, i amb una meteo que no ens podem queixar. El millor és assebentar-se bé de les condicions. Encara que per la latitud on es troba està garantitzat el gel, enguany ja anavem preparats per no tenir un desengany, tot i que pel que sembla el tema estava millor que al gener i febrer. En un any normal i si gairebé tot està format, deu ser difícil triar una via, amb tantes possibilitats al voltant. A veure si un altre any es pot repetir...

Gel a Rjukan - Noruega. Part 1

2008-03-27T21:30:00.000-07:00

I per fi a escalar a Rjukan!! Com que per aquí a prop el gel començava a escassejar decidim anar a buscar-lo una mica lluny, tot motivats, encara que pel que haviem sentit tampoc ha estat un hivern molt bo a Noruega.

Rjukan és un poble situat a la regió de Telemark, al sud d'aquest país nòrdic, aproximadament entre la capital Oslo i la ciutat de Bergen, a la costa oest. En els últims anys hi ha hagut molta afluència d'escaladors d'arreu d'Europa i s'ha divulgat força aquest sector. Tot això és degut a la gran concentració de cascades que amaga la vall, més de 150, als còmodes accessos i al clima de fred rigurós que permet escalar des de desembre fins a l'abril.

La comitiva formada pel Santi, Marc, Vicenç, David i un servidor surt de Barna cap a l'aeroport de Girona. És el primer cop que viatjo en avió amb tanta metralla, i em sembla que no he estat l'únic que ha pesat bé la bossa abans de facturar-la...

Després d'unes 3 horetes arribem a l'aeroport de Torp, a uns 150 km al sud d'Oslo, on tenim llogat un cotxe. Primera clatellada, és un esportiu més petit del que haviem reservat, on hi cabriem si deixem la meitat de motxilles fora. Després de negociar una estona acabem amb un altre de més gran i anem tirant cap a Rjukan, on hem quedat amb el Canito, que porta una temporada per aquest país.

Aproximant al sector de Krokan. A les bandes es veu el paquet de neu que hi ha...

El primer dia d'activitat el volem començar suau, ja que ens llevem bastant tard, després del viatge. Anem a visitar la zona de Krokan, situada carretera amunt, un sector on hi predominen les vies curtetes de gel i dry-tooling i amb poca aproximació, però una al costat de l'altre, en plan friki. Allà ens estrenem amb Kjokkentrappa, 20m II/4, amb trams verticalots però força picats. Després fem una altra semblant a uns metres a l'esquerra, sense ressenyar. Ens desplacem cap a la dreta i fem Jomfrua, 20m II/4, amb uns primers metres verticals seguits d'un tram més fàcil, i després Fyrstikka, 20m II/5, on ja s'ha de tibar una mica més. La posta de sol en aquesta època és llarga i apurem fins gairebé les últimes llums. Els arbres i carreteres les trobem netes de neu, però fora hi ha bastant paquet.

Zona friki de Krokan.

El Canito a la Kjokkentrappa.

El Marcus tibant a la Fyrstikka.

Segona putada, és dissabte i tanquen el super a les 6 de la tarda, i a sobre l'endemà tot tancat. Doncs tocarà passar dos dies amb les delicatessen de la gasolinera... A la nit anem al pub del poble a comprovar si les morenes són una minoria (sí, és cert), i el preu abusiu i poca qualitat de la cervesa (també és cert...).

Quines formacions més estranyes...

Diumenge fem cap a la Upper Gorge, que és un engorjat bastant llarg on hi ha una pila de vies de vàries tirades, i algunes es poden veure des de la carretera que va cap al port, com el cas de la mítica Lipton, una de les més difícils del món. S'ha de comentar que aquí la penya va bastant tard a escalar, ja que en general les condicions no canvien massa del matí al migdia, encara que potser aquest dia ens vam passar i tot...

Nye Vemorkfoss.

Fem una ullada per la gorja i al fons veiem uns italians que rapelen una via, Blindtarmen, II/4, fem el primer llarg sense corda (la neu cobria bona part del gel) i a l'arribar a la part difícil la veiem molt precaria amb uns columna fina i una cortina desenganxada, o sigui, que llacem la columna i avall...

El Canito, Santi i Vicenç es posen a la concorreguda Nye Vemorkfoss, 140m II/5, que consta d'un primer llarg "curiós" amb ferralla entre el gel, de la central de sobre l'engorjat. La resta tornem avall i ens posem a la Vemorkbrufoss Vest, 50m II/4+, que es troba just al costat dret del pont que creua la gorja, d'on es té una bona perspectiva. Desgraciadament la part superior no està formada i decidim rapelar-la i fer-la en top, encara que disfrutem molt tant la part vertical de gel com la de mixt.

Una mica precari oi? Doncs avall.

El David al tram inferior de la Vemorkbrufoss Vest.

I abans d'arribar als passos de mixt.

I a mi m'havia de tocar quan comença a nevar...

Després de l'assamblea del dia abans, dilluns toca fotre-li tonyina de veritat. Tornem cap a l'Upper Gorge i mentre el Canito, el Santi i el Vicenç s'encaminen cap a la Trappfoss, 100m III/4+, la resta seguim el corredor d'accés cap a la magnífica Juvsoyla, 120 III/6, que es veu des de la gorga i la carretera. La veritat és que la columna de més de 70 metres impressiona bastant... Quines palpitacions quan estàs allà sota!!

A la gorja amb el pepinaco al fons.

Remunant el muret abans del flanqueig.

El primer llarg, abans del "pirulo", el fem per un muret de gel i travessa a l'esquerra per una vira "expo" i sense material de roca, on el David sua la cansalada per arribar al peu dels dos llargs claus. Quan estem tots tres reunits sota la bèstia, al Marcus li entra la cagalera, literalment! Res que no es pugui resoldre amb uns moments d'apnea... Ja amb menys pes a sobre li tira amunt com un jefe i monta reunió dins una coveta amb molt d'ambient.

Primer llarg de la columna.

Fotent-li amb ganes.

Li continua per l'últim llarg, que encara sembla que tibi més, oleee Subi, fins a un corredor de sortida. Bufff, aquí si que hem arribat inflats, després de tants metres verticals. Tot i que estava una mica picat, hi havia algun que tirava una mica enrera i tot. Això si, el monstre de via és brutaaal!!

El Subi sortint de la còmoda runió del mig de la columna.

I a sobre aguantant dutxes...

Vista dels llargs de la columna.

Per la nit, ara ja sense el Canito que ha hagut de marxar, continuem debatint el que farem l'endemà, fent un talleret d'afilat de cargols i reprenent la discusió sobre dragoneres si, dragoneres no, this is the question...

To be continued.

Cascada de Joclar

2008-02-28T13:02:00.000-08:00

Després de decidir-ho a última hora, divendres al vespre, la comitiva formada per Ángel, Jose, Paco i servidor, pujem amb la fragoneta cap al pla de Laspeyre, a l'Arièja. Com ja ens pensavem, hi ha poquíssima neu, i podem arribar motoritzats fins la porta del refugi lliure que hi ha al pla. Té menjador amb llar de foc i llenya, a baix, i altell per dormir amb alguns matalassos, a dalt. Si la pista està tallada per la neu, depenent d'on es deixi el vehicle, s'haurà de caminar molt fins al refu. Llavors, potser el més aconsellable és fer-ho en dos jornades o deixar-ho per un altre dia...

L'endemà, després d'esmorzar, comencem a pujar en direcció a l'objectiu del dia. Hi ha bastants trams sense neu, i quan en trepitjem, la trobem dura. Perfecte, anirem més ràpid. Alguns teniem dubtes sobre com trobariem la cascada, ja que aquests dies no és que hagi fet molt fred precisament. Però de sobte, després d'un turonet, veiem la cascadota. Buahh, subidón! Quina quantitat de gel i, a més a més, amb aquell to blavós que encara li dóna més bon aspecte.

Creuant l'estany amb la cascada al fons.

Ràpidament, passem per sobre l'estany gelat i ens dirigim al peu de la paret. Hem trigat només una hora i mitja per fer l'aproximació, algun avantatge ha de tenir que hi hagi poca neu...

Per començar, ens decidim per la goulotte de l'esquerra. Aquesta línia té tres llargs (els dos últims es poden empalmar, ensamblant pocs metres), el més complicat dels quals és sobradament el primer, que consta d'un mur d'uns 20 metres amb seccions a 80º, i uns quant metres més, amb menys pendent, fins a un arbre a la dreta on es monta reunió. Aquí el Jose arriba amb les mans una mica "endolorides" i caient-li la llagrimeta, ja que el pobre s'ha deixat els guants gordos i ha pujat amb uns de finets. És el que té l'hivern...

Mur del primer llarg.

Després de fer tres ressaltets més, ens trobem a dalt i baixem caminant per la dreta. I sant tornem-hi! Ara toca el sector central, quina passada de cascada. Fa uns 50 metres d'amplada i més de 100 d'alçada. Aquí podriem escalar moltes cordades alhora! En funció del nivell i les ganes també es pot buscar el recorregut amb més o menys inclinació.Hi ha trams on el gel és força tou, degut a que les temperatures no són molt baixes, però en general es deixa fer prou bé. Després d'escalar poc més de 50 metres, muntem reunió de cargols al mig de la immensa planxa.

Reunió!!

El Jose a punt d'arribar a la R.

A sobre nostre, més metres de gel per seguir disfrutant. La dificultat és semblant a la primera tirada de la goulotte, però bastant més llarg.

Segona tirada del sector central de la cascada.

Casum, on dec tenir la dissipadora...!?

Vista cap a la reunió intermèdia.

Sortint de la cascada.

I per fi el soleteee.

Un cop tots a dalt, tornem a baixar. Estic al·lucinant. Estem a finals de febrer, hi ha un munt de gel, fa un dia perfecte... i estem sols! No hem vist ningú en tot el dia i no ens ho acabem de creure. S'ha d'aprofitar al màxim. Per acabar de rematar la jornada, l'Ángel i jo ens posem a la línia que hi ha més a la dreta, d'uns 50 m. i amb una mica més de pendent que la resta, és a dir, amb algun tram verticalot.

Un servidor iniciant la línia més dreta.

L'Ángel acabant la tirada.

Arribats per tercera vegada a dalt, ja ens donem per satisfets, recollim motxilles i tirem avall. La veritat és que hem disfrutat moltíssim, i persolament, feia temps que no m'ho passava tant bé, picant gel sense parar, sense presses, sense cues, sense estrès... i sobretot, amb molt bon humor!

Veient això, un es pregunta com pot ser que la gent digui que no val la pena buscar el gel, que tiri la tovallola i se'n vagi a fer roca com si res. On està la motivació!? Potser tira més l'escalfor del sol a la cara en una paret calcària qualsevol, que les punxades i el dolor a les mans quan ens torna la circulació després de tenir-les congelades. Potser tira més fer una aproximació de 20 minuts sabent que la roca no s'haurà mogut, que un"pateo" de varies hores amb la possibilitat no trobar res format i tornar a casa amb les mans buides. Potser brillen més els parabolts que els cargols... Per part meva, mentre l'hivern em segueixi oferint sensacions úniques, valdrà la pena continuar fent petits sacrificis.